En essència, la transformació digital és girar una organització com un mitjó perquè comenci a veure oportunitats on ara només veu amenaces. No cal dir que afrontar aquest desafiament ni és fàcil ni barat. Tanmateix, l’alternativa de no fer-ho, en el pitjor dels casos, és la desaparició de l’empresa per l’exclusió del mercat.

Això ho saben molt bé en el sector de la intermediació turística, que ja fa temps que va haver d’afrontar aquest procés; en canvi, altres com el de la mobilitat urbana, per exemple, l’estan vivint ara de ple. Per tant, una de les primeres coses que es pot dir de la digitalització és que és força asimètrica des del punt de vista sectorial, tot i que ja comencen a ser poques les activitats que no n’estan afectades d’una manera o d’una altra.

En canvi, la dimensió de les empreses sí que proporciona un cert patró. Com més grandària, més fàcil és trobar empreses que ja hagin abraçat la digitalització, malgrat que no va ser un enamorament a primera vista. La porta d’entrada de la digitalització a les grans empreses va ser el departament de tecnologia. Ràpidament va seduir el de màrqueting, que va trobar una eina de comunicació en les xarxes socials i, finalment, va arribar a la cúpula directiva. Normalment l’últim esglaó es va assolir quan tot allò que estava passant va començar a pesar en el compte de resultats, presents o futurs. És aleshores quan qui mana va decidir afrontar aquest procés amb un protocol per a la transició i un pressupost per costejar aquest viatge. En alguns casos, arrossegant en el seu viatge els seus proveïdors de productes i serveis.

Una enquesta de la consultora PWC centrada en empreses mitjanes espanyoles revela que per a un 78% de les empreses d’aquesta dimensió consultades, la digitalització és un tema “rellevant” per a la seva supervivència a llarg termini; en el cas dels negocis de serveis financers, el percentatge s’eleva fins al 84,6%. No obstant això, aquest nivell de preocupació dista molt dels recursos financers que s’hi destinen. Només el 22%, preveu dedicar més del 5% de les seves inversions a aquesta finalitat en els pròxims cinc anys. En països com Dinamarca, Noruega i Suècia, la previsió d’inversió es mou entre el 42% i el 50%.

“Això no és una moda, això va de debò”, adverteix Jaume Clotet, soci de l’oficina de Barcelona de PWC i expert en transformació digital. Clotet no veu una altra manera d’afrontar aquest procés que no sigui dedicant-hi una partida pressupostària i no esperant un retorn de la inversió segons els esquemes convencionals, perquè no hi ha certeses, i no tots els euros que s’hi dediquin oferiran un TIR com fins ara: “L’únic que sé del cert és que els errors, millor si passen ràpid, per tornar-ho a intentar.”

Les petites empreses constitueixen el principal motiu de preocupació perquè l’actitud més freqüent és la falta de reacció. La transició digital fa temps que és el tema estrella dels articles de la premsa especialitzada, inspira best-sellers i motiva jornades informatives en tots els sectors. Ningú pot al·legar desconeixement i hi ha una preocupació demostrable. En canvi, falta esma.

A Pimec tenen un programa d’acompanyament en la transició digital, que enguany ha arribat a la segona edició, i en total s’hi han vist involucrades unes 500 empreses catalanes de menys de vint-i-cinc treballadors. “Quan els preguntem si disposen de pressupost per a la transició, més del 95% respon negativament”, es lamenta Andreu Bru, responsable de l’àrea de tecnologia i innovació de la patronal: “Això ha de canviar”, assegura.

Potser una manera de provocar aquest canvi és dient clar quina és la inversió de diners que cal. Quant costa la transició digital? Hem fet la pregunta a tots els experts consultats per fer aquest reportatge i, com era d’esperar, les respostes han estat poc concretes. Cal destacar la de Luis Piacenza, soci de consultoria Crowe, que fa un exercici que ell mateix qualifica de grosser, aleatori i amb ànim provocatiu: “Totes les organitzacions calculen què necessiten invertir per seguir generant el mateix; doncs bé, no seria estrany que ara arribessin a la conclusió que han de doblar aquesta xifra, per afrontar la digitalització, i això només per mantenir el negoci”, afirma.

Certament, un dels senyals d’alerta que comencen a tenir moltes pimes és la caiguda de marges. Com explica Pilar Hernández, de Tootsgroup, una firma de solucions per a la cadena de subministrament, les vendes d’algunes empreses aguanten o creixen mentre que els marges s’estan reduint de manera alarmant, de vegades perquè el mercat s’ha sofisticat i per seduir un consumidor cada cop més complex la resposta és augmentar la gamma de productes. “Davant aquest problema, els mètodes de gestió tradicionals d’eficiència tenen els seus límits i cal un cop de timó: fer les coses d’una altra manera”, subratlla Hernández.

