Borsa

Notes per al laberint inversor

El món canvia a una velocitat accelerada i l’inversor ha de pensar en claus adaptades a aquests canvis: globalització, envelliment occidental, innovacions en tecnologia i un cert estancament en el creixement estructural. Les decisions encara han de pensar més en el llarg termini del que habitualment és recomanable

Aquest any 2019 fins ara –13 set­ma­nes escas­ses–, els índex bor­sa­ris han recu­pe­rat una bona part d’allò que havien per­dut en el nefast 2018. De fet, l’S&P 500 es troba ja un 7% per sobre de com va tan­car el 2017, l’Euros­toxx 50 ha recu­pe­rat cinc sise­nes parts del que havia per­dut el 2018 i l’Ibex 35 espa­nyol, dues ter­ce­res parts.

No pre­gunti les raons de la recu­pe­ració, del “rebot” bor­sari, si no vol escol­tar vague­tats i incon­cre­ci­ons deri­va­des del pur des­co­nei­xe­ment de per què el mer­cat ha girat amb decisió el seu com­por­ta­ment nega­tiu de l’any pas­sat. Alguns diran que ha estat la no con­fir­mació (de moment!) dels impor­tants ris­cos -molts, polítics- que apa­rei­xien a l’horitzó del dar­rer cap d’any; d’altres, que és degut a l’allu­nya­ment en el temps de les pre­vi­si­ons de puja­des de tipus d’interès, i, final­ment, aquells que cre­uen que la rela­tiva rela­xació fis­cal té el mèrit de la recu­pe­ració borsària.

En tot cas, hi ha hagut rebot i ara les expec­ta­ti­ves dels mer­cats tenen la seva cara posi­tiva (desac­ce­le­ració sense recessió, sense inflació i sense puja­des de tipus) i la nega­tiva (els ris­cos polítics con­ti­nuen i la tendència dels bene­fi­cis és a reduir-se). La tendència dels mer­cats és tan incerta, amb tan pocs refe­rents clars, que toca seguir de prop el pano­rama econòmic i, en par­ti­cu­lar, aquells ris­cos amb un fort impacte poten­cial en els mer­cats; per exem­ple la guerra comer­cial entre la Xina i els EUA, els resul­tats dels popu­lis­mes en els par­la­ments naci­o­nals i en l’euro­peu, el desen­vo­lu­pa­ment del Bre­xit i, en un ter­reny estruc­tu­ral, el sobre­en­deu­ta­ment públic i el mas­todòntic volum d’actius en mans dels bancs cen­trals. Tot i seguir-ho de prop, els senyals cap on poden diri­gir-se els preus dels actius finan­cers són poc fia­bles. En tot cas, tot sem­bla­ria indi­car que el dòlar es podria reva­lo­rar men­tre no pugin els tipus euro­peus, que la renda fixa està con­dem­nada a uns ren­di­ments mínims almenys els dos anys vinents i que el preu de les acci­ons dependrà de com es recu­pe­rin els bene­fi­cis durant la segona mei­tat de l’any. Però, tot això, molt pen­dent dels ris­cos polítics i de l’esde­ve­nir dels can­vis dis­rup­tius que ame­na­cen els mer­cats finan­cers i les eco­no­mies en gene­ral.

En el labe­rint inver­sor ens man­te­nim cer­cant ren­di­bi­li­tat, a costa d’anar ampli­ant el risc fent créixer els nos­tres actius en acci­ons tant de països emer­gents com de països OCDE, i, en menor mesura, incor­po­rant actius de pri­vate equity, de pri­vate len­ding, vin­cu­lats a matèries pri­me­res, immo­bles i una mica de deute de països emer­gents, tot d’una manera mode­rada i selec­tiva.

l’inver­sor i els can­vis.

El món can­via a una velo­ci­tat acce­le­rada i l’inver­sor ha de pen­sar en claus adap­ta­des a aquests can­vis: glo­ba­lit­zació, enve­lli­ment occi­den­tal, inno­va­ci­ons en tec­no­lo­gia i un cert estan­ca­ment en el crei­xe­ment estruc­tu­ral. Les deci­si­ons encara han de pen­sar més en el llarg ter­mini del que habi­tu­al­ment és reco­ma­na­ble i han de con­viure amb la necessària adap­tació als pro­ble­mes demogràfics, a una inversió escassa i al sobre­en­deu­ta­ment, a una desi­gual­tat interna en cada país i als cone­guts ris­cos de gene­ració de bom­bo­lles en els preus dels actius. La incer­tesa és alta i l’ins­tru­men­tal, escàs. En el ter­reny de les polítiques públi­ques, la política monetària ha que­dat exhausta del sobre ús en la sor­tida de la crisi i la política fis­cal té el topall dels dèficits públics i del fet que les pen­si­ons hagin entrat en una zona severa d’insos­te­ni­bi­li­tat per molts anys. La neces­si­tat de cobrir els dèficits crei­xents que el sis­tema de pen­si­ons anirà gene­rant hipo­teca una gran part de la capa­ci­tat dels governs d’actuar en política fis­cal durant molts anys. Sabem ja que una gran part de l’aug­ment de des­pesa pública tindrà un des­ti­na­tari únic, el sis­tema de pen­si­ons, i que no hi ha marge per a gai­rebé cap altre destí de nova des­pesa.

Una cir­cumstància recent són unes pri­mes de risc més altes, és a dir, més exigència de ren­di­bi­li­tat per part de l’inver­sor per ento­mar l’aug­ment d’incer­tesa econòmica i política. En poques parau­les: d’una banda, ren­di­ments mínims o nega­tius del deute que ni com­pen­sen la inflació i, d’una altra banda, ren­di­ments més ele­vats en acci­ons i bons cor­po­ra­tius. Per cert, aquest és un ele­ment clau d’ampli­ació de la desi­gual­tat: l’estalvi dels petits inver­sors -lògica­ment en col·loca­ci­ons con­ser­va­do­res- no té ren­di­ment i, pel con­trari, els grans inver­sors i for­tu­nes con­ti­nuen tenint accés a ren­di­ments ele­vats. No són els “nous temps” sinó l’evi­dent asi­me­tria en el risc i per tant en el ren­di­ment de les inver­si­ons deri­va­des dels estal­vis. Un efecte gai­rebé mai des­crit en les estadísti­ques però per­ma­nent i ben viu en els temps de la “repressió finan­cera”. Com una mena de sor­tida del labe­rint que et deixés a l’entrada d’un labe­rint encara més com­pli­cat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.