“Un grup reduït d’oligarques tenen tant poder que mouen el món”

Faig una sepa­ració entre el món libe­ral con­ser­va­dor, que agrupa tot allò que no són les dic­ta­to­ves, inte­gra­des per la Xina i Rússia. En el món libe­ral con­ser­va­dor, el poder està en un grup molt limi­tat d’oli­gar­ques, que no són necessària­ment els més rics del món, però que són els que ges­ti­o­nen els flu­xos del diner. Si un passa per l’escola de nego­cis de Har­vard o de Stan­ford o si ha estat als bancs de nego­cis Gold­man Sachs o Mor­gan Stan­ley o si ha tin­gut algun càrrec públic en l’admi­nis­tració nord-ame­ri­cana, segur que for­marà part d’aquest col·lec­tiu reduït. I si aquest col·lec­tiu té relació amb el Coun­cil on Foreign Rela­ti­ons (1921) segur que tindrà tots els números per for­mar part del grup reduït d’oli­gar­ques que mouen el món.

Abso­lu­ta­ment. Els tecnòlegs fan de faci­li­ta­dors. Dei­xen fer als que ges­ti­o­nen els diners. Només hi ha una per­sona que va per lliure, War­ren Buf­fett. La resta, Bill Gates, els socis de Goo­gle, etc., cedei­xen la gestió dels diners. Aquest grup reduït d’oli­gar­ques, però, també ges­ti­o­nen el diner públic amb la influència en la gestió dels pres­su­pos­tos de l’Estat. El pes del Coun­cil on Foreign Rela­ti­ons, que els ame­ri­cans diuen que és un govern dins del govern, és ter­ri­ble. I això no és d’ara, és de sem­pre. Un es pre­gunta com s’ha arri­bat al finançament de l’eco­no­mia. No ha estat d’avui per a demà. No és cert que el món canviés a par­tir de la crisi del 2007, ja venia de lluny.

Sí. Les grans empre­ses en l’àmbit glo­bal tenen un excés de tre­so­re­ria. Per què passa això? Doncs perquè ha arri­bat un moment que aques­tes macro­em­pre­ses, per exem­ple Gene­ral Elec­tric, han gua­nyat més diners amb la gestió d’aquesta tre­so­re­ria que amb el seu negoci prin­ci­pal. Han hagut de modi­fi­car les seves estruc­tu­res donant un pes als finan­cers que abans no tenien. I han creat uni­tats específiques que es dedi­quen al tema finan­cer. Per això les com­pa­nyies indus­tri­als han aju­dat que el capi­ta­lisme hagi can­viat. I si la gran empresa fa això, què fa la banca? La banca es trans­forma en trai­der i entra a les llars, pri­mer amb les hipo­te­ques, que és un negoci per­vers, i després amb el crèdit per al con­sum i per als estu­di­ants, que als EUA està molt estès. Avui dia les llars estan finan­ci­a­lit­za­des.

Sí, però en aques­tes dues dic­ta­to­ves els oli­gar­ques els posen Vla­di­mir Putin i Xi Jin­ping.

I tant. I cada cop va a més, perquè les mul­ti­na­ci­o­nals van crei­xent i van ocu­pant espai. Els governs locals inten­ten atraure-les. Hi ha un teòric que diu que el pit­jor que pot pas­sar a un país no és tenir una mul­ti­na­ci­o­nal, sinó no tenir-la. Aques­tes com­pa­nyies nego­cien per anar a un país i en tre­uen unes con­di­ci­ons molt favo­ra­bles. A més, exi­gei­xen una amor­tit­zació lliure. S’amor­tit­zen els actius i es dei­xen morts.

Són els que dis­se­nyen les idees. Ara bé, qui és el que diu que es tre­ba­lli per a una idea deter­mi­nada? Doncs els oli­gar­ques. La com­bi­nació entre oli­gar­quia i plu­tocràcia (plu­tos és diner, riquesa) fun­ci­ona. No cal que facin gai­res cons­pi­ra­ci­ons, fun­ci­ona d’una manera natu­ral.

Són els que nego­cien i pres­si­o­nen perquè es faci allò que els oli­gar­ques volen.

En el món libe­ral con­ser­va­dor, són uns emple­ats ben remu­ne­rats.

A part de ser un estat deca­dent i fallit, repro­du­eix el model. Només cal mirar els noms del con­sell d’admi­nis­tració de les empre­ses regu­la­des o que havien estat mono­po­lis públics i que ara ho són pri­vats. Es podria par­lar de Telefónica, Endesa, Iber­drola, etc. Les empre­ses d’obres públi­ques depe­nen del BOE. També s’hau­ria de par­lar dels lubri­fi­ca­dors del sis­tema, que són els audi­tors, els con­sul­tors i les agències de qua­li­fi­cació que fan que tot rodi ade­qua­da­ment.

Espa­nya és un país on l’alt fun­ci­o­na­riat és molt impor­tant. Jo veig la funció pública en la sani­tat i l’edu­cació. De la resta soc par­ti­dari de la mínima inter­venció. A la gran empresa ja li va bé com estan les coses. Perquè en el fons està actu­ant gai­rebé com a quasi mono­poli o oli­go­poli. Pen­sem en sub­mi­nis­tres bàsics com l’elec­tri­ci­tat, l’aigua, la banca. I tenen el suport de l’alt fun­ci­o­na­riat, que també veu peri­llar la seva posició. Què Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent vol­dria dir que l’Estat rebria més d’un 20% menys d’ingres­sos en impos­tos. L’any 2010 vam publi­car un càlcul fet per Eco­no­mia i Justícia, i vam con­cloure que els cata­lans havien donat més diners a l’Estat que els que havia pogut donar la UE a Espa­nya des del 1988 fins lla­vors. Però molts més. I si es cal­cu­lava per càpita la cosa era ja inau­dita.