Durant els dies que va durar la vaga de taxis i de VTC del mes de gener a Barcelona, vam rebre la visita d’una companyia xinesa. No cal ni comentar les dificultats logístiques que vam tenir per arribar a temps a les reunions o per portar els nostres hostes al seu hotel, amb el risc de ser confosos amb VTC i patir indesitjables conseqüències. Segur que molts compartim anècdotes similars respecte a aquesta vaga o a la ja clàssica aturada del metro durant el Mobile World Congress. Sense entrar profundament a analitzar cap d’aquests conflictes, no deixo de preguntar-me fins a quin punt estem vivint una crisi del model de ciutat o si és només la nostra percepció. Sobre el paper, Barcelona és una de les ciutats ara mateix amb més èxit del món: segons els darrers informes, cinquena ciutat innovadora d’Europa i tretzena del món, una de les que rep més inversió estrangera, reconeguda per tots en l’àmbit global, la ciutat on tant els nostres clients xinesos com tots els turistes del món volen venir... La sensació dels que hi vivim, però, és que està a punt d’esclatar per mil conflictes: els narcopisos, els problemes en els mitjans de transport, els preus del lloguer, els llaços grocs o la inseguretat en alguns barris... Em pregunto si tots aquests conflictes responen a realitats estadísticament pitjors que en altres ciutats globals o bé si realment estem en el millor dels escenaris possibles i patim un nihilisme crònic que ens portarà finalment a tirar per la finestra totes les millores aconseguides per la ciutat i la nostra societat en les darreres dècades. I tot això quan falten pocs mesos per a les eleccions municipals i ja han començat a bombardejar-nos amb una mena de precampanya contínua, que ja es esgotadora quan encara no s’ha iniciat el termini oficial. En fi, com sempre, els ciutadans normals anem superant tota mena de conflictes i entrebancs per fer la nostra tasca diària i contribuir a fer créixer la ciutat, malgrat tot. Tot i això, potser podríem demanar als poders polítics en general, i al proper govern municipal en particular, que adoptessin un paper actiu de gestors de la ciutat i de mediadors de les diferències dels seus ciutadans. Al final, em quedo amb el pensament que vivim en una ciutat rica i pròspera, i que hauríem de poder negociar raonablement entre tots per resoldre les diferències.