Donar eines al comerç del nouvingut
Continuar amb un sector dinàmic i un model de ciutat compacte requereix una plena integració d’aquest col·lectiu
“La manca de relleu generacional ha fet que molts comerços passin a mans de nouvinguts. Això, ho veiem bàsicament a la ciutat de Barcelona, però també és un tret comú a molts altres municipis del país”, explica Miquel de Garro, director de Pimec Comerç, el departament de la patronal catalana que, conjuntament amb diversos ens locals, dedica esforços des de fa gairebé una dècada a la plena integració d’autònoms i petits empresaris del sector arribats als país.
Les xifres que manegen no estan actualitzades, però malgrat això serveixen de guia per planificar l’atenció als comerciants nouvinguts. Així, segons dades del 2014, els comerços de proximitat regentats per estrangers a Catalunya representarien al voltant del 10% del total. D’altra banda, i segons dades de la Seguretat Social, el sector concentraria gairebé el 27% dels autònoms estrangers, més d’un 70% dels quals no són comunitaris.
Per aconseguir una integració plena del col·lectiu de comerciants nouvinguts, la patronal duu a terme iniciatives com ara explicar la normativa horària que regeix el país i les particularitats dels consumidors, i sessions explicatives de les notícies falses al voltant d’aquest col·lectiu, com ara que no compleixen horaris i no paguen impostos. “És una tasca difícil però profitosa, perquè integres el nou comerciant vingut de fora en un entorn dinàmic com és el comerç”, afirma De Garro.
En aquest sentit, Santiago Pagés, president del Grup de Treball de Retail del Col·legi d’Economistes, assegura que allò important “és continuar amb el model de ciutat compacta, en què els baixos dels edificis estan ocupats per comerços i serveis; si desapareix això, canvia el model de ciutat”. I en vista d’aquest temor, creu que és urgent la confecció d’un registre de comerciants, “que ara per ara no és obligatori i, per tant, no s’exigeix, i que ja està implantat a diversos països europeus”.
Xinesos i pakistanesos.
La barrera de l’idioma és un escull més que han de superar els comerciants xinesos i pakistanesos. Però no els sud-americans, ja que el castellà, en un primer moment, “els permet una integració més senzilla dins d’organitzacions comercials o empresarials”. Tot i que en un principi és el castellà l’idioma vehicular, el català també forma part del seu dia a dia. Segons dades de l’Idescat del 2013, entenen el català el 72,6% dels ciutadans d’Àfrica residents al país, el 87,8% dels de l’Amèrica del Nord i Central, el 93,7% dels de l’Amèrica del Sud i el 55% dels d’Àsia i Oceania.
Un estudi efectuat per Berta Güell –investigadora del Grup d’Estudis d’Immigració i Minories Ètniques (Gedime) de la Universitat Autònoma de Barcelona– sobre el cas dels negocis pakistanesos a la ciutat de Barcelona –concretament als barris del Raval, Gràcia i Besòs Maresme– indica que aquesta comunitat representa el segon grup estranger a la ciutat –el 45% dels pakistanesos que viuen a Catalunya resideixen a Barcelona– i el segon grup amb més nouvinguts treballant per compte propi a Catalunya.
Sobre aquest col·lectiu, De Garro indica que “són més anàrquics, aprenen ràpid la llengua del país, interactuen molt entre ells i es preocupen per conèixer el consumidor”. Segons l’estudi de Güell, el 62% dels negocis en mans de pakistanesos tenen entre un o dos treballadors –el 74% dels quals són també pakistanesos–, els proveïdors són d’origen català o espanyol (sector alimentació) i pakistanès o xinès (sector telecomunicacions), el 82% té un local de lloguer, el 58% està constituït en SL i el 73% no està associat a cap patronal.
“La majoria d’empresaris pakistanesos van començar com a treballadors d’altres paisans fins que van aconseguir muntar el seu propi negoci”, comenta Güell.
Vinguin d’on vinguin, els col·lectius de comerciants s’especialitzen en un sector del mercat, aconseguint controlar aquests nínxols, i adopten amb rapidesa la manera de fer del consumidor català.