Eines

Oriol Segarra

Conseller Delegat del Grup Uriach

“El lideratge no és manar els altres; és guiar les persones d’una organització”

Hi ha una crisi de lideratge perquè, malgrat que hi ha molta teoria, no sabem aplicar-la

Oriol Segarra, autor del lli­bre La evo­lución del lide­razgo pere­grino, és, ara com ara, el con­se­ller dele­gat del grup far­macèutic Uri­ach, però també con­fe­ren­ci­ant, ponent i pro­fes­sor d’uni­ver­si­tat. A més, ha tret temps per escriure un lli­bre en què des­grana un model de lide­ratge d’una manera pràctica i fàcil d’apli­car, que inclou hàbits i fins i tot una llista de 100 acci­ons a por­tar a terme un cop aca­bis de lle­gir l’obra.

A qui va diri­gida aquesta obra: a un direc­tiu en plena crisi de lide­ratge o a qui comença?
A qual­se­vol per­sona que té una res­pon­sa­bi­li­tat sobre altres per­so­nes, no necessària­ment un direc­tiu d’alt nivell, sim­ple­ment gent que té interès en la matèria. El lide­ratge és un tema que no es tracta gaire en cap etapa del sis­tema edu­ca­tiu, i s’hau­ria de fer, fins i tot en les fases edu­ca­ti­ves més ini­ci­als.
En el lli­bre con­si­dera que aquesta manca de for­mació és una de les cau­ses de la crisi de lide­ratge que patim des de fa dècades, tant en l’àmbit empre­sa­rial com el polític.
Aquest és un dels motius, però n’hi ha d’altres. La crisi de lide­ratge té un punt curiós, perquè és un dels temes de què pro­ba­ble­ment s’ha escrit més al llarg de tota la huma­ni­tat. Sem­bla que és un tema que domi­nem, però no sabem apli­car aquest com­pendi teòric. Penso que s’han creat teo­ries molt com­pli­ca­des i s’ha obli­dat l’essència del que és el lide­ratge, que és la vocació de ser­vei.
Pot expli­car una mica més aquesta essència?
Lide­rar no és manar els altres. És faci­li­tar, guiar, tenir una vocació de ser­vei públic en el cas de la política i en el cas de l’empresa, el tre­ball per a l’orga­nit­zació. És una part del lide­ratge que s’obli­den.
El model que pro­posa jus­ta­ment beu d’aquesta essència?
Pro­poso un model de lide­ratge molt sim­ple, que es porti fàcil­ment a la pràctica, amb les idees bàsiques per poder lide­rar bé. Fins i tot un dels anne­xos del lli­bre pro­posa una extensa llista de com­pro­vació amb 100 acci­ons per exer­cir un bon lide­ratge.
La vos­tra pro­posta trenca amb la dico­to­mia entre les habi­li­tats hard (les tècni­ques, raci­o­nals, científiques) i les soft (vin­cle emo­ci­o­nal, con­fiança, gestió de les emo­ci­ons). Com s’acon­se­gueix l’equi­li­bri?
El que expli­quem en el lli­bre és que és la com­bi­nació de les dues el que fa un bon lide­ratge. És el que ano­me­nem la ins­pi­ració dis­ci­pli­nada. En tota empresa es neces­sita un pla estratègic ade­quat i que tin­gui resul­tats; és el que apre­nem a les uni­ver­si­tats, i sabem fer millor. Ara bé, la diferència en una orga­nit­zació la pro­por­ci­ona la part que té a veure amb les per­so­nes. Perquè la cul­tura que es creï en l’orga­nit­zació és el que fa que es pugui des­per­tar el talent i fer-lo créixer i el que con­tri­bu­eix perquè cadascú es com­pro­meti al màxim. Per a la part del hard és molt tan­gi­ble; es poden fer manu­als molt con­crets de com apli­car-ho. En canvi, la part emo­ci­o­nal sovint fa por a les orga­nit­za­ci­ons.
I, a sobre, el resul­tat no es veu imme­di­a­ta­ment.
Passa en la política i també en l’empresa, en què es pri­o­rit­zen acci­ons que, de vega­des, a llarg ter­mini poden no ser sos­te­ni­bles. Can­viar l’enfo­ca­ment de les orga­nit­za­ci­ons cap a les per­so­nes és una palanca de llarg ter­mini i, lamen­ta­ble­ment, el curt­ter­mi­nisme con­di­ci­ona el dis­tan­ci­a­ment de la part més emo­ci­o­nal en l’empresa.
Aquest dis­tan­ci­a­ment no és perquè imple­men­tar-la és més costós?
En el lli­bre intento eli­mi­nar la idea que és més cos­tos, perquè aquesta per­cepció de difi­cul­tat és el que frena. En el model de lide­ratge, demos­tro que hi ha mol­tes mane­res, i mol­tes idees pràcti­ques d’exe­cució, que es pot imple­men­tar sense dila­ci­ons. I, sobre­tot, que té un efecte mul­ti­pli­ca­dor.
Una de les grans pre­gun­tes que es fa una per­sona quan es plan­teja un canvi és quan apli­car-lo. El vos­tre model quin procés reque­reix?
L’endemà mateix d’haver lle­git el lli­bre. I ho pot fer qual­se­vol empresa, de qual­se­vol dimensió. Tenim la idea que només les grans empre­ses o les moder­nes, però no.
L’empresa Uri­ach la pre­senta com a exem­ple de la seva imple­men­tació. Quina ha estat la mesura que més impacte ha tin­gut?
La prin­ci­pal idea ha estat creure en les per­so­nes, creure en la importància de la capa­ci­tat i el poten­cial que tenen quan s’impli­quen en el pro­jecte. A par­tir d’aquesta creença, ha començat a can­viar tot.
Per poder lide­rar per­so­nes, pri­mer s’ha de poder lide­rar un mateix. És un exer­cici previ indis­pen­sa­ble?
Sí, perquè, al final, el límit de les orga­nit­za­ci­ons molts cops són els límits dels líders, tant en com­petència pro­fes­si­o­nal com en com­petència de consciència i estil de lide­ratge. Si els líders no estan con­vençuts pri­mer d’aquesta forma d’enfo­car l’orga­nit­zació al poten­cial de les per­so­nes, és impos­si­ble que canviïn amb els altres. Perquè, a més, el lide­ratge no és un premi sinó una res­pon­sa­bi­li­tat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.