Multinacionals i independències

Conèixer els grans trets de la tra­jectòria i del fun­ci­o­na­ment de les mul­ti­na­ci­o­nals no és gens fàcil: en sabem poc. Pot­ser perquè hi ha massa diferències entre si. O perquè algu­nes són, a més, mar­ques icòniques.

I no serà que no vin­guin de lluny. Agbar era, el 1867, Eaux de Bar­ce­lone, amb seu a Lieja, Bèlgica. Grífols va començar a inves­ti­gar, a Bar­ce­lona, el 1909. Endesa té el seu ori­gen llunyà, el 1911, en la cana­denca Bar­ce­lona Trac­tion Light & Power. I, tra­ves­sant l’Atlàntic, Fran­cesc Cambó va ser al davant de l’ale­ma­nya CHADE, Compañía His­pano-Ame­ri­cana de Elec­tri­ci­dad que elec­tri­fica Bue­nos Aires. Danone va començar el 1919 a prop de l’Hos­pi­tal de la Santa Creu de Bar­ce­lona, i va sal­tar a París el 1929 (i a Nova York, el 1943). Bimbo va començar anys més tard a Mèxic DF. I Gallina Blanca, el 1937, en plena guerra, al pas­seig de Gràcia de Bar­ce­lona. Men­tre La His­pano Suïssa par­ti­ci­pava en joint ven­tu­res als Estats Units, l’URSS i cinc estats del món més, Ford i Gene­ral Motors obrien fàbrica, als anys vint, a Bar­ce­lona (Pire­lli, abans; Fiat, als cin­quanta). És a dir, les mul­ti­na­ci­o­nals van a llocs en situ­a­ci­ons difícils.

Què valo­ren? Molts fac­tors. Però, sobre­tot, que els que hi tre­ba­llen ho facin bé, i que el pro­ducte resul­tant sigui bo, i es pugui ven­dre a prop o ben lluny. Sovint, seran grans expor­ta­do­res.

Quin estat neces­si­ten? Depèn. Curi­o­sa­ment, dos estats rela­ti­va­ment nous, i molt efi­ci­ents, com Bèlgica (un invent de 1831) i Sin­ga­pur (de 1965) són plu­ri­na­ci­o­nals. Sin­ga­pur té qua­tre idi­o­mes ofi­ci­als (anglès, xinès, malai i tàmil), que usen sis­te­mes d’escrip­tura dife­rents! No sem­bla que les mul­ti­na­ci­o­nals bus­quin uni­for­mi­tats...

Joa­quim Solà, Joan Cana­dell, Germà Bel, Merit­xell Tor­rents, en dife­rents moments, han vist que era molt gran l’eficiència d’algu­nes mul­ti­na­ci­o­nals. El 1976, Alícia Arru­fat i Ernest Lluch, en un lli­bre bàsic, Les cau­ses de l’expor­tació cata­lana, van des­co­brir que el que s’expor­tava no eren bai­xos sala­ris, ni preus de saldo, ni grans apor­ta­ci­ons de capi­tal, sinó pro­duc­tes de tre­ball inten­siu, resul­tat d’inno­va­ci­ons: “Les indústries que fan ser­vir inten­si­va­ment el fac­tor tec­nològic... ocu­pen un lloc des­ta­cat en el con­junt de les expor­ta­ci­ons.” Ara: des de 1977-80, per part de la nova Gene­ra­li­tat, hi va haver un gran esforç edu­ca­tiu, amb la cre­ació de mol­tes noves uni­ver­si­tats públi­ques. Cal con­ti­nuar, és clar...

Les mul­ti­na­ci­o­nals neces­si­ten infra­es­truc­tu­res de trans­port i de comu­ni­ca­ci­ons. A Cata­lu­nya (i, per cert, a València i les Illes), l’Estat espa­nyol les esca­tima, car es dedica a un afer ruïnós: la cons­trucció d’una gran ciu­tat en un altiplà inhòspit: un caprici d’un rei. Però les retrans­mis­si­ons de les tele­vi­si­ons cata­la­nes del judici als polítics cata­lans han pre­sen­tat les greus man­can­ces d’aquest Estat. La irres­pon­sa­bi­li­tat dels diri­gents polítics espa­nyols, la increïble matus­se­ria d’un sec­tor de la judi­ca­tura, la total ine­ficiència dels ser­veis de segu­re­tat i d’intel·ligència, la fos­cor de TVE, la inep­ti­tud de la diplomàcia espa­nyola. Les mul­ti­na­ci­o­nals ja ho sabien, però ara saben que tot­hom que vol ho està veient. En ple judici, la posició pro­ca­ta­lana d’alguns polítics i par­la­men­ta­ris estran­gers –de Tai­pei a Torí- de gai­rebé tots els colors polítics té aquest rere­fons. Les mul­ti­na­ci­o­nals neces­si­ten un estat intel·ligent, que fun­ci­oni.