Innovar a Veneçuela
La sorpresa del meu estiu va ser quan, anant de copilot per Caracas, un amic i empresari em va comentar si em feia res que féssim uns minuts de cua per posar benzina al cotxe. “Cap problema!”, li vaig dir. Un cop omplert el dipòsit, vaig veure que donava al xicot un bitllet de dos-cents bolívars. Estorat, li vaig preguntar quant era en euros i, sense immutar-se, em va dir que equivalien a uns tres cèntims, aproximadament. Tres cèntims d’euro!
Encara ara no me n’he recuperat, tot i coneixent la situació catastròfica de l’economia veneçolana. Com és possible que al país veí, Colòmbia, la benzina costi gairebé setanta cèntims més per litre?
Intentant recuperar-me de la sorpresa, vaig impartir conferències, tallers i seminaris per algunes de les empreses nacionals i multinacionals més sòlides del país. Tot i que era conscient de viure en una bombolla (de fet, el 85% de la població veneçolana està sota el llindar de la pobresa) quasi vaig acabar per creure que estava en un país normal.
Evidentment, era un miratge. Hospitals sense electricitat, restriccions d’aigua, escassedat de menjar i de medicaments... Un enorme drama que un dia o altre s’haurà d’acabar, més enllà de qui mani o deixi de manar.
He de confessar que em feia una mica de vergonya parlar d’innovació. Tot i així, vaig veure una actitud en la majoria de la gent que assistia als actes que moltes vegades trobo a faltar a casa nostra. A pesar de les enormes dificultats, molts directius i propietaris encara tenen confiança que la situació pugui canviar algun dia i que Veneçuela torni a ser un país obert i competitiu. Així m’ho feien saber durant els descansos, cafès i debats que s’anaven intercalant durant les activitats.
Vaig detectar il·lusió i ganes de fer coses a pesar de les restriccions i les dificultats. Empenta, resiliència, optimisme. Aleshores vaig recordar que, molt sovint, la creativitat neix de la necessitat. I vaig pensar que segurament un excés d’abundància fa que probablement perdem agudesa creativa.
A Europa necessitem, per tant, nous reptes. No som afortunadament Veneçuela, però tampoc ostentem posicions de lideratge mundial com els xinesos i els estatunidencs. Ens hem adormit una mica, una mica bastant. I cal que despertem aviat o no ens en sortirem.
Necessitem, per exemple, reinventar la democràcia, tot i espantant els fantasmes del totalitarisme. Necessitem que la burocràcia europea i l’excés d’economicisme tacticista dels estats que l’integren es converteixi en eficàcia de gestió al servei de la gent i els seus problemes. Necessitem ser una regió del món sostenible. I necessitem, potser per damunt de tot, ser líders en respecte als drets humans. Europa no pot fallar en tots aquests projectes. No deixem que ningú ens guanyi en il·lusió.
