Focus

Transitar al més enllà de l’era del polímer

Els pròxims anys, caldrà superar la prova de reciclar més plàstic, buscar-hi productes alternatius i ser molt més eficaços en la gestió dels residus

Cal una fiscalitat del residu individualitzada, que qui generi més, pagui més
Josep maria tost
director de l’arc
Els envasadors temen un sobrecost en el finançament de punts verds
Hi ha una hipersensibilització amb el plàstic, però no es qüestiona l’usar i llençar
ROSA GARCÍA
DIRECTORA DE REZERO
El consumidor no paga perquè un producte ja tingui la qualitat de ser reciclable
robert thomson
director científic materfad
La UE vol que, el 2030, tot el plàstic d’embolicar sigui reciclable
Es demana la creació d’un gran mercat per al plàstic reciclat
La virtut de la reciclabilitat pot ser utilitzada com a imatge de marca
Els recuperadors també demanen sistemes de dipòsit i retorn

L’edat del polímer arriba al col·lapse, amb un residu del plàstic que ha esde­vin­gut una emergència ambi­en­tal que neces­sita solu­ci­ons imme­di­a­tes, a escala local i glo­bal. És prou simp­tomàtic que, fa poques set­ma­nes, la UE aprovés una direc­tiva que es pro­posa reduir els pro­duc­tes de plàstic d’un sol ús (palle­tes, gots, plats, coberts, palets de glo­bus i d’altres), tot pro­po­sant dis­mi­nuir-ne la pro­ducció, i, a més, es marca ele­vats objec­tius de reco­llida i reci­clatge de plàstic. S’ini­cia la cursa per, alhora, asso­lir més eficiència en el seu reci­clatge, que el seu residu retorni al cicle pro­duc­tiu, i bus­car nous mate­ri­als que el subs­ti­tu­ei­xin en les seves fun­ci­ons.

A Cata­lu­nya, la reco­llida selec­tiva muni­ci­pal recu­pera el 40% dels enva­sos de plàstic, segons l’Agència de Resi­dus de Cata­lu­nya (ARC), men­tre que si par­lem de tot el residu de plàstic gene­rat, el que es recu­pera baixa al 35%, segons estima l’Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona (AMB). Segons Eco­em­bes, a Cata­lu­nya es recu­llen 253.000 tones de plàstic.

Pel direc­tor de l’ARC, Josep Maria Tost, amb el benentès que encara no reci­clem prou, de cara al futur es plan­te­gen esce­na­ris “d’indi­vi­du­a­lit­zació”: “Tal­ment com en el rebut de telèfon, en què pagues per con­sum de tru­ca­des i de dades, s’ha de fer pagar la gent pels resi­dus que genera.” Com diu, “cal empènyer els ajun­ta­ments a imple­men­tar una fis­ca­li­tat de taxa justa, en què qui reci­cli pagui menys que qui no ho faci.” Així mateix, és pre­vist que la nova llei de resi­dus que pre­para el govern “doni senyals al mer­cat que no s’ha de llençar res”. En el cas dels resi­dus muni­ci­pals, el cànon de resi­dus que pena­litza la depo­sició en abo­ca­dors pas­sa­ria dels 41 euros per tona dipo­si­tada a 75 euros, fins a l’any 2025, i s’incre­men­ta­ria fins als 100 euros de cara al 2030. Es busca gene­ra­lit­zar, com ja està pas­sant, que “als bars de mol­tes fes­tes majors s’hagi era­di­cat l’envàs d’un sol ús.”

Manca d’eines.

Val a dir que des de Cata­lu­nya no es poden bran­dar altres eines fis­cals com ara l’IVA, que, per posar un exem­ple, a Suècia es va fer ser­vir, amb una rebaixa del 21% al 4%, per esti­mu­lar el mer­cat d’empre­ses que es dedi­ques­sin a la repa­ració o la reu­ti­lit­zació i que, de fet, tre­ba­llen perquè es generi menys residu de plàstic. En l’àmbit esta­tal, amb la crisi van des­a­parèixer les línies de boni­fi­cació que con­tem­plava l’impost de soci­e­tats.

