De sobte, fa uns dies, després de converses i converses, després de lectures i lectures, em vaig adonar, com si es tractés d’una revelació, del que està succeint respecte al mercat laboral, la feina i l’ocupació; aquí i a tot arreu.

Institucions i experts (oficials) relacionats amb les institucions només volen parlar i referir-se a un “món futur” (sense delimitar en el temps aquest futur) en què tot el món tindrà un lloc de treball sense entrar en el tipus de contracte que l’empararà, ni en les condicions per les quals es regirà.

-Els polítics, independentment del seu color, eviten referir-se al futur del mercat laboral i, quan a causa de les circumstàncies ho fan, pinten un futur de color de rosa pel que es refereix a la disponibilitat de llocs de treball; un futur de color de rosa encara que indeterminat quant al tipus d’ocupació, escassament definit en termes temporals i sense concreció pel que fa a nivells de remuneració.

- Les institucions, la majoria d’experts i tots els polítics pensen que amb formació i amb l’adquisició de les competències “adequades”, la feina estarà garantida en aquest futur de color de rosa. El repte és, en conseqüència, d’una banda, convèncer la població activa de la necessitat que es capacitin i, de l’altra, invertir en formació a fi de capacitar i qualificar les persones de manera “convenient”.

-Aquestes institucions, aquests experts i tots els polítics mai consideren possibles desequilibris entre oferta i demanda de feina a pocs anys vista, sinó que purament i simplement consideren que l’oferta i la demanda de feina coincidiran. I res més.

-Aquestes institucions, aquests experts i tots els polítics admeten que la tecnologia pot destruir llocs de treball, però manifesten vehementment i sense parpellejar que se’n crearan d’altres amb les noves professions –de les quals avui no coneixem res–, de tal manera que la població activa desplaçada de les feines actuals, amb la capacitació idònia, trobarà col·locació en aquestes noves professions.

Les institucions i certs experts –els polítics no entren en això– també consideren que l’esforç personal, el paper de l’empresari (tal com ara és entesa aquesta figura) continuarà sent fonamental. Aquesta posició suposa vorejar, per no entrar en les seves implicacions, conceptes com corporació i oligopoli, per la qual cosa eviten a tota costa introduir-los en els seus raonaments. El motiu: són conceptes que podrien plantejar preguntes i discussions incòmodes i de difícil tractament.

-Respecte a un possible augment de la desigualtat derivat d’una progressiva concentració del capital i a una progressiva i en augment pèrdua de pes del treball en el PIB, institucions i experts assumeixen que es produirà, però no en parlen a fi d’evitar altres preguntes compromeses i insisteixen que la formació i la capacitació ocasionaran remuneracions suficients.

De moment, com la realitat està mostrant, s’estan produint creixents diferències de renda i de poder adquisitiu, així com augments en la subocupació i en la precarietat. Aquestes institucions, experts i polítics ja no rebutjaran la posada en marxa d’una “renda bàsica” com sí que van fer fa temps; en qualsevol cas insinuen que seria un complement a la remuneració.

Situacions en què s’arribi a presentar com a irreversible un excedent de població activa que provoqui una elevada o molt elevada desocupació estructural i una creixent subocupació són rebutjades per aquestes institucions i per la majoria d’experts –els polítics també rebutgen aquest punt ni tan sols raonen el tema–, que acusen de pessimistes i/o malastrucs aquells que plantegen aquesta possibilitat.

Per què són rebutjades, no tingudes en compte i ignorades les situacions i posicions abans esmentades? Doncs perquè situacions i posicions com aquestes suposen problemes, i admetre-les ara implicaria que s’ha de començar a estudiar com administrar un entorn tremendament problemàtic amb masses de persones d’ocupació impossible perquè, purament i simplement, han deixat de ser necessàries i mai ho tornaran a ser.

La meva posició sobre el tema del món laboral:

-La demanda de feina tendeix a la baixa perquè la tecnologia cada cop farà més funcions alhora que s’abaratirà; juntament amb això, les millores organitzatives portaran a l’ús de menys hores de manipulació de béns semielaborats o acabats, ja sigui per part d’humans o de màquines i a la substitució d’hores de feina per tecnologia que de manera progressiva s’anirà estenent al sector serveis a mesura que la tecnologia es vagi perfeccionant.

Alhora que es produirà el fenomen anterior, la demanda de feina d’alt valor anirà disminuint perquè una cada cop més sofisticada tecnologia tendirà a fer tasques per a les quals avui són necessaris professionals amb un elevat nivell de qualificació.

L’oferta de feina tendeix a incrementar-se, tant per un creixement vegetatiu de la població activa com per un endarreriment voluntari de la retirada del mercat laboral a causa de la insuficiència de les pensions percebudes.

Les noves professions que puguin anar apareixent, estaran orientades a persones de característiques excepcionals quant a actitud i aptitud i s’ocuparan en entorns d’alta creativitat, de manera que generaran un elevadíssim valor apte per a col·lectius amb un molt elevat poder adquisitiu.

El gràfic que encapçala l’article ens ha de fer meditar llargament. L’he extret d’un article publicat per The Economist en la seva publicació The World in 2018 i té com a títol “Man and machine”.