La consciència de l’opinió pública, i en els àmbits de l’empresa i l’admi­nis­tració, sobre el greu pro­blema que hem creat al vol­tant del plàstic, del seu residu, es mani­festa rei­te­ra­da­ment els dar­rers temps. Alhora, la llei de la UE amb tot el seu rigor ens vol enca­mi­nar cap a un futur en què el plàstic, en qual­se­vol mena de suport, vagi acom­pa­nyat dels epítets reci­cla­ble i reu­ti­lit­za­ble. Cer­ta­ment, hem vis­cut molt còmodes d’ençà que, en la dècada dels cin­quanta, es va inau­gu­rar aquesta era dels polímers que tant ha con­tribuït a la pro­gressió de la nos­tra civi­lit­zació hiper­tec­nològica. Tan­ma­teix, la nos­tra pers­picàcia per obte­nir noves i insos­pi­ta­des fun­ci­o­na­li­tats al plàstic s’ha vist acom­pa­nyada d’una con­dem­na­ble desídia per ges­ti­o­nar ade­qua­da­ment un residu que, sem­blant­ment al canvi climàtic, també es pot con­si­de­rar una veri­ta­ble crisi ambi­en­tal que cal com­ba­tre. De cara al futur, la indústria haurà de trac­tar de reduir en pes el plàstic que uti­litza per al dis­seny dels seus objec­tes, que ine­vi­ta­ble­ment hau­ran de tenir la vir­tut de la reci­cla­bi­li­tat. Així mateix, caldrà cer­car alter­na­ti­ves al plàstic, com ara els mate­ri­als bio­de­gra­da­bles, perquè deixi de ser un dels prin­ci­pals agres­sors del medi, amb tris­tes mate­ri­a­lit­za­ci­ons, com ara els abo­ca­dors gegan­tins curulls de plàstic en totes les seves for­mes i les immen­ses illes de plàstic que nave­guen a la deriva pels nos­tres oce­ans. D’altra banda, les admi­nis­tra­ci­ons hau­ran de fer la passa per adop­tar sis­te­mes de gestió real­ment efi­ci­ents, com els de dipòsit i retorn de l’envàs, que ofe­rei­xen prou incen­tius perquè la reco­llida del residu pugui reei­xir.

A més,en el futur imme­diat caldrà tenir en compte figu­res impo­si­ti­ves molt indi­vi­du­a­lit­za­des, en què qui generi més residu de plàstic pagui més que qui tin­gui cura per no gene­rar més brossa. Però el més impor­tant seria arri­bar a un canvi civi­lit­za­dor pre­gon, un aban­do­na­ment de la cul­tura de l’usar i llençar, en què, més que pen­sar a cer­car alter­na­ti­ves bio­de­gra­da­bles, un nou residu de fet, tin­guem consciència que cal con­su­mir menys. Els països desen­vo­lu­pats, que no han estal­viat supèrbia per dir a tot els altres com s’havien de fer les coses per tenir un món més net, hau­ran de ban­de­jar d’una vegada acti­tuds hipòcri­tes, com ara expor­tar dei­xa­lles de plàstic als abo­ca­dors de països asiàtics, en una trista i lamen­ta­ble pràctica d’impe­ri­a­lisme de la brossa .