La substitució de Christine Lagarde
En els darrers temps, el càrrec de director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) ha sofert tot un seguit de problemes. Rodrigo Rato va renunciar al lloc per tornar a Madrid i el seu successor, Dominique Strauss-Kahn, va haver de deixar el càrrec per raons de corrupció. Ara és Christine Lagarde -que havia estat reelegida per a un segon mandat quinquenal al capdavant de la direcció de l’FMI- qui ha decidit renunciar a continuar al capdavant de la institució financera internacional per assumir la presidència del Banc Central Europeu en substitució de Mario Draghi, que la deixarà el primer de novembre del 2019.
El problema és que la substitució de la francesa Christine Lagarde en la direcció de l’FMI reobre la discussió sobre si ha de ser un europeu qui ha d’ocupar el càrrec respectant el que ha estat la constant des que en la Conferència Monetària i Financera de les Nacions Unides celebrada a Bretton Woods el juliol del 1944 es van crear l’FMI i el Banc Mundial i es va pactar entre els 44 països participants -els llavors independents- que la direcció de l’FMI l’assumiria un europeu, mentre que la del Banc Mundial seria per a un nord-americà.
El món ha canviat molt en els últims anys. El 2019 són 189 els països membres de l’FMI i del Banc Mundial i l’arrengament de Bretton Woods és discutit per països com la Xina, Mèxic i el Brasil, que no creuen que sigui just que Europa i els Estats Units segueixin manant en els dos organismes internacionals. Donald Trump no té respecte pels organismes internacionals i va estar a punt de proposar la seva filla Ivanka per presidir el Banc Mundial, si bé a la fi va imposar el funcionari del tresor nord-americà David R. Malpass, que va poder substituir el dimitit i també nord-americà d’origen coreà Jim Yong Kim per presidir el Banc Mundial.
Candidata de consens.
Caldrà veure si Europa aconsegueix fer guanyar la seva candidata al davant d’altres candidats que consideren que Europa creix tan lentament que cal buscar-ne un amb credencials de representar un país amb més ritme de creixement i bon pes en l’economia mundial. La Xina podria ser l’exemple: al 2000 representava el 7% de l’economia mundial, xifra que s’espera que arribi al 20% el 2025, quan acabi el quinquenni de mandat del substitut de Chistine Lagarde al capdavant de l’FMI.
El nou director del Fons Monetari Internacional haurà d’assumir tot un seguit de reptes com els canvis de pes dels diferents països i grups de països en l’economia mundial; els atacs al comerç internacional com a motor de creixement que sempre ha defensat l’FMI i que ara menystenien els Estats Units i altres països nacionalistes i populistes; la realitat d’un sistema financer mundial més fràgil per l’augment frenètic dels nivells d’endeutament; les perspectives d’envelliment de la població; les accions que caldrà dur a terme contra el canvi climàtic; la persistència de les disparitats de benestar entre països i dins dels mateixos països, la qual cosa suposa una amenaça per a l’ordre polític existent, i la gestió de la política monetària convencional amb tipus d’interès irrisoris.
Això implica que l’FMI haurà de millorar la vigilància de les polítiques expansives o d’austeritat que segueixen els seus estats membres. El problema en aquest sentit és que l’FMI ha pogut condicionar les polítiques dels països que han tingut necessitat de demanar la seva assistència financera (Grècia, l’Argentina, Turquia…), però no ha pogut intervenir sobre comportaments poc responsables de grans països que no han necessitat la seva assistència, però que són globalment sistèmics pels tipus de canvi, les barreres proteccionistes i els nivells d’endeutament i control bancari.
A més, el nou FMI haurà de fer front a qüestions noves: el canvi climàtic, la qüestió de gènere i la lluita contra la corrupció i el blanqueig de capitals, així com la permanent qüestió de la capacitat de préstec que ha de tenir ( i que actualment s’eleva a 1 bilió de dòlars), així com la revisió del pes dels seus membres pel canvi relatiu de quotes i d’assignació de drets especials de girament (DEG) i accés als recursos dels països necessitats.
