editorial
L’oportunitat de la liberalització
Com tot procés de transformació, la liberalització del ferrocarril de passatgers té els seus escèptics i els seus eufòrics, que, com el cor d’una tragèdia grega, expressen sentiments de por o de joia pel que ha de venir, més que no pas una altra cosa. S’ha de dir, però, que tant els uns com els altres tenen raons per manifestar-se optimistes o pessimistes. El ferrocarril té unes característiques tan particulars que la possibilitat de generar mercat per competir-hi i guanyar eficiència és un misteri.
El punt de partida tothom el coneix. A Europa el tren ha sobreviscut amb la protecció dels estats i amb la injecció de diner públic (també, malgrat el seu descuit). En aquest entorn, l’oferta s’ha circumscrit als territoris nacionals, i ha jugat un paper molt destacat en els trajectes entre les grans ciutats i el seu entorn més pròxim i, des de l’arribada de l’alta velocitat, també en els recorreguts d’entre 300 i fins a 600 quilòmetres, competint i guanyant en ocasions l’avió. No obstant això, la flexibilitat de la carretera, l’ha penalitzat molt. Alguns al·leguen al seu favor que el tren té uns costos que no tenen ni cotxes ni avions, i que no competeix en igualtat de condicions. Ara bé, el cert és que el ferrocarril té una relació tan estreta, tan íntima, amb la infraestructura que el suporta que fa que s’expressi més aviat com un mecanisme molt lineal amb totes les rigideses que això significa. En aquest sentit, s’assembla més a una canalització d’aigua o a una xarxa elèctrica que no a la manera de funcionar de les aerolínies. Els economistes parlen de monopolis naturals, perquè difícilment hi pot haver molta concurrència d’operadors, i se solen inclinar més pel fet que es competeixi per l’accés al mercat, que no dins del mercat. Tanmateix, l’aposta de la UE ha estat separar operadors i infraestructura, establir regles de competència i obrir el mercat a la iniciativa privada. Un procés en què ara ens trobem.
Què pot passar? Si es fessin bé les coses (protegint l’interès públic), el que hauria de passar és que la iniciativa privada hauria de trobar oportunitats i inventar maneres de fer, avui dia impensables, i que l’oferta hauria de millorar i els preus, baixar. Segurament serà de manera limitada i lenta. Però si dona ales al tren i aquest guanya mercat en detriment de la carretera, tothom en sortirà beneficiat, també el medi ambient.