Opinió

L’euro compleix 20 anys

El 2018 s’han com­plert els 25 anys de fun­ci­o­na­ment del mer­cat inte­rior únic de la lla­vors Comu­ni­tat Euro­pea d’1 de gener de 1993 i el pri­mer de gener del 2019 es com­plei­xen 20 anys del nai­xe­ment de l’euro.

L’euro va néixer per a 12 estats mem­bres de la Comu­ni­tat Euro­pea, mal­grat que la par­ti­ci­pació de Grècia es va retar­dar fins a l’1 de gener del 2002. Després d’aquells 12 mem­bres ini­ci­als de la zona euro, s’han unit al grup Eslovènia (l’1 de gener del 2007), Lituània (l’1 de gener del 2007), Malta i Xipre (l’1 de gener del 2008), Eslovàquia (l’1 de gener del 2009), Estònia (l’1 de gener del 2011) i Letònia (l’1 de gener del 2014). Per altra banda, Mònaco, el Vaticà i San Marino, que no en són mem­bres, han estat ofi­ci­al­ment auto­rit­zats a eme­tre mone­des d’euro. Mònaco i el Vaticà, l’1 de gener del 2002; Andorra, l’1 de gener del 2014.

Els mem­bres de la Unió Euro­pea que no han entrat a la zona euro són el Regne Unit (ara pen­dent de sor­tir de la UE si es pro­du­eix el Bre­xit), Dina­marca (amb flo­tació coor­di­nada amb l’euro), Suècia i els països que van entrar més tard a la UE: Polònia, Hon­gria i la República Txeca el 2004; Roma­nia i Bulgària el 2007, i Croàcia el 2013.

Amb totes aques­tes incor­po­ra­ci­ons, amb 19 estats mem­bres, té 341 mili­ons d’habi­tants i la seva renda glo­bal cons­ti­tu­eix el 19% del PIB mun­dial. Però la cosa no queda aquí, perquè els països afri­cans que uti­lit­zen el franc de la Comu­ni­tat Finan­cera Afri­cana o de la Comu­ni­tat Finan­cera del Pacífic, Mayotte, Saint-Pierre-et-Mique­lon o les Como­res, van tots ells lli­gats a l’euro a través del Tre­sor francès, que és el mateix que passa amb l’escut de Cap Verd lli­gat a l’euro a través de Por­tu­gal i amb el marc de Bòsnia i Her­ce­go­vina lli­gat a l’euro a través d’Ale­ma­nya. Per altra banda i sense cap acord, Mon­te­ne­gro i Kosova uti­lit­zen també l’euro.

La moneda única va néixer després de mol­tes reu­ni­ons tècni­ques en què es van dis­cu­tir els avan­tat­ges i els incon­ve­ni­ents de tenir una moneda comuna que com­pensés el fet que a escala mun­dial les mone­des havien pas­sat a flo­tar lliu­re­ment per la segona esmena del con­veni Cons­ti­tu­tiu del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal. Després de l’informe Delors es va con­fir­mar la pos­si­bi­li­tat d’esta­blir la moneda comuna en la reunió infor­mal dels minis­tres d’Eco­no­mia dels països euro­peus cele­brada a l’hotel S’Agaró (el mateix on Josep Tar­ra­de­llas va sig­nar l’octu­bre de 1936 el decret de col·lec­ti­vit­za­ci­ons que havia con­ce­but Esta­nis­lau Ruiz Pon­setí), fet que va obrir el camí a l’apro­vació de l’euro pel Con­sell Euro­peu de Madrid del 15 de desem­bre de 1995.

Moneda relle­vant.

Després de la cre­ació de l’euro com a uni­tat de compte el gener de 1999, els euros físics van entrar en cir­cu­lació tres anys més tard –l’1 de gener del 2002- i ràpida­ment es van con­ver­tir en una moneda inter­na­ci­o­nal relle­vant. El Banc Cen­tral Euro­peu estima que actu­al­ment entre el 20% i el 25% dels bit­llets en euros cir­cu­len fora de la zona euro, mal­grat que, per les inèrcies exis­tents des de la fi de la Segona Guerra Mun­dial i la cre­ació del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal, és el dòlar nord-ame­ricà la màxima uni­tat de referència per a molts preus i transac­ci­ons mun­di­als.

En aquests 20 anys d’existència, l’euro ha pas­sat per moments difícils con­seqüència de la crisi mun­dial ori­gi­nada als Estats Units per les sub­prime i la fallida de Leh­man Brot­hers (de la qual el 2018 s’han com­plert 10 anys) i s’han produït can­vis ins­ti­tu­ci­o­nals impor­tants per cor­re­gir les man­can­ces ini­ci­als de dis­seny del sis­tema euro, al temps que el Banc Cen­tral Euro­peu ha assu­mit unes acci­ons i fun­ci­ons que en un prin­cipi no s’havien pre­vist.

La unió econòmica i monetària de la UE con­ti­nua, però, sense haver estat com­ple­tada com es va veure en la falta d’acords de la Cimera de l’Euro del 14 de desem­bre del 2018 sobre el fons de garan­tia de dipòsits, el pos­si­ble minis­tre de l’euro o la cre­ació d’un fons mone­tari euro­peu o un pres­su­post ad hoc amb més pos­si­bi­li­tats que l’actual meca­nisme euro­peu d’esta­bi­li­tat inter­go­ver­na­men­tal. Però, amb l’experiència dels res­cats de Grècia, Por­tu­gal i Xipre i del res­cat ban­cari espa­nyol i l’acti­visme del Banc Cen­tral Euro­peu, l’euro és avui més fort del que era quan es va crear fa 20 anys.

Llàstima que les polítiques d’aus­te­ri­tat que han estat necessàries per evi­tar els dèficits exces­sius d’alguns mem­bres de la zona euro hagin donat lloc al fet que la zona tin­gui un crei­xe­ment més lent que el de l’eco­no­mia mun­dial (crei­xe­ment del PIB de la zona euro un 8% del 2007 al 2018 com­pa­rat al 45% del món o el 18% dels Estats Units).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.