El Bal­tic Dry Index (BDI) és un índex “per a experts”, la qual cosa equi­val a dir que té una molt escassa divul­gació en els mit­jans per al gran públic, cosa que és un error perquè aquest índex és un fabulós resum de… tot! De tot el que passa en l’eco­no­mia pla­netària i alhora un indi­ca­dor avançat del que ha de venir.

Curi­o­sa­ment, l’ori­gen remot del BDI es troba a Lon­dres, a mit­jans del segle XVIII, en una taverna de l’actual City on es reu­nien mer­ca­ders i on es van començar a ano­tar càrre­gues de les con­sig­na­ci­ons que es tan­ca­ven. Va ser el 1985, quan totes aques­tes ano­ta­ci­ons es van resu­mir en un índex que reflec­tia les con­trac­ta­ci­ons del trans­port marítim, però no de qual­se­vol con­trac­tació, sinó d’aque­lles cor­res­po­nents al trans­port marítim de com­mo­di­ties sòlides i a gra­nel –cere­als, carbó, mine­ral de ferro…– tan­ca­des, diària­ment, a les 13 h de Lon­dres. Evi­dent­ment, l’evo­lució del BDI mos­tra mol­tes coses sobre l’evo­lució de l’eco­no­mia mun­dial, i les seves tendències anti­ci­pen cap a on pot anar aquesta eco­no­mia mun­dial.

El gràfic que acom­pa­nya aquest text mos­tra l’evo­lució del BDI entre el 1985 i el 2019. És una sèrie cro­nològica prou llarga perquè que­din reflec­tits els que han estat els vai­vens d’aquests anys pas­sats. Obser­veu el gràfic: que­den per­fec­ta­ment deli­mi­ta­des diver­ses fases.

Entre el 1985 i el 1995, la tendència de l’índex puja, però de manera molt mode­rada. L’era Rea­gan, la des­a­pa­rició de l’URSS i la recessió que va donar pas a l’admi­nis­tració Clin­ton van influir molt escas­sa­ment en el com­po­nent final del BDI.

Entre el 1995 i el 2002, hi ha una cai­guda, tot i que sense dra­ma­tis­mes. Ni la bom­bo­lla punt­com, ni el seu final, ni l’11-S, ni la recessió poste­rior van cau­sar cap drama en el comerç inter­na­ci­o­nal.

En els dis­set anys ante­ri­ors es pot dir que les coses havien que­dat com van començar, el BDI havia pujat i bai­xat, però l’esta­bi­li­tat dels resul­tats que­dava defi­nida en el seu com­por­ta­ment; a par­tir del 2002, però, el deliri. En els sis anys que van entre aquest últim any i el 2008, l’índex puja, lite­ral­ment, com un coet. És la fase d’“el món va bé”, la fase del “tot és pos­si­ble”. Un crei­xe­ment que s’escapa de tota lògica i que va anar seguit d’un enfon­sa­ment que també s’escapa de tota lògica.

Crei­xe­ment durant els anys 2009 i 2010 a causa de l’aug­ment des­a­fo­rat de la des­pesa pública dins d’aque­lla litúrgia que deia que amb una política key­ne­si­ana seria pos­si­ble la recu­pe­ració, i cai­guda entre el 2010 i el 2012 en la fase d’aus­te­ri­tat següent, quan l’objec­tiu va ser nete­jar aquells des­me­su­rats dèficits en què les eco­no­mies mun­di­als havien entrat. El que ve a con­ti­nu­ació és el nos­tre pre­sent.

La fase de les amfe­ta­mi­nes, la de les injec­ci­ons mas­si­ves de liqui­di­tat per part del BCE, del BoE, del BoJ i del govern xinès i la con­ti­nu­ació de la política expan­siva de la FED van por­tar a un aug­ment del BDI, però molt mode­rat; era com si el sis­tema no es cregués que allò portés enlloc, la qual cosa va anar seguida d’una ele­vada vola­ti­li­tat fins a finals del 2018, de manera que un extra­ter­res­tre que hagués mirat l’índex a prin­ci­pis del 2012 hau­ria pogut dir que no s’havia mogut si l’hagués tor­nat a mirar a finals del 2018.

La ter­cera fase d’aquesta crisi es posa de mani­fest a par­tir de finals del 2018, quan el BDI adopta una tendència de cai­guda clara i defi­nida, i això és el més sig­ni­fi­ca­tiu. El BDI es troba avui en un dels moments més bai­xos de la seva història, però el més sig­ni­fi­ca­tiu és com està caient. El BDI està reflec­tint la guerra tec­no­lo­gi­co­co­mer­cial entre els Estats Units i la resta del món que s’està ges­tant per l’estratègia defen­siva adop­tada pels EUA, que pot supo­sar una cai­guda a plom del comerç inter­na­ci­o­nal; tam­poc hi ajuda la cer­tesa que s’han asso­lit uns nivells de deute impa­ga­bles i que és precís no dila­tar ni un segon la neteja dels balanços de nom­bro­ses enti­tats finan­ce­res. Ines­ta­bi­li­tat pla­netària, en defi­ni­tiva, reflec­tida en una situ­ació en què l’oferta és molt supe­rior a la demanda i en què la tec­no­lo­gia escom­brarà acti­vi­tats i tas­ques avui desen­vo­lu­pa­des per humans.

On aca­barà el BDI el seu des­cens? Hau­rem d’espe­rar per veure-ho, però en qual­se­vol cas és reco­ma­na­ble no per­dre de vista com evo­lu­ci­ona.