Un pro­verbi ale­many (Jeder ist sei­nes Glückes Sch­mied) adver­teix que cadascú deci­deix la seva sort. El país fa molt de temps que és exem­ple d’esta­bi­li­tat i ortodòxia econòmica i àncora de dife­rents temp­ta­ti­ves de sis­tema mone­tari euro­peu. L’eco­no­mia ale­ma­nya va ges­ti­o­nar la crisi finan­cera sense grans con­tra­temps interns i amb un rol ben actiu en la gestió dels res­cats ban­ca­ris, sem­pre ori­en­tada a la pro­tecció dels interes­sos cre­di­tors i a la trans­missió als mer­cats d’un cert grau de sere­ni­tat en temps molt con­vul­sos.

Aquesta gestió va ser exer­cida amb l’aplom i la fer­mesa dels doc­tri­na­ris en el que és just i neces­sari. Tot i els estralls soci­als, l’eco­no­mia teu­tona ha actuat com a refe­rent d’esta­bi­li­tat fis­cal per als socis més díscols. No és gens sor­pre­nent que recur­rent­ment pre­senti superàvit als comp­tes públics o que el deute sobirà gau­deixi d’interes­sos nega­tius i se situï per sota del 60% del PIB.

Tan­ma­teix, l’obs­ti­nació a no esti­mu­lar inter­na­ment l’acti­vi­tat econòmica d’una eco­no­mia en posició cre­di­tora dins del tau­ler de joc de l’Euro­zona va endu­rir el cost de l’ajust a les cases veïnes i va agreu­jar les dis­fun­ci­ons en el dis­seny de la unió monetària. Molt reti­cent a accep­tar el lide­ratge econòmic i a assu­mir els ris­cos de ser­vir de loco­mo­tora regi­o­nal, en canvi, reclama soro­llo­sa­ment una atenció pre­fe­rent quan l’esta­bi­li­tat econòmica sem­bla en perill.

La força dels fets, però, des­diu les decla­ra­ci­ons del impli­cats. Ale­ma­nya és el líder expor­ta­dor euro­peu i també el prin­ci­pal mer­cat per als ali­ats comu­ni­ta­ris. La seva res­pon­sa­bi­li­tat en el joc de la inter­de­pendència econòmica, vol­guda o no, és pro­mi­nent. Esqui­vant pels pèls la temuda recessió i patint sobre manera les con­seqüències d’un con­flicte comer­cial pla­ne­tari i les irre­gu­la­ri­tats d’algu­nes com­pa­nyies senyera a la indústria, con­ti­nua tras­lla­dant pressió defla­ci­o­nista a uns socis que rebai­xen cons­tant­ment expec­ta­ti­ves i cre­uen els dits perquè l’italià asse­gut a la cadira més cobe­jada de Frank­furt con­tinuï fent tot el que sigui neces­sari.

A vol­tes el con­fort per­ce­but pels més benes­tants al saló de casa els fa obli­dar que també són vul­ne­ra­bles a les inclemències del món exte­rior. Sor­pre­nent­ment, pro­po­sen ara superar les molèsties amb una dieta estricta que eli­mini el sobrepès d’una inflació ima­gi­nada. Un altre cop, la trampa de la mor­bi­desa induïda està ser­vida. Man sieht sich immer zwei mal (‘sem­pre ens veu­rem dos cops’).