La transició digital és aquest cop de timó. Això de la transició digital va d’invertir en tecnologia (que no sempre és cara), va de formar els treballadors i, sovint, incorporar nous perfils, i va de cercar acompanyament extern per afrontar aquest procés. La bona notícia és que, segons explica Andreu Bru, el canvi no és d’un any per l’altre, que les accions i la inversió es poden repartir en el temps, “L’èxit depèn molt que els projectes i els terminis siguin assumibles”, diu Bru. De la mateixa manera, Jaume Clotet pensa que una de les lectures que es pot fer de la digitalització és que la nova tecnologia posa a l’abast de les pimes solucions i capacitats que abans només estaven a l’abast de les grans empreses: “La gran basa d’aquest moment és per a les pimes, que tenen molt a guanyar”, afirma.

Però amb quina salut arriben les pimes a aquest moment? En línies generals, el teixit no ha superat totalment les conseqüències de l’última crisi. Sobretot en dos aspectes: el primer, en els sistemes tecnològics, en concret aquells que generen dades (el motor d’aquesta transformació), que estan obsolets, i, el segon, en la formació dels treballadors i la direcció, que també pateix un preocupant endarreriment. “No es va invertir durant la crisi perquè estaven molt enfocades a la subsistència i ara hi ha una generació que no s’ha posat al dia; hi ha líders que van tenir un aprenentatge de guerrilla, però que ara tenen pendent una conversa interna i una ambició de ser grans. Això és crucial i és en l’agenda pendent de la pime”, diu Luis Piacenza, de Crowe.

Conversa. Segurament la transició digital té més a veure amb la comunicació entre persones que amb la tecnologia. Just Piferrer d’Eninter, una empresa d’instal·lació i manteniment d’ascensors que es troba en plena transformació digital, ho confirma: “No havia parlat tant ni amb tanta gent en la meva vida com en aquests mesos.”

Tota transformació digital comença per obrir canals de comunicació; interns, entre totes les àrees de l’empresa; i externs, amb els clients i proveïdors i, per què no, amb altres empreses per col·laborar. Només així serà possible entendre què està passant i determinar quines són les limitacions i quines les potencialitats de l’empresa en el nou context. A més, és la manera d’aconseguir la complicitat de tota l’organització i alinear-la en un mateix objectiu. Simultàniament cal capacitar l’organització en les noves habilitats. “És crític adaptar el coneixement i el talent a la nova realitat”, diu Clotet.

Una companyia que ha superat aquestes primeres etapes està preparada per incorporar la tecnologia, perquè sap quina necessita i per a què la necessita. “Malauradament, moltes empreses compren tecnologia simplement perquè està de moda sense saber per a què la faran servir, i això és un risc evident”, diu Piacenza.

Certament, la transició digital és un camí ple de riscos, i l’únic salvavides és fer les coses ben fetes. Per minimitzar les errades i garantir els resultats, els últims anys han nascut i s’han multiplicat les consultores de transició digital, segurament un dels sectors més pròsper de l’actualitat. “No m’imagino una empresa sola fent aquest camí”, diu Clotet.

Les grans firmes de consultoria s’han posat les piles en aquest terreny de manera més recent, però amb un cert retard que va afavorir el naixement de despatxos especialitzats en digitalització, en alguns casos liderats per representats de la primera generació d’emprenedors del país. D’altra banda, les enginyeries de solucions tecnològiques també han mirat d’ocupar aquest espai. Tot això suposa un element de complexitat afegit a la complexitat inherent del problema. “Avui dia hi ha consultores estratègiques que ofereixen un diagnòstic; d’altres que només venen medicaments del seu portafoli i d’altres que poden fabricar fàrmacs a mida del problema”, detalla José Luis Sacristán, director del negoci d’indústria i enginyeria d’Oasys, especialitzada en indústria 4.0. Cada perfil de consultora defensa les bondats del servei que ofereix. Sovint, però, la clau és preguntar al client què necessita abans que vendre-li una tecnologia.

Ara bé, sovint és un món que espanta la pime. En aquest sentit, Andreu Bru explica que cada cop hi ha més consultores i enginyeries de mida petita amb una oferta de servei que intimida menys les petites i mitjanes empreses.

X Informació extreta de la xerrada del professor d’IESE Eduardo Calvo en el marc d’un seminari sobre digitalització de la Fundació Naturgy el 9 de juliol.