Un cop al 2019, per als promotors de parcs eòlics ha arribat l’hora de pensar si han d’allargar la vida útil de la instal·lació o optar per la repotenciació, després d’un recorregut de 20 anys.

A tot l’Estat, els agents del sector tenen molt en compte que el 2020 gairebé la meitat de la potència eòlica instal·lada (23.092 MW) haurà superat els 15 anys de funcionament, més de 2.300 MW dels quals depassaran els 20 anys.

Països pioners en l’energia del vent, com ara Dinamarca i Alemanya, estan clarament apostant per la repotenciació, entesa com una superació de l’obsolescència tecnològica que, amb la instal·lació de menys molins, amb més grandària de rotor, que incorporen innovacions tecnològiques concretes, com ara sistemes de control avançat, per met assolir més producció d’energia. En els casos dels dos països esmentats, a més, a favor de renovar hi juguen factors com ara el preu de l’electricitat i el suport del govern mitjançant subsidis.

Com explica Jaume Morrón: “A Europa es repotencien els parcs pel que suposa de millora tecnològica, a més de reduir el nombre de màquines, les quals, pel fet de ser d’última generació, milloraran el rendiment.” Hi ha, a més, la possibilitat d’incrementar la potència del parc, si hi ha prou capacitat d’accés i connexió a la xarxa, amb el benentès que hi ha prou terreny. Tampoc no cal oblidar que, per a la indústria eòlica s’incrementen els encàrrecs d’equips nous i es desenvolupen productes per a l’exportació.

Tanmateix, dotar de més potència les instal·lacions comporta una més gran inversió en substituir aerogeneradors, és a dir, més palanquejament financer i, en definitiva, més risc. A més, i no és una qüestió menys important, hi ha més sensibilitat als canvis de regulació, atès que l’amortització del que s’inverteix es fa en diversos anys.

De fet, a l’expectativa que hi hagi nous canvis normatius, entre els actors del sector sembla imposar-se la via d’allargar la vida dels parcs, en bona part a causa de les traves burocràtiques, ja que els tràmits que les empreses han de seguir per efectuar una renovació són els mateixos que per a un parc nou. I no podem oblidar els problemes d’endeutament generats per la incertesa jurídica a l’Estat espanyol. Com explica Morrón: “En ser anul·lades les primes, a l’eòlica i altres renovables, amb caràcter retroactiu, a molts empresaris se’ls va trastocar tot el seu pla d’ingressos i d’endeutament, així que es veuen obligats a allargar la vida del parc per fer un refinançament.” És una opció conservadora que per a molts empresaris ofereix avantatges, ja que requereix menys inversió, que només afectarà, i parcialment, els aerogeneradors, tot allargant la vida dels actius, fins i tot des del punt de vista comptable. La viabilitat sempre és evident a curt termini i, com és garantida un mínim de producció, amb la inversió amortitzada el marge (ingressos variables menys costos variables) es manté atractiu.

Jaume Morrón confia que a curt termini, si de debò ens encaminem pel sender de la transició energètica, “serà més fàcil renovar per no tallar l’evolució del sector i pel fet que al sistema elèctric li convé tenir les plantes d’aerogeneració en les millors condicions”.

Però sempre hi ha imponderables, com ara els mapes eòlics. En el cas català, el mapa del 2002, que deixa parcs construïts anteriorment en zones d’especial protecció, obligaria a optar per l’allargament de vida útil, atès que renovar no seria legalment possible. De vegades és l’oposició local la que impossibilita renovar, com al cap de Creus, on el Parc Natural no va deixar al promotor, Endesa, substituir cinc molins per un de sol, de 850 kW.

A Catalunya, tenim dos parcs que es trobarien al caire del dilema d’allargar vida útil o instal·lar màquines potents. D’una banda tenim el parc de Trucafort (Baix Camp i Priorat), creat el 1999, amb els seus 92 aerogeneradors, amb una potència total de 29,85 MW. Seria perfectament possible substituir tot aquest conjunt per uns d’última generació, capaços d’augmentar considerablement el rendiment, que podria passar de 2.000 a 3.000 hores. Una reflexió semblant s’haurà de fer al voltant del parc eòlic de les Colladetes, al Perelló (les Colladetes), que es va inaugurar amb 36 aerogeneradors, amb una potència total de 24,75 MW.

Arreu de l’Estat espanyol, tenim exemples de renovació prou alliçonadors. Energy, antiga Gas Natural Fenosa, ha canviat els seus 22 aerogeneradors de Cabo Vilano (Galícia), de l’any 1991, per només dos, i dels 3,9 MW que hi havia s’ha passat a 5,4 MW. També tenim el cas d’El Cabrito (Cadis), un parc propietat d’Acciona que també s’ha renovat, per passar de 90 molins i 30 MW, instal·lats el 1995, a 15 amb una potència de 36 MW.