Quan escrius a més de 35º hi ha pocs temes que et preocupin més que la calor que fa, i per associació acabes pensant en l’escalfament global, l’autèntica crisi de la primera meitat del segle XXI… i esperem que no ho sigui encara més de la segona. Recentment, un think-tank australià ha qüestionat les actuals hipòtesis sobre les conseqüències de l’augment global de les temperatures, i ha suggerit que les previsions de treball són excessivament conservadores i que realment estem a prop d’escenaris molt més greus en termes de devastació d’hàbitats i, conseqüentment, d’afectació de l’activitat humana del que realment es preveu en els plans de les polítiques actuals. La idea ja és per si mateixa preocupant, però si ve acompanyada d’una onada de calor africà com la que hem patit en les darreres setmanes (i les que vindran aquest estiu), aleshores és difícil ignorar la situació. Tanmateix, ens trobem amb la impotència de no saber què pot fer qualsevol ciutadà particular davant d’una situació de proporcions planetàries, a banda d’estalviar energia o contaminants amb la millor intenció possible, però sense (aparentment) impacte rellevant. D’altra banda, els governs internacionals es troben davant d’un problema de negociació que s’anomena generalment el “dilema del presoner”: resumint molt, col·laborar en la solució del problema suposa que tots perdem alguns beneficis a curt termini, però que tots guanyem alguns avantatges a llarg termini... El dilema és: qui comença a col·laborar, encara que en pagui un preu, per millorar la situació general? Perquè, d’altra banda, cal tenir molt present que ens trobem també amb un altre dilema típic de la gestió de grans projectes: entre els atributs de qualitat, rapidesa i cost, se’n poden tenir dos de tres (ràpid i de qualitat, de qualitat i econòmic o ràpid i a baix cost), però mai els tres alhora: és a dir, avui dia ja tenim solucions tecnològiques suficients per reduir emissions i contaminació i començar a posar solucions a l’escalfament global, però l’aposta que cal fer per tal que aquestes solucions es puguin posar en pràctica és cara i no oblidem que ha de ser global. I per fer una cosa així, calen lideratges polítics importants, que és el més urgent que hem d’exigir els ciutadans, a banda de la nostra contribució personal.