“No conec cap política d’habitatge que no comprometi molt diner públic”

L’habitatge no ha deixat mai de ser un problema, el que sí que varia és la percepció que en té la ciutadana. Curiosament durant la crisi, en el punt àlgid dels desnonaments dels bancs, la percepció del problema de l’habitatge va baixar al tretzè lloc. Efectivament, ara ha tornat a la segona posició, segons l’enquesta que fa l’Ajuntament de Barcelona. Passa a ser un problema de primer ordre quan pugen els preus o quan es té la idea que els preus pujaran. Allò que ja va passar durant la bombolla amb l’habitatge de compra, ara està passant amb el de lloguer. El problema, però, sempre és el mateix: que no disposem d’habitatge a un preu proporcionat als ingressos que tenen les llars.

Ja fa molt de temps que entre el 70 i el 80% dels desnonaments de la ciutat de Barcelona són de pisos de lloguer. Les estadístiques de la sobrecàrrega (la relació entre la despesa en habitatge i els ingressos a les llars) clarament es focalitza en el lloguer. Les hipoteques van ser un problema terrible, però acotat en el temps i en una gent que va deixar de tenir ingressos, perquè si no el banc ja hauria ajustat la hipoteca a la capacitat de pagament allargant els terminis. El lloguer, però, no l’ajusten: o el pots pagar o te’n vas al carrer.

Això no és així. A l’Observatori vam presentar fa uns mesos els resultats d’un estudi sobre l’estructura de la propietat a la ciutat de Barcelona que indicaven que el 60% dels habitatges de la ciutat són de propietaris individuals, fet que no ha variat. El que no tinc tan clar, perquè no en tenim dades, és la titularitat dels habitatges de lloguer, però a partir d’algunes estimacions que hem fet pensem que també al voltant del 60% dels habitatges en lloguer són de propietaris individuals. Aleshores…

Tots aquests factors incideixen perquè si d’un habitatge pots treure molt més rendiment si el destines a un altre ús, això alimenta la sensació que els preus poden ser més alts. A l’Observatori volem fer un estudi de la demanda de lloguer, és a dir, de quin volum estem parlant? Quanta gent realment ve de fora? El que sí que tenim és un exercici d’encreuament de dades d’oferta i demanda de portals immobiliaris que deixen veure un dibuix claríssim que la demanda es concentra fonamentalment per sota dels 900 euros i l’oferta, per sobre dels 900 euros. Això ja ens va portar fa un any a dir que estàvem a la vora d’un sostre.

Sí, la ja gent no s’ho creia, però jo tenia l’opinió que el lloguer estava arribant al sostre perquè el volum de demanda estrangera és minoritari, el volum real de demanda de la ciutat és intern i és de les persones que no poden comprar i que, per tant, viuen d’un salari molt moderat. Aquestes persones o no poden accedir a un habitatge o l’han de compartir o l’han de rellogar... totes les figures que han anat reapareixent, i que ja havíem oblidat fa un segle.

Quan es demana això de la regulació es parla de París o de Berlín i d’altres ciutats alemanyes, però no està demostrat que en aquests llocs hagin tingut una efectivitat a l’hora de controlar els lloguers. De vegades parlem d’importar coses d’Alemanya com si fóssim iguals que ells, però Alemanya és el país europeu, juntament amb Suïssa, que té més percentatge de lloguer privat. Allà és del 60% i aquí és del 20%, per tant estan molt acostumats a tenir un sistema de regulació compartit. Malgrat això, també se’ls escapa de les mans, perquè a Berlín hi ha processos inflacionistes com a totes les ciutats que són atractives. Però hi ha un altre tema, quan els preus arriben a ser tan alts, el mateix mercat crea la seva regulació. Jo crec més en les polítiques d’incentivar per posar en el mercat lloguers més barats.

Doncs als propietaris amb algun tipus de bonificació fiscal o de garanties públiques. Nosaltres vam instaurar l’avalloguer, un aval que la Generalitat donava als propietaris per possibles impagaments, per a aquells habitatges que sortissin un 30% per sota del preu de mercat. Són polítiques de foment, que acceptarien la resta de partits polítics, perquè no són sancionadores, i amb les quals podries aconseguir, no ja que els preus no anessin més amunt dels 900 euros, sinó que baixessin dels 900, que és del que es tractaria.

A qui s’ha de subvencionar és al llogater, perquè pugui pagar allò que pot assumir i allò que el propietari li demana.

Això ho diu la teoria econòmica clàssica, però la realitat diu el contrari. Les pujades que hi ha hagut al lloguer des de l’any 2014 no han tingut res a veure amb les subvencions, res, perquè les subvencions també hi eren durant la crisi, i els lloguers van baixar. Fins i tot una de les subvencions que jo vaig tenir por que repercutís en el preu va ser la que va instaurar la ministra Chacón per impulsar l’emancipació dels joves l’any 2007 o 2008. Amb aquesta mesura sí que hi havia un risc, perquè el propietari sabia que el jove en disposaria, però malgrat tot, automàticament va venir la crisi i a pesar d’aquestes ajudes els preus van baixar. És a dir, una evidència empírica que les subvencions repercuteixin en els preus no hi és.