El govern pre­veu cons­ti­tuir aviat una mesa de tre­ball sobre el plàstic, per con­cer­tar, amb agents soci­als, però també amb fabri­cants i dis­tribuïdors, estratègies “per tro­bar mate­ri­als subs­ti­tu­tius del plàstic, tre­ba­llar amb monoplàstics i no pas bar­re­ges de plàstic que enca­rei­xen el reci­clatge o com retor­nar la molècula de plàstic al procés indus­trial”.

En paral·lel, com pre­veu Tost, el govern vol desen­vo­lu­par l’acord GOV/84/2019 de com­pra pública estratègica per reduir el con­sum de plàstic en l’admi­nis­tració.

Per la seva banda, Pilar Chiva, res­pon­sa­ble a l’ARC de l’àrea d’eco­no­mia cir­cu­lar, pensa que la direc­tiva, en fer esment de la res­pon­sa­bi­li­tat ampli­ada del pro­duc­tor, “pot influir en el dis­seny del pro­ducte”: “No pot ser que es posin al mer­cat coses sense que siguin valo­rit­za­bles. A par­tir de la norma, es podrà tenir una visió cir­cu­lar amb el plàstic, i par­la­rem més de pro­duc­tes com­pos­ta­bles i bio­de­gra­da­bles.”

Es per­cep en l’ambi­ent una gran consciència envers els greu­ges del plàstic, i per això par­lem de tro­bar-hi subs­ti­tuts que no gene­rin un residu tan nociu. “Ara, hi una hiper­sen­si­bi­li­tat res­pecte d’aquest gran dimoni, però no es posa en qüestió la cul­tura d’usar i llençar”, denun­cia Rosa García, direc­tora gene­ral de Rezero, fun­dació per a la pre­venció de resi­dus i el con­sum res­pon­sa­ble. Com hi afe­geix: “Ens tro­bem que l’enva­sa­dor no vol que es modi­fi­qui l’sta­tus quo i per això parla d’envàs 100% reci­cla­ble o com­pos­ta­ble. Se cer­quen alter­na­ti­ves en mate­ri­als, però no millo­rem en la gene­ració de resi­dus en ori­gen, amb què seguim tenint un pro­blema.” Una opció apa­rent­ment ecològica, com ara deter­mi­nats tipus de brics que han pro­li­fe­rat en el mer­cat amb l’eti­queta d’ecològics, han evi­den­ciat que tenen una reci­cla­bi­li­tat com­pli­cada, perquè en la seva com­po­sició sem­pre hi ha alu­mini i plàstic.

Hi tor­nem a ser.

En la seva inter­pre­tació, pas­sar del plàstic que genera el petroli a un altre de fabri­cat a par­tir del blat de moro no suposa un avenç clar: “Tots sabem què pot pas­sar si fem ser­vir recur­sos ali­men­ta­ris per a altres fun­ci­ons.” Efec­ti­va­ment, la redi­recció de deter­mi­nats cul­tius als bio­com­bus­ti­bles ha arri­bat a gene­rar cri­sis ali­mentàries.

Una millora tan­gi­ble del model de gestió dels resi­dus hau­ria de pas­sar, al parer de la direc­tora de Rezero, per “gene­ra­lit­zar al ter­ri­tori sis­te­mes de dipòsit, devo­lució i retorn [SDDR] per als enva­sos i com­ple­men­tar-ho amb con­te­ni­dors per recu­pe­rar una altra mena de plàstics.” Des de Rezero espe­ren que la pròxima cons­ti­tució d’una mesa sec­to­rial sobre el plàstic ser­veixi per can­viar la con­cepció de la gestió de resi­dus, en què es podria apli­car el model d’envàs retor­na­ble en cir­cuits de pro­xi­mi­tat d’un radi de 200-300 km. No deixa de ser espe­rançador, com esmenta Rosa García, que una gran mul­ti­na­ci­o­nal com Coca Cola s’hagi mos­trat favo­ra­ble a adop­tar el mètode de dipòsit i retorn, això sí, després d’haver reve­lat que genera tres mili­ons de tones de plàstic cada any. Des de Rezero es fa una valo­ració en gene­ral posi­tiva de la direc­tiva: “Marca objec­tius tan ambi­ci­o­sos com ara la reco­llida i reci­clatge del 90% d’ampo­lles de plàstic per al 2029 i demana for­mal­ment que cal implan­tar sis­te­mes de dipòsit, a més a més de res­pon­sa­bi­lit­zar els pro­duc­tors de la gestió del residu”, diu Rosa García, que pensa que el legis­la­dor podria haver anar més lluny en tot el que té a veure amb la gestió de pro­duc­tes d’higi­ene íntima i en les safa­tes de plàstic, ja que la norma només afecta els pro­duc­tes pre­pa­rats per empor­tar i deixa al marge tot el seg­ment d’ali­ments com ara la carn i les ver­du­res.

Les illes.

Val a dir que, abans de les pres­crip­ci­ons i pro­hi­bi­ci­ons d’aquesta direc­tiva que s’ha de trans­po­sar en dos anys, per Cata­lu­nya i la resta de l’Estat ja hi havia un cas real en què emmi­ra­llar-se: les illes Bale­ars, on des del gener regeix la pio­nera llei de resi­dus i sòls con­ta­mi­nats, que advoca, entre altres coses, per eli­mi­nar en dos anys la vai­xe­lla de plàstic d’un sol ús i obliga els bars a donar aigua de l’aixeta de franc.

Un estudi de l’ONG Fons Mun­dial per la Natura (WWF en la seva sigla en anglès: World Wild­life Foun­da­tion) asse­nyala Bar­ce­lona com la segona zona de la costa medi­terrània més con­ta­mi­nada per resi­dus de plàstic, amb 26,1 qui­los d’aquest pro­ducte petroquímic per quilòmetre de platja, per dar­rere de la regió turca de Cilícia (31,3 qui­los) i al davant de València (12,9 qui­los). Però, com asse­nyala la direc­tora de Rezero, “el plàstic no només és el pro­blema al mar, sinó que ens afecta la salut”, tot fent al·lusió a nom­bro­sos estu­dis que reve­len que com­pos­tos tòxics del plàstic, com ara el bis­fe­nol A i els fta­lats, són adop­tats pels ali­ments que inge­rim, amb un ele­vat risc d’alte­ració del sis­tema hor­mo­nal.

L’estratègia euro­pea sobre els plàstics no parla tant d’eli­mi­nar-los com de repen­sar-ne el futur. Un sen­der que mena cap al 2030, quan la UE vol impo­sar a tot el ter­ri­tori comu­ni­tari que tot el plàstic d’emba­latge sigui reu­ti­lit­za­ble o reci­cla­ble, que el 50% dels resi­dus siguin reci­cla­bles, tot mul­ti­pli­cant per qua­tre la capa­ci­tat de clas­si­fi­cació i reci­clatge, i que es ten­deixi cap a solu­ci­ons d’eco­no­mia cir­cu­lar.

“Si el plàstic d’emba­latge té una vida útil de mig any i les apli­ca­ci­ons en plàstic en la cons­trucció i en maquinària indus­trial, de 20 a 30 anys, això vol dir que el pro­blema no és el mate­rial, sinó com es dis­se­nyen les apli­ca­ci­ons i els sis­te­mes per ges­ti­o­nar-ne el residu”, explica Car­los León, con­sul­tor de BeCir­cu­lar Group 381 i mem­bre de la comissió de sos­te­ni­bi­li­tat i eco­no­mia cir­cu­lar de la patro­nal Pimec. En la pers­pec­tiva que “el dis­seny del pro­ducte amb plàstic ha de ser anar cap al reci­clatge i que hi hagi un mer­cat per al plàstic reci­clat”, León creu que cal­dran unes noves regles de cul­tura del plàstic. Per al plàstic de petit for­mat, com ara l’embol­call de pata­tes peti­tes o de cara­mels, és clar que “caldrà redis­se­nyar com­ple­ta­ment el for­mat de l’emba­latge.” Pel que fa als pro­duc­tes amb mul­ti­ma­te­rial, mul­ti­capa, com ara embol­calls que con­ju­mi­nen alu­mini i plàstic, “caldrà inno­var en mate­ri­als i rede­fi­nir tec­no­lo­gies.” Pel que fa als plàstics tipus PVC, EPS i PS que es fan ser­vir en pro­duc­tes com ara els gots per al cafè per endur, el diagnòstic és clar: “Caldrà reem­plaçar-los.” I en el cas de plàstics que s’asso­cien a resi­dus orgànics, com ara la càpsula de cafè i la bossa d’escom­bra­ria de l’orgànica, “hem d’optar pel pro­ducte com­pos­ta­ble”. Com diu, redis­se­nyar el pro­ducte és fona­men­tal “per al 50%, en nom­bre, de l’embol­call de plàstic, que es tra­du­eix en el 30% en pes”.

Aquesta aspi­ració d’arri­bar a “pro­duc­tes i ser­veis dis­se­nyats per poder ser reu­ti­lit­zats, reci­clats, repa­rats o reno­vats”, com indica León, ja té alguns exem­ples interes­sants: les saba­ti­lles de residu de xarxa de pesca il·legal d’Adi­das, els encoi­xi­nats bio­de­gra­da­bles per al sec­tor agrícola, ini­ci­a­tiva d’Intia i Smur­fit Kappa, i la tasca de repa­ració de palets de plàstic amb pro­ces­sos de sol­datge que fa Plas­tic Repris Sys­tem.

Kom­butxa que es pot con­ver­tir en pell sintètica, xam­pi­nyons que aca­ba­ran sent pla­ques, resi­dus de botes d’aigua que seran ter­res anti­vi­bració o infla­bles, un bol fabri­cat amb pòsits de cafè, palle­tes ter­mo­fu­si­o­na­des con­ver­ti­des en pres­tat­ge­ries, bos­ses de la com­pra a par­tir de fusta, etc. El cen­tre de mate­ri­als Mater­fad és una enorme bibli­o­teca bor­gi­ana sobre nous mate­ri­als que assu­mei­xen les fun­ci­ons d’altres i d’altres que, con­ve­ni­ent­ment reci­clats, tor­nen a ser matèria pri­mera apro­fi­ta­ble. Robert Thom­son, direc­tor científic de Mater­fad, explica que ens tro­bem en el temps en què “el dis­seny ha anat arri­bant a ter­renys de la ciència, per pren­dre un conei­xe­ment real dels mate­ri­als, i ara el que pre­o­cupa és com morirà el pro­ducte, i com es pot reen­car­nar a través del reci­clatge”. Ara es pot deci­dir si s’opta per un polímer que pot ser men­jat per bac­te­ris, que es pot cre­mar per gene­rar ener­gia o bé “anar per altres camins i, en lloc de polímers, fer ser­vir de matèria pri­mera suros, mate­ri­als resi­no­sos o fusta, entre d’altres”.

Thom­son, que demana no tenir pre­ju­di­cis sobre el plàstic, refle­xi­ona sobre la dei­xa­lla del plàstic: “Si sabem trans­for­mar-la, ho tenim tot gua­nyat.” Amb tot, adver­teix de les difi­cul­tats per con­ver­tir-la en un ter­mini rao­na­ble de temps en un negoci. Almenys, però, “ser­virà per espe­ro­nar els dis­se­nya­dors a cer­car solu­ci­ons cre­a­ti­ves, a mate­ri­a­lit­zar coses inno­va­do­res”. Així mateix, per a les empre­ses que acu­dei­xen a Mater­fad per cer­car-hi asses­so­ra­ment, “a més de com­pe­tir millor, en apro­fi­tar allò que es llença, poden també bas­tir la marca a par­tir del mate­rial alter­na­tiu que han fet ser­vir per al seu pro­ducte”.

