Els 1,5º C són allà mateix
Si bé s’avança en mesures estructurals per combatre el canvi climàtic, l’acció multilateral de la comunitat internacional s’afebleix
La COP24 sobre canvi climàtic celebrada a Katowice (Polònia) va semblar que carregava de raons els que pensen que s’estan tornant a fer passes enrere en la lluita per mitigar els efectes dels gasos d’efecte d’hivernacle, però, si bé és cert que quatre països, amb els EUA al capdavant, van vetar l’informe de la IPCC que alerta sobre la progressió de l’escalfament global, també ho és que hi va haver una victòria del multilateralisme, l’aprovació d’un reglament que han de complir tots els països per complir l’Acord de París, i que té la Xina com a valedor principal. El gegant asiàtic, un cop s’ha sentit segur en el seu propi procés de transició cap a una energia més neta, a agafat el lideratge mundial en la lluita contra el canvi climàtic.
Elvira Carles, directora de la fundació Empresa & Clima, i que fa molts anys que assisteix a les cimeres, vol posar l’accent en la importància d’haver consensuat unes normes d’aplicació, un rulebook: “S’ha treballat a fons sobre un marc de transparència que suposa que per primera vegada hi ha un sistema comú de seguiment per controlar els avenços en mitigació, adaptació i finançament.” Com afegeix, “cada dos anys, els estats hauran d’informar, presentar inventaris d’emissions i absorcions, la captació que fan en boscos i oceans... amb el compromís que cada dos anys s’haurà de millorar, augmentar l’ambició.” El rulebook tindrà un sistema d’indicadors comú per a tots.
El bloc reaccionari.
Quant al capítol del finançament, Elvira Carles destaca que amb el nou llibre de regles, “s’estableix que la informació que obligatòriament han de presentar els estats és quantitativa, però també qualitativa, cosa que no s’havia assolit fins ara”. És important remarcar la transcendència d’aquest punt, ja que això suposa, com explica Gili, que hi hagi “una traçabilitat en el canvi de mans del finançament, i si un país aporta 100 milions al finançament, no es podran fer jocs de mans amb el finançament”. Com afegeix Elvira Carles, “si hi ha hagut països acostumats a viure dels ajuts, als quals abans no es controlava gaire, ara estaran sotmesos a un control ben definit, en què s’haurà de justificar molt bé en què es gasten els diners”.
Entre els compromisos financers contrets a Katowice destaca per damunt de tot que el Banc Mundial invertirà 200.000 milions de dòlars per combatre el canvi climàtic entre el 2021 i el 2025, una xifra que duplica la quantitat del període anterior. A més, de la COP24 n’ha sortit un fons d’adaptació de 129 milions de dòlars i s’ha establert que el fons per als països menys avançats compti amb 28,2 milions de dòlars més. D’altra banda, el Fons Verd per al Clima acumula ja 10.300 milions de dòlars. Val a dir que els països més vulnerables van sol·licitar una partida d’ajuts exclusius per cobrir els danys provocats pel canvi climàtic, que a Katowice no es va acabar d’especificar, perquè, com va poder copsar Gili, “la suma a aportar podria ser enorme, i els països desenvolupats no volen ara per ara compromisos”. En canvi, Alemanya va aportar 79 milions de dòlars al fons d’adaptació per a mesures que evitin inundacions i per introduir nous mètodes agrícoles als països pobres.
Un altre tema que s’haurà de resoldre en la pròxima COP, que se celebrarà a Xile, és el de la comptabilitat del carboni. Els bons del carboni, o dret a emetre una tona de CO2, són un bé bescanviable que cotitza en el mercat i pot ser bescanviat entre els que emeten més, que paguen per ells, i els que ho fan de menys. Tanmateix, com explica la directora d’Empresa & Clima “el mecanisme amaga diversos paranys en la seva comptabilitat i es donen casos en què un mateix bo es compta més d’una vegada en registres diferents o diferents entitats el compten com si fos seu.” És el cas de Brasil amb el seu gran embornal de CO2, l’Amazònia. En l’última cimera del clima es va intentar fixar un model de regulació per evitar duplicitats, però no es va arribar a resoldre.
En aquest aspecte, Iñaki Gili assenyala que el comerç de drets d’emissió “ha de generar un benefici net per al clima i no ser un joc de suma 0”. A Katowice es va avançar en aquesta qüestió, per establir que els països poden comerciar amb les seves emissions, però només amb les que vagin més enllà dels seus nous compromisos en mitigació (NDCs). De tota manera, falta per resoldre, com comenta Gili, la qüestió de fons: “Per reduir les emissions, cal fixar un preu al carboni, sí, però com es fa? A través del mercat o d’un impost? No s’ha pogut arribar a un consens sobre aquesta qüestió.”
Tot i alguns avenços, Katowice deixa una empremta de preocupació. Jordi Portabella, director de l’àrea de divulgació científica de l’Obra Social La Caixa, present a la cimera, interpreta que “hi ha una crisi del multilateralisme”: “Veiem que països com els EUA, Rússia i altres van per lliure, i s’ha produït una combinació d’escèptics.” “És realment perillós que no s’hagi aprovat el document de l’IPCC, ja que això pot alentir la velocitat de la transició cap a un altre model energètic.”
Per la seva banda, Pere Fullana, director de la càtedra Unesco de Cicle de Vida i Canvi Climàtic, que també va ser a la cimera, veu que “els governs sols no poden fer la transició”: “Ens hi hem de posar tots, i des de la universitat hem de fer un esforç per transmetre coneixement sobre l’escalfament global.” Fullana es plany “del gran fracàs com a humanitat que suposa que, malgrat tot el que es fa, les emissions de CO2 augmentin, cosa que obligarà a fer esforços addicionals per rebaixar-les més endavant.”
Com a coneixedora de com s’enfronta al problema del clima la pime, Dinnorah Suárez, de Canarias Sostenible, que valora positivament l’esforç per avançar en transparència i el major finançament que s’ha guanyat en la COP24, creu que la lliçó que les empreses poden extreure de la trobada sobre el clima és que “haurien d’introduir pautes sobre mitigació de la seva pròpia contribució al canvi climàtic des del mateix moment que es duu a terme la constitució de l’empresa”.
El pes de les ‘subnations’ i les empreses
Al marge dels estats, hi ha molts altres agents que són presentes en la COP per dir-hi la seva, com ara regions, ciutats i empreses, tots presents per exercir alguna mena de pressió de cara als acords finals. És el que en l’argot de les cimeres s’anomenen subnations, i que tindria en Catalunya un dels seus exemples, amb presència constant en les diverses cimeres del clima que s’han celebrat. Com va constatar Elvira Carles, aquestes entitats estan guanyant cada vegada més rellevància. “Davant la decisió de veto a l’informe de l’IPCC van ser les veus del sector no estrictament governamental les que van exigir dotar les subnations i les grans corporacions de més veu i de vot en les negociacions futures per tal de poder liderar una economia baixa en carboni.”
Per la seva banda, el representant de la Generalitat de Catalunya, Iñaki Gili, ha pogut percebre que el senyal de canvi ha estat clarament percebut pel sector privat: “Veiem com moltes empreses assumeixen la necessitat del canvi en el model energètic, l’integren i el volen liderar.” I les Nacions Unides ja estan “donant joc a aquests actors, les subnations, que no pertanyen a les representacions oficials dels estats, ja que han observat que tenen un paper prou important en diversos àmbits”: “Volen enfortir els vincles amb regions, ciutats i empreses.”