Faig una separació entre el món liberal conservador, que agrupa tot allò que no són les dictatoves, integrades per la Xina i Rússia. En el món liberal conservador, el poder està en un grup molt limitat d’oligarques, que no són necessàriament els més rics del món, però que són els que gestionen els fluxos del diner. Si un passa per l’escola de negocis de Harvard o de Stanford o si ha estat als bancs de negocis Goldman Sachs o Morgan Stanley o si ha tingut algun càrrec públic en l’administració nord-americana, segur que formarà part d’aquest col·lectiu reduït. I si aquest col·lectiu té relació amb el Council on Foreign Relations (1921) segur que tindrà tots els números per formar part del grup reduït d’oligarques que mouen el món.

Absolutament. Els tecnòlegs fan de facilitadors. Deixen fer als que gestionen els diners. Només hi ha una persona que va per lliure, Warren Buffett. La resta, Bill Gates, els socis de Google, etc., cedeixen la gestió dels diners. Aquest grup reduït d’oligarques, però, també gestionen el diner públic amb la influència en la gestió dels pressupostos de l’Estat. El pes del Council on Foreign Relations, que els americans diuen que és un govern dins del govern, és terrible. I això no és d’ara, és de sempre. Un es pregunta com s’ha arribat al finançament de l’economia. No ha estat d’avui per a demà. No és cert que el món canviés a partir de la crisi del 2007, ja venia de lluny.

Sí. Les grans empreses en l’àmbit global tenen un excés de tresoreria. Per què passa això? Doncs perquè ha arribat un moment que aquestes macroempreses, per exemple General Electric, han guanyat més diners amb la gestió d’aquesta tresoreria que amb el seu negoci principal. Han hagut de modificar les seves estructures donant un pes als financers que abans no tenien. I han creat unitats específiques que es dediquen al tema financer. Per això les companyies industrials han ajudat que el capitalisme hagi canviat. I si la gran empresa fa això, què fa la banca? La banca es transforma en traider i entra a les llars, primer amb les hipoteques, que és un negoci pervers, i després amb el crèdit per al consum i per als estudiants, que als EUA està molt estès. Avui dia les llars estan financialitzades.

Sí, però en aquestes dues dictatoves els oligarques els posen Vladimir Putin i Xi Jinping.

I tant. I cada cop va a més, perquè les multinacionals van creixent i van ocupant espai. Els governs locals intenten atraure-les. Hi ha un teòric que diu que el pitjor que pot passar a un país no és tenir una multinacional, sinó no tenir-la. Aquestes companyies negocien per anar a un país i en treuen unes condicions molt favorables. A més, exigeixen una amortització lliure. S’amortitzen els actius i es deixen morts.

Són els que dissenyen les idees. Ara bé, qui és el que diu que es treballi per a una idea determinada? Doncs els oligarques. La combinació entre oligarquia i plutocràcia (plutos és diner, riquesa) funciona. No cal que facin gaires conspiracions, funciona d’una manera natural.

Són els que negocien i pressionen perquè es faci allò que els oligarques volen.

En el món liberal conservador, són uns empleats ben remunerats.

A part de ser un estat decadent i fallit, reprodueix el model. Només cal mirar els noms del consell d’administració de les empreses regulades o que havien estat monopolis públics i que ara ho són privats. Es podria parlar de Telefónica, Endesa, Iberdrola, etc. Les empreses d’obres públiques depenen del BOE. També s’hauria de parlar dels lubrificadors del sistema, que són els auditors, els consultors i les agències de qualificació que fan que tot rodi adequadament.

Espanya és un país on l’alt funcionariat és molt important. Jo veig la funció pública en la sanitat i l’educació. De la resta soc partidari de la mínima intervenció. A la gran empresa ja li va bé com estan les coses. Perquè en el fons està actuant gairebé com a quasi monopoli o oligopoli. Pensem en subministres bàsics com l’electricitat, l’aigua, la banca. I tenen el suport de l’alt funcionariat, que també veu perillar la seva posició. Què Catalunya sigui independent voldria dir que l’Estat rebria més d’un 20% menys d’ingressos en impostos. L’any 2010 vam publicar un càlcul fet per Economia i Justícia, i vam concloure que els catalans havien donat més diners a l’Estat que els que havia pogut donar la UE a Espanya des del 1988 fins llavors. Però molts més. I si es calculava per càpita la cosa era ja inaudita.