Una altra ocasió perduda

Em veig obli­gat a reconèixer que els esde­ve­ni­ments de les dar­re­res set­ma­nes, espe­ci­al­ment aquells que han estat rela­ci­o­nats amb el con­flicte entre el sec­tor del taxi i els VTC, i la lamen­ta­ble manera com els nos­tres medi­o­cres diri­gents han pretès donar-hi solució per la via ràpida, sense afron­tar la veri­ta­ble arrel del pro­blema, m’ha pro­vo­cat un gran sen­ti­ment de frus­tració, alhora que m’ha fet refle­xi­o­nar sobre la ja tra­di­ci­o­nal falta d’ini­ci­a­tiva de l’empre­sari català, a qui, tot i que sovint ens vol ven­dre el con­trari, sem­pre li ha agra­dat l’immo­bi­lisme.

Pot­ser està rela­ci­o­nat amb el seny català, però sense cap mena de dubte, com a empre­sa­ris, tenim aversió als can­vis i a tot allò que sigui sinònim d’evo­lució. Soc cons­ci­ent que aquesta reflexió pot sor­pren­dre, però només cal donar un cop d’ull a la nos­tra història empre­sa­rial des de la revo­lució indus­trial. Al començament, quina era la major obsessió de la bur­ge­sia indus­trial? El pro­tec­ci­o­nisme. Va ser ales­ho­res quan aquest col·lec­tiu va començar a dema­nar la implan­tació d’aran­zels per tal d’evi­tar l’arri­bada de pro­duc­tes, sobre­tot tèxtils, pro­ce­dents d’eco­no­mies més com­pe­ti­ti­ves.

Poste­ri­or­ment, ja en època de Franco, van tor­nar a ser feliços en un mer­cat autàrquic on no hi havia com­petència, la qual cosa els va per­me­tre obte­nir grans bene­fi­cis sense cap mena d’esforç com­pe­ti­tiu i d’inno­vació. D’aquesta manera, quan l’eco­no­mia espa­nyola es va obrir, un nom­bre molt impor­tant d’aquests indus­tri­als auto­con­tem­pla­tius se’n va anar en orris.

Més enda­vant, va entrar en escena el pujo­lisme, amb la seva obsessió per man­te­nir les estruc­tu­res gre­mi­als del comerç pròpies de l’edat mit­jana, i va posar totes les tra­ves ima­gi­na­bles a l’expansió de les grans superfícies i a la lli­ber­tat d’hora­ris comer­ci­als sota la creença que, amb aques­tes mesu­res, defen­sava els petits empre­sa­ris quan, veri­ta­ble­ment, el que va acon­se­guir en pro­te­gir el seu statu quo va ser impe­dir que es pogues­sin pre­pa­rar per afron­tar el veri­ta­ble tsu­nami que encara havia d’arri­bar, que és el comerç en línia. Una altra vegada, amb dos efec­tes per­ver­sos: el per­ju­dici del con­su­mi­dor i, molt més lamen­ta­ble, dei­xar des­pro­te­git el petit comerç davant la impa­ra­ble evo­lució del món.

Ara és el torn del sec­tor del taxi i els VTC i, nova­ment, en comp­tes d’afron­tar els rep­tes amb valen­tia i tro­bar un esce­nari on puguin con­viure els dos pen­sant en el futur, en un món on la tec­no­lo­gia ha arri­bat per que­dar-se, tor­nen a apos­tar per l’immo­bi­lisme en una nova bata­lla en què el sec­tor del taxi creu que ha obtin­gut una victòria sense ser cons­ci­ent que, tard o d’hora, ine­vi­ta­ble­ment perdrà la guerra.

Hau­ria estat més fàcil si s’hagues­sin fixat en altres ciu­tats i hagues­sin vist de quina manera han resolt el con­flicte, inclo­ent-hi aquells casos en què els taxis s’han incor­po­rat a Uber i a altres pla­ta­for­mes per tal de tro­bar una solució que encabís tot­hom.

Si obser­vem amb pers­pec­tiva les acti­tuds de resistència al canvi que s’han produït històrica­ment en l’eco­no­mia cata­lana, podrem cop­sar que en tots els casos han estat victòries pírri­ques en les quals, després de gua­nyar bata­lles, els immo­bi­lis­tes han aca­bat per­dent la guerra. Per als que no siguin gaire ente­sos en història, seria bo recor­dar el cas de Pir­ros, rei d’Epir en el segle III aC, que es va enfron­tar amb gran èxit als exèrcits romans, als quals va vèncer en nom­bro­ses bata­lles, fins que va per­dre l’última i, com a con­seqüència, també la guerra.

Així doncs, en l’actu­a­li­tat ens tro­bem davant d’una nova victòria pírrica perquè el progrés no s’atura mit­jançant un decret de la Gene­ra­li­tat sobre el qual, tard o d’hora, els tri­bu­nals espa­nyols o euro­peus es pro­nun­ci­a­ran i resol­dran que és con­trari a la com­petència. De moment, l’Auto­ri­tat Cata­lana de la Com­petència ja va decla­rar que con­si­dera l’acord con­trari a la lliure com­petència, i el sec­tor de les VTC ja ha ini­ciat les cor­res­po­nents acci­ons als tri­bu­nals per danys i per­ju­di­cis.

Al final, és bas­tant pre­vi­si­ble que la Gene­ra­li­tat es veurà obli­gada a repa­rar els danys cau­sats pel canvi sob­tat de nor­ma­tiva amb un cost econòmic ele­vat i, com vostès ja saben, aques­tes indem­nit­za­ci­ons les hau­rem de pagar amb els nos­tres impos­tos, tot ple­gat per la incom­petència dels nos­tres gover­nants. Lamen­ta­ble­ment, de nou ens tro­bem davant la màxima pri­mor­dial dels fun­ci­o­na­ris i els polítics, que és que la mino­ria soro­llosa mai els pugui acu­sar de res, ja que, al cap i a la fi, quan final­ment els tri­bu­nals resol­guin la qüestió, ells farà anys que esta­ran lluny del càrrec que els va per­me­tre pren­dre la decisió i el pro­blema serà per a un altre.

Espe­rem que arribi el dia en què final­ment tin­guem el govern que ens merei­xem, i con­fiem que, quan hagi d’afron­tar un pro­blema, ho faci pen­sant en l’interès dels ciu­ta­dans i amb visió de futur; i final­ment que es tren­qui la regla que diu que un polític és aque­lla per­sona que mai deixa pas­sar l’opor­tu­ni­tat de no resol­dre un pro­blema.