Els humans estem con­vençuts que som éssers raci­o­nals. La raci­o­na­li­tat implica pen­sar de forma orde­nada i lògica, pla­ni­fi­car, ana­lit­zar, treure con­clu­si­ons asse­nya­des i un munt de coses més. La cre­a­ti­vi­tat és, en part, això. Sense el paper relle­vant de les estruc­tu­res cere­brals asso­ci­a­des a la raci­o­na­li­tat no és pos­si­ble pen­sar de forma ade­quada i, per tant, ser cre­a­tiu. Quan estem pen­sant de forma deli­be­rada o lògica s’activa essen­ci­al­ment la xarxa de con­trol exe­cu­tiu del cer­vell, en espe­cial l’escorça pre­fron­tal dor­so­la­te­ral. Aquest feno­men és cone­gut com a hiper­fron­ta­li­tat, perquè cere­bral­ment s’acti­ven zones per­ta­nyents als lòbuls fron­tals.

Sabem, però, que els humans no som tan raci­o­nals com ens pen­sem. Només cal lle­gir els dia­ris cada dia per com­pro­var-ho. Odis irra­ci­o­nals, manca d’empa­tia, con­flic­tes sense resol­dre, menys­preu o violència carac­te­rit­zen també la nos­tra espècie. De fet, molts pen­sa­dors s’han arri­bat a plan­te­jar si som real­ment éssers raci­o­nals. Només cal pen­sar en epi­so­dis com ara les guer­res i els geno­ci­dis per començar a dub­tar-ne.

Hi ha, però, un aspecte més posi­tiu i sovint igno­rat de la manca de raci­o­na­li­tat. Les neu­rociències han des­co­bert que el cer­vell neces­sita com­ple­men­tar els moments d’hiper­fron­ta­li­tat amb esto­nes de des­cans, de des­con­nexió, d’ima­gi­nació radi­cal, de somni utòpic, etc. La xarxa de con­trol exe­cu­tiu es desac­tiva i entra en joc la xarxa neu­ro­nal per defecte. La nos­tra ment divaga, viatja per esce­na­ris fan­ta­si­o­sos, mes­cla i com­bina la infor­mació de for­mes estra­nyes. És la hipo­fron­ta­li­tat.

Resulta que, a més, tan sols si com­bi­nem els dos estats cere­brals de forma intel·ligent acon­se­gui­rem que la nos­tra cre­a­ti­vi­tat fun­ci­oni de forma òptima. Això vol dir, per exem­ple, que quan estem blo­que­jats neces­si­tem des­con­nec­tar, fugir d’escena, dedi­car-nos a una altra cosa. O que quan intuïm que tenim la res­posta a un pro­blema però que no acaba d’arri­bar neces­si­tem també donar-li un temps, allu­nyar-nos, no forçar res. Els estats d’hipo­fron­ta­li­tat per­me­ten que la infor­mació hiper­fron­tal es reor­ga­nitzi i pren­gui una nova dimensió. No hