“Amb aquest ritme extrem, les empreses estan plenes d’angoixa i toxicitat”

Hi estem arri­bant tard i mala­ment, i la majo­ria bus­quen excu­ses ali­e­nes al procés de canvi. Cal tenir en compte que con­viu­rem amb la incer­tesa per­ma­nent, serà una mena d’estat que ja no ens dei­xarà. Si no acom­pa­nyem les per­so­nes que con­fi­gu­ren les orga­nit­za­ci­ons a con­viure amb aquesta incer­tesa, estem con­dem­nats. La gestió de les per­so­nes és fona­men­tal i s’ha de posar al davant de la gestió dels recur­sos finan­cers, de pro­ces­sos. Les com­pa­nyies no han pres­tat atenció a tot això. Tenen macro­de­par­ta­ments de recur­sos humans, però ins­tal·lats només en la gestió admi­nis­tra­tiva dels seus recur­sos.

En els més de trenta anys que fa que em dedico a la con­sul­to­ria de recur­sos humans no havia rebut tants mis­sat­ges de gent que vol reduir els seus nivells de res­pon­sa­bi­li­tat per reduir la pressió amb què viuen. El pit­jor és que veig que molts empre­sa­ris viuen d’esquena aquesta rea­li­tat. El ritme ha por­tat les empre­ses a un alt nivell d’angoixa, els índex d’absen­tisme i de bai­xes no paren d’incre­men­tar-se. Estan tan cen­trats a fer créixer el negoci, sense tenir en compte les per­so­nes, que no acon­se­guei­xen con­so­li­dar el pro­jecte. Cada cop hi ha més població emma­lal­tida, perquè hi ha mol­tes empre­ses ple­nes de gent que ha dimi­tit inter­na­ment.

Per­so­nes que venen de la relació nociva i tòxica con­trac­tual, que no se sen­ten vin­cu­la­des al pro­jecte i que pas­sen les jor­na­des sense impli­cació. Neces­si­tem mis­sat­ges per treure de l’armari les emo­ci­ons. Tenim grans direc­tius ali­ens al que passa als seus equips. S’han d’obrir, perquè real­ment són les emo­ci­ons les que diran com es troba la seva gent, i si saben com es tro­ben els equips, podran desen­vo­lu­par polítiques real­ment pro­ac­ti­ves. Si no posem el termòmetre no podem saber si la nos­tra orga­nit­zació té febre.

Ens hem de plan­te­jar per què les polítiques que havien estat fun­ci­o­nant en altres cicles econòmics, ara no fun­ci­o­nen. Ens tro­bem en un moment amb tan nivell d’estrès, que no es redu­eix ni incor­po­rant a la feina mesu­res de con­ci­li­ació, anti­estrès o el tele­tre­ball.

Només cal mirar les mètri­ques d’absen­tisme, reduc­ci­ons de jor­nada, bai­xes labo­rals, lesi­ons, bai­xes per ansi­e­tat. En aquests casos, no hi ha temps a per­dre, s’ha de ser valent i pre­gun­tar. I per acon­se­guir-ho, cal crear els espais perquè la gent se senti còmoda. Ho farà quan surti a un entorn fora de l’estruc­tura empre­sa­rial, de la jerar­quia que regna a les empre­ses. Soc par­tidària de fer acti­vi­tats de lleure per afa­vo­rir un bon clima per poder par­lar.

Que les orga­nit­za­ci­ons dis­se­nyin un pro­jecte que sigui atrac­tiu per als seus col·labo­ra­dors, que els acom­pa­nyin i se’ls posi al davant de tot, que la gent hi trobi sen­tit i s’hi trobi a gust. És, a més, hora de sor­tir del clixé dels hora­ris, dels sala­ris i dels con­trac­tes. Les noves gene­ra­ci­ons escu­llen pro­jecte, tenen molt clar què volen fer i que dei­xa­ran d’estar vin­cu­la­des a la nos­tra empresa quan no els interessi, i atenció perquè no volen hora­ris que els con­di­ci­o­nin. És un nou for­mat que ofe­reix nous entorns en pro­jec­tes amb un nou para­digma, com s’està veient molt bé en el món de les start-ups, en què jus­ta­ment Bar­ce­lona s’ha con­ver­tit en un pol d’atracció.