Població i riquesa
El que tenen uns i el que tenen altres, sí. Observeu el quadre de sota. L’he elaborat a partir de diverses dades aparegudes a El País el 19 d’octubre passat.
El que diu és que l’1% més ric de la població mundial controla el 47% de la riquesa del planeta, i que si ampliem l’arc de població fins al 10% el control de la riquesa s’amplia fins al 85%.
També que el següent 40% de la població controla el 14% de la riquesa.
I que la resta, la meitat de la població del món, controla l’1%.
A Espanya, les dades són més moderades. L’1% més ric controla el 20% de la riquesa i el 10% de la població, una mica més de la meitat: el 52%. El 40% de la població controla el 40% de la riquesa. I la meitat que menys té controla el 8%.
A partir d’aquestes dades, es poden elaborar un munt de raonaments ètics i morals, però aquí ens centrarem en els econòmics.
No és una relació directa, però els que controlen la riquesa controlen el capital. Si el 10% de la població més rica controla el 85% de la riquesa (el 52% a Espanya), això vol dir que els processos d’inversió es troben garantits. De fet, i de cara a la millora continuada de la productivitat, no hi ha cap problema en el fet que es doni una concentració de la riquesa.
D’altra banda, aquest 40% de la població, i tot i que la conceptualització convencional rebutgi la idea, es pot considerar la “moderna classe mitjana”, i aquí s’aprecia el seu retrocés: a Espanya més o menys manté un cert pes econòmic, però a escala mundial la seva significació econòmica s’està apropant a una dada simbòlica: controla el 14% de la riquesa.
El que és esglaiador és el que succeeix en el 50% restant de la població. Tant a escala mundial com en l’àmbit d’Espanya, la seva significació econòmica és nul·la, tant per la banda de la inversió com del consum. A partir d’aquí, què es pot dir de l’evolució d’aquestes xifres?
Penso que la concentració de la riquesa, del capital, de la propietat dels actius anirà a més a causa d’un cercle que es va realimentant a si mateix. En el futur, que ja és present, cada vegada serà més important el paper que desenvoluparà el capital: la tecnologia és capital i el coneixement és capital, i la tecnologia i el coneixement cada vegada seran més essencials per, d’una banda, generar més capital i coneixements i, de l’altra, millorar la productivitat a fi de reduir els costos de fabricació i el preu de venda dels béns que consumirà el 50% de la població que tingui menys recursos.
El consum perd pes en el PIB.
La classe mitjana fa dècades que perd pes i importància, i aquest és un fet que es pot deduir que continuarà. La seva necessitat econòmica està decreixent, i socialment cada cop es troba més allunyada dels grans propietaris de la riquesa i del capital. Probablement, es mantinguin entre un 5% i un 10% elements intermedis a mode de professionals generalistes molt qualificats que facin d’enllaç entre diversos elements socials.
De la mateixa manera, però, es pot intuir una concentració de la riquesa en aquest top més elevat; de fet, tot i que el 10% de la població controla el 85% de la riquesa, gairebé la meitat d’aquesta enorme suma és controlada per tan sols l’1%. El que és previsible és que també en aquest segment es produirà una concentració.
Un escenari molt diferent al que fins i tot veiem avui i radicalment diferent del que es va viure en el passat i, sens dubte i més que això, al que es va desitjar i es va esperar viure.