Thom­son avisa, però, que “no s’ha d’inter­pre­tar mala­ment la sos­te­ni­bi­li­tat, que, de fet, con­sis­teix a fer els mínims can­vis pos­si­bles”: “Si fem massa trans­for­ma­ci­ons, ens des­viem de l’ideal.”

Per al direc­tor científic del Mater­fad és clar que, a l’hora de repar­tir res­pon­sa­bi­li­tats, no es poden car­re­gar al con­su­mi­dor, “perquè paga el pro­ducte no per reci­clar-lo ell, sinó perquè s’hagi fet com a pro­ducte reci­clat”.

La figura del recu­pe­ra­dor és cru­cial per asso­lir els nivells òptims de reco­llida i reci­clatge del plàstic... si no hi ha pro­ble­mes en el sis­tema. Victòria Fer­rer, direc­tora del Gremi de Recu­pe­ració de Cata­lu­nya, denun­cia que, actu­al­ment, els recu­pe­ra­dors han de fer inver­si­ons impor­tants per ges­ti­o­nar un mate­rial que no reu­neix les millors con­di­ci­ons: “Ens arri­ben les bales de PET amb un 30% d’impro­pis, el que vol dir que paguem un sobre­preu”. A més a més, es veuen obli­gats a ges­ti­o­nar en l’abo­ca­dor aquesta brossa, el que els suposa “un altre cost asso­ciat”.

Per això, des del gremi es demana que “es fomen­tin sis­te­mes d’incen­tius, com ara els sis­te­mes de dipòsit, devo­lució i retorn [SDDR] o simi­lars”, perquè els arribi “un residu de plàstic de qua­li­tat”.

Pel que fa als fabri­cant, als recu­pe­ra­dors no els fan pas gaire gràcia les hibri­da­ci­ons que pre­sen­ten alguns enva­sos: “Si ens arriba una ampo­lla de PET, per­fec­ta­ment reci­cla­ble, amb un ele­ment de PVC, els sis­te­mes de tri­atge òptic la des­car­ten.” Aquest cas, en què el PVC con­ta­mi­na­ria el PET, també és pre­sent en bos­ses d’ama­nida i embol­calls de piz­zes.

Escep­ti­cisme.

Sobre els nous mate­ri­als subs­ti­tu­tius, hi ha un cert escep­ti­cisme. “Això dels nous mate­ri­als ens fa una mica de por: en el cas dels vasos de paper, si por­ten una tapa, sigui de plàstic bio­de­gra­da­ble o no, en fer la polpa aquest com­po­nent xoca amb les hèlixs de les màqui­nes i les espat­lla.” Així mateix, les ampo­lles de panís com­pos­ta­ble “impo­sen una bar­rera tècnica, ja que les plan­tes de tri­atge no les iden­ti­fi­quen, i com a mate­rial de com­pos­tatge por­ten molts impro­pis”.

En sec­tors econòmics ben con­crets, com ara el de les empre­ses que es dedi­quen a la venda automàtica, la qüestió de què cal fer amb el plàstic és de les que més pre­o­cupa, perquè cer­car alter­na­ti­ves al plàstic sovint xoca amb la neces­si­tat de qua­drar el compte d’explo­tació. En dades de l’Asso­ci­ació Cata­lana de Vènding, que ofe­reix el seu pre­si­dent, Toni Romero, pel que fa a màqui­nes de begu­des calen­tes, el 80% se ser­vei­xen en plàstic, un 20% en paper bar­re­jat amb PET i només en un 0,01% s’opta per la solució sos­te­ni­ble, el film PLA, un polímer d’ori­gen vege­tal. Com diu Romero, “si de PLA n’hi ha tan poc és perquè no hi ha prou oferta, ja que és molt més car i molt sovint els cli­ents, cen­tres de tre­ball, no auto­rit­zen a posar com­pos­ta­bles”. Una solució que s’ha plan­te­jat sovint, que sigui el con­su­mi­dor qui aporti la tassa, “redu­eix el con­sum, cosa que fa que els cos­tos s’hagin de repar­tir i cal­gui apu­jar el preu”.