L’anàlisi la comparteixo totalment. La llàstima és que quan va ser conseller no va tenir present que estàvem davant un problema d’oferta claríssim. I és un problema d’oferta metropolità, perquè a Barcelona difícilment es pot créixer gaire més, perquè no hi ha espai. La previsió que té el pla de l’habitatge de Barcelona és de 26.0000 protegits, però s’ha de mobilitzar el sòl i s’han de fer. Són 26.000 i no està malament, però hi ha un procés urbanístic que va molt lent, per tant tothom està d’acord que aquesta reflexió s’hauria de fer en l’àmbit metropolità.

Els preus es contaminen perquè Barcelona és molt petita, de manera que és tota l’àrea metropolitana la que actua com un únic mercat. Especialment ara que ha entrat en funcionament l’ampliació de la zona 1 del transport públic.

... No hi ha un govern únic, efectivament, sobretot en l’àmbit de l’habitatge, ja que és molt difícil perquè hi ha temes urbanístic, de disposició de sòl, la qual cosa vol dir que els ajuntaments han de fer unes apostes urbanístiques que normalment fan per als seus i no des d’una perspectiva metropolitana. Està cantat que s’ha d’anar per aquí, sobretot en l’habitatge protegit. Per què no passa res si una persona de Barcelona es compra un pis en el mercat lliure a Sant Feliu de Llobregat i, en canvi, amb l’habitatge protegit això no és possible? L’empadronament és el que ho determina.

Soc absolutament partidària del pla territorial sectorial de l’habitatge. Ja el vam posar a la llei del dret de l’habitatge del 2007 i s’havia començat a desenvolupar abans del 2011, quan es va aturar. El que no podem fer en política d’habitatge és anar fent tombs. Ara hi ha una gran pressió social i tothom corre per veure què hi podem fer, però quan la pressió social disminueix, l’administració afluixa. Hem de tenir un nord, i el pla territorial sectorial és un nord.

Sí, no conec cap política d’habitatge sense diners, com tampoc en conec cap de política sanitària, ni d’ensenyament, ni de serveis socials. Ho sento però els eixos de l’estat del benestar són molt costosos, i aquí aquesta reflexió no s’ha fet: hi ha un percentatge del PIB que s’ha de destinar a habitatge.

Estem al 0,2% del PIB, quan la mitjana Europea és del 0,6%: són molts milions de diferència. Hi havia a uns recursos pressupostaris bastant importants, però a partir del 2011 el PP els va fer caure en picat perquè va considerar que no hi havia problema d’habitatge a Espanya i ara estem sota mínims, per això la llei de pressupostos del 2019 ja preveu un cert increment que el 2020 encara augmentarà més, almenys aquesta és la voluntat del ministeri. Si vols promoure habitatge des del sector públic necessites diners, si vols fomentar que els privats facin habitatge de lloguer, necessites diners... Qualsevol de les polítiques urbanístiques, si no és amb diners, no es poden fer. Al pla territorial sectorial de l’habitatge una de les coses que se li reclama és la memòria econòmica de costos i com es cobriran aquests costos. Aquest és un tema que la Generalitat haurà d’explicar, perquè és un compromís plurianual molt gran.

D’implicació total. Tota la protecció oficial, que era la fórmula més habitual que s’havia fet per accedir a l’habitatge, la van fer els privats. En les etapes de crisi, l’habitatge protegit sempre era la manera de seguir produint habitatge quan el mercat lliure no funcionava gaire. Durant aquesta crisi és la primera vegada que no s’ha fet ni habitatge lliure ni habitatge protegit, per tant, el sector ha quedat laminat. Aquest any a Espanya s’acabaran 3.000 habitatges. Això i res és el mateix. El PP va treure totes les ajudes d’habitatge protegit i, a més, va crear una incertesa tremenda perquè les promocions que ja havien començat a fer amb un compromís públic de subvenció es van quedar sense diners. Per tant, s’ha generat una desconfiança en el sector. El ministeri actual té moltíssima feina per dinamitzar novament el pla d’habitatge i tornar a posar aquestes subvencions per als promotors perquè facin habitatge protegit de compra o de lloguer assequible.

En aquests moments es fa èmfasi en el lloguer perquè les famílies o tenen greus dificultats per endeutar-se o tenen por d’endeutar-se, la qual cosa és una herència de la crisi: s’ha creat una sensació que cal anar amb compte amb la compra. D’altra banda, el que estan demanant ara els promotors és saber què és un habitatge protegit. Hi ha un enorme forat, perquè durant uns anys ha desaparegut la figura de l’habitatge protegit. Cal clarificació.

Sí, és clar. El pecat històric del nostre país ha estat que havent fet moltíssim habitatge protegit -uns 7 milions d’habitatges a tot l’Estat des dels anys cinquanta-, en queden poquíssims, perquè han anat perdent la condició de protegits o perquè han estat desqualificats i això al que ens ha conduït és que no tinguem un parc de rotació. Ara hi ha, almenys a Catalunya, un consens molt gran que efectivament els habitatges que es facin, sobretot sobre sòls de reserva, han de ser qualificats per sempre.

Sí, sempre reaccionem tard. Per això la manera de no arribar tard és el pla territorial sectorial d’habitatge.