Fer possible l’impossible

Una per­sona entra a un local d’Ama­zon Go, agafa una ampo­lla de beguda energètica i, sense fer res mes, surt i se’n va a casa. Això que sem­bla impos­si­ble ja és una rea­li­tat. En sor­tir, un sis­tema de con­trol esca­neja i cobra el pro­ducte de manera ins­tantània. No gaire lluny d’allí, un empleat d’una empresa de trans­ports aixeca fàcil­ment, amb ajuda del seu exo­es­que­let, una caixa de 60 qui­los.

Per sort o per desgràcia (alguns cre­iem més en una cosa o en l’altra), el món serà cada cop més així. Hi haurà lli­bre­ries con­ven­ci­o­nals d’aquí a 10 anys? No ho sabem, però veiem que cada cop n’hi ha menys. Hi haurà esco­les d’idi­o­mes? Pot­ser sí, però en aquests moments està fent furor un sis­tema de tra­ducció simultània ins­tan­tani que per­met que un xinès de Pequín i un menorquí puguin enten­dre’s per­fec­ta­ment gai­rebé en temps real, cara a cara.

La tec­no­lo­gia, ens agradi més o menys, s’ha con­ver­tit en una rea­li­tat alhora trans­for­ma­dora i inva­sora. Apa­rent­ment ens faci­lita la vida però segu­ra­ment també ens la com­plica una mica més. Tots anem molt con­tents amb el nos­tre telèfon intel·ligent però ho pas­sem mala­ment quan se’ns espat­lla o quan ens l’obli­dem. Hi ha gent que comença a tenir síndro­mes d’abs­tinència quan no dis­posa d’una deter­mi­nada tec­no­lo­gia en un moment específic.

El que és evi­dent és que, en molts àmbits, la tec­no­lo­gia fa pos­si­ble el que sem­blava impos­si­ble. Aviat par­la­rem per mòbil sense mòbil i serem capaços de veure la tele­visió sense apa­rell. Coses que tan sols fa unes dècades sem­bla­ven de ciència-ficció estan a punt de con­ver­tir-se en rea­li­tat.

El que resulta a vega­des com­pli­cat és saber si l’impacte que tindrà una nova tec­no­lo­gia serà dis­rup­tiu o tan sols es que­darà a mig camí. A vega­des s’han dit coses (que des­a­pa­rei­xe­ria el paper, per exem­ple) que no han estat final­ment ben bé així. Tots con­ti­nuem vivint envol­tats de papers. Fins quan? Els cot­xes sense con­duc­tor reem­plaçaran els actu­als? A tot­hom li agra­darà dei­xar d’expe­ri­men­tar el plaer de con­duir per una car­re­tera i anar can­vi­ant de mar­xes?

I, més enllà, començaran a aparèixer per­so­nes anti-tec­no­lo­gia? Que vul­guin viure apar­ta­des del món (si és que això és pos­si­ble) i des­con­nec­ta­des de tot i de tot­hom? No ho sabem, però podria ser força ver­sem­blant si el tsu­nami d’invasió tec­nològica con­ti­nua in cres­cendo durant els pròxims temps.

En l’àmbit empre­sa­rial, és evi­dent que qui no s’espa­vila corre el risc de posar la seva orga­nit­zació en perill. Serem els pro­fes­sors com jo subs­tituïts per holo­gra­mes omnis­ci­ents din­tre de poc? Robots vir­tu­als que ho saben tot i que estan pre­pa­rats per res­pon­dre a qual­se­vol pre­gunta? Cada sec­tor empre­sa­rial s’ha de pre­gun­tar quin risc real hi ha que l’acti­vi­tat que desen­vo­lupa ara mateix pugui ser subs­tituïda de manera abrupta per una tec­no­lo­gia radi­cal que alteri les regles del joc. Diuen que ja es poden impri­mir cot­xes i cases amb un cost real­ment baix. Posarà fi això a l’espe­cu­lació immo­biliària o con­tri­buirà al fet que la nos­tra Costa Brava encara esti­gui més des­tros­sada?