“Antes roja que rota”
Per a les elits, Ada Colau resulta el mal menor al consistori de Barcelona, tot i el seu paper durant la legislatura
En les jornades de Sitges, Pedro Sánchez s’ha fet l’orni per a desesperació del tàndem Cercle-Foment
Manuel Valls renyava les elits barcelonines per no haver-se enfrontat amb decisió a l’auge de l’independentisme. Era tot just fa un any i la que durant uns mesos va ser la gran esperança blanca per recuperar el control polític de la ciutat, ara ha hagut de reconèixer el seu fracàs. Quatre anys abans, va ser Josep Oliu qui va propugnar públicament un Podemos de dretes, i la connexió via Roldán i De Carreras va servir per passar de les paraules als fets. I al seu darrere, la resta de l’Ibex 35. Amb resultats migrats malgrat els recursos esmerçats. I, com sempre –com ja va passar amb Primo de Rivera i el mateix Franco- el personatge que condueix l’artefacte, un cop al cim, oblida els que l’han encimbellat i es comporta segons els seus interessos personals o ideològics. Renegant, fins i tot públicament, dels seus avaladors inicials: “Han votat tots els espanyols, i no la CEOE o un banc”, clamava fa uns dies un Rivera amb vocació de líder absolut de la dreta i no de crossa liberal dels socialistes. Ara, vist l’èxit apoteòsic en les municipals i les autonòmiques, fa veure que s’ho repensa.
Trobada a ESADE.
Les elits catalanes i les seves plataformes mediàtiques, vistos els fiascos dels experiments amb gasosa, en la darrera campanya electoral han tornat a confiar en els socialistes com a garantia gattopardiana perquè aquí no canviï res de substancial. En les jornades de Sitges, però, Sánchez s’ha fet l’orni per a desesperació del tàndem Cercle-Foment, que intenta tornar a prendre les regnes de l’empresariat català. Tot i això, per a aquests elits, Ada Colau, després de passar-se quatre anys blasmant d’ella perquè qüestionava –amb més voluntat que encert, això sí- que Barcelona deixés de ser la seva finca particular, ara encara resulta que és el mal menor. Ja s’encarregaran –potser- els socialistes de refrenar-la. Amb el pacte contra natura, o potser no tant, de la frustrada esperança blanca de Valls, a qui han exigit un darrer servei per la causa. Les elits barcelonines continuen pensant que “antes roja, que rota”.