Un dels objec­tius de la nova direc­tiva comu­nitària, les culle­re­tes de plàstic, tam­poc no ofe­reix alter­na­ti­ves sen­zi­lles: “Les que són bio­de­gra­da­bles aca­ben gene­rant microplàstcis, i per això també es pro­hi­bi­ran el 2021. Quant a les de fusta, no és bio­de­gra­da­ble, ja que està feta d’un pro­ducte porós i absor­bent. Les de bambú, aptes per a ali­ments i pro­ce­dents de fonts reno­va­bles, són cares, perquè no hi ha prou matèria pri­mera per cobrir la demanda.”

Des del seu punt de vista, i perquè no es con­si­deri la venda automàtica un sis­tema que agreuja el pro­blema del residu de plàstic, el que cal és “tre­ba­llar amb ens públics i pri­vats per reduir l’impacte del plàstic, i també amb els proveïdors, perquè facin pro­duc­tes amb menys quan­ti­tat de plàstic o bé que pro­po­sin pro­duc­tes alter­na­tius”. Així mateix, les empre­ses de venda automàtica con­si­de­ren fona­men­tal “tre­ba­llar amb els cli­ents per tal que inte­grin els resi­dus produïts en les màqui­nes expe­ne­do­res en el seu sis­tema de reci­clatge”.

Acu­sa­ci­ons.

Ine­vi­ta­ble­ment, par­lar de com millo­rar el reci­clatge del plàstic o de subs­ti­tuir-lo com­porta una acu­sació implícita als fabri­cants d’un mate­rial que, no ho hem d’obli­dar, ens ha fet la vida més fàcil els dar­rers 50 anys. És clar que s’escau la inter­pel·lació de per què la indústria del plàstic ha ten­dit cap a usos super­flus, com ara el sobre­en­va­sat de deter­mi­nats pro­duc­tes ali­men­ta­ris.

Car­los Lizan­dara, pre­si­dent del Cen­tre Espa­nyol de Plàstics, demana prudència abans de demo­nit­zar el plàstic. “El pro­blema és el residu, no pas el plàstic”, afirma, per tot seguit recor­dar-nos que és impres­cin­di­ble per al trans­port d’aigua, per pro­te­gir els ali­ments i per al desen­vo­lu­pa­ment de les ener­gies reno­va­bles: les aspes dels aero­ge­ne­ra­dors eòlics duen far­ci­ments de plàstic, ele­ment comú a les pla­ques foto­vol­tai­ques i les bate­ries. També és un ele­ment essen­cial del vehi­cle elèctric i un fac­tor impor­tant de regu­lació energètica als habi­tat­ges.

Espe­rança de vida.

“Haver entrat en l’era dels polímers, dels anys cin­quanta ençà, ha deter­mi­nat que hàgim aug­men­tat la nos­tra espe­rança de vida.” Lizan­dara apunta que els cul­pa­bles som nosal­tres, “que creem un residu que va al mar perquè, en un 80%, l’hem dei­xat com a dei­xa­lla a terra”.

La pro­posta dels fabri­cants de plàstic és ben clara: “eco­no­mia cir­cu­lar; mai anar a parar a l’abo­ca­dor”. “Podem tri­tu­rar el plàstic per fer gransa i amb deter­mi­nats pro­duc­tes químics, podem pas­sar del poli­pro­pilè al poli­e­tilè, el pro­ducte ori­gi­nal, o, en ser deri­vat del petroli, fer-lo ser­vir com a com­bus­ti­ble, amb inci­ne­ra­do­res ade­qua­des.”

El sec­tor ali­men­tari té molt clar que li espera un període de tran­sició cap a la raci­o­na­lit­zació de l’ús del plàstic bas­tant com­plex. Germán Este­ban, direc­tor d’ope­ra­ci­ons de l’empresa d’engi­nye­ria i con­sul­to­ria Cuno­vesa, anti­cipa que, pel que fa als enva­sa­dors, “les crei­xents exigències de recu­pe­ració d’enva­sos fan pen­sar que pro­li­fe­ra­ran els sis­te­mes inte­grats de gestió, que hau­ran de pagar els enva­sa­dors”. També caldrà ser molt curo­sos, si volem adop­tar estratègies d’eco­dis­seny: “Si volem eli­mi­nar les ane­lles de plàstic dels lots de llau­nes i subs­ti­tuir-les per car­tro­net, pot­ser se’ns cauen les llau­nes.” En el sec­tor ali­men­tari, el pro­ducte és molt deli­cat i no sem­pre és sen­zill una trans­for­mació pro­funda: “El cartró és porós i absor­beix la humi­tat. Per això, per enva­sar deter­mi­nats ali­ments pot resul­tar més útil el plàstic.”

Este­ban exhi­beix un punt d’escep­ti­cisme en sis­te­mes de venda a l’engròs d’ali­ments, per la impli­cació de la salut. Recorda quan van aparèixer expe­ne­dors de llet fresca: “Sí, era un sis­tema de reu­ti­lit­zació. Però compte, però si els enva­sos no eren prou nets, podíem tenir un pro­blema seriós.”

D’altra banda, adver­teix dels abu­sos del màrque­ting: “Veus mar­ques de cer­vesa que volen anar més enllà del lot d’ane­lles per a 6-8 llau­nes i creen un sobre­en­va­sat de plàstic retrac­til de 12 o 24. Cal?” En canvi, hi ha mos­tres d’enginy per ser sos­te­ni­ble sense dei­xar de ven­dre: “Una altra marca de cer­ve­ses solu­ci­ona el pro­blema amb llau­nes que es car­go­len les unes a les altres, en colum­nes de 8, 12 o 24 enva­sos, tot renun­ci­ant a plàstics super­flus.”

ecoalf

De deixalles de plàstic, se’n fan jaquetes

Des de la seva creació, el 2008, Ecoalf defensa els principis que ja no s’aguanta un model de consum en què el 25% del que es fabrica no s’arriba a vendre i que la moda no pot ser simplement estar guapo. Amb aquestes premisses, Ecoalf recicla cafè, llana i cotó i recull del mar ampolles de plàstic i xarxes de pesca que, després de passar pel laboratori, esdevindran materials tèxtils d’alta qualitat. Les jaquetes, pantalons, abrics, motxilles i sabatilles que dissenyen han de contenir, per norma, almenys un 80% de material reciclat.

Aquesta firma ha arribat a col·laborar amb la dissenyadora Sybilla, que els ha signat una col·lecció, i Apple, per a qui ha creat fundes d’ordinador.

amv caps

Càpsules de cafè que esdevindran adob

Un dels camps en què més visible ha estat l’esforç per arribar a un residu aprofitable ha estat el de les càpsules de cafè monodosi, un recipient d’alumini o plàstic que ha mutat, com en el cas de la proposta d’AMV Caps, empresa de Fornells de la Selva, en un producte elaborat a base de blat de moro, que permet que es pugui descompondre de manera natural, i ostentar així la condició de residu que va a la fracció orgànica, i no pas a l’apartat específic per a càpsules que se li reserva als punts verds. El consum d’aquesta mena de càpsules, que adopten altres companyies, com ara Cafès Baqué, Veritas i Nespresso, a més de convertir el residu en adob orgànic, també ajuda a reduir les emissions que provoca la transformació de residus i evita el risc per a la salut que implicaven el plàstic i l’alumini.

ooho!

Beure’s l’aigua i menjar-se l’ampolla

Un dels projectes de disseny per a la sostenibilitat que més ha cridat l’atenció els darrers temps és l’envàs d’aigua comestible Ooho!, creació del laboratori anglès Skipping Rocks. Amb forma de bombolla, o gota grossa, aquest recipient és, de fet, una membrana biodegradable i comestible prou consistent per contenir líquid, que ha estat elaborada amb algues marines naturals.

Els arguments per adoptar aquest nou envàs no només són d’índole ambiental, sinó també econòmica: el cost de producció se situa en 0,15 centaus de dòlar per unitat, per sota del seu equivalent en plàstic. Aquest model d’envàs també podria encapsular refrescos, licors i fins i tot cosmètics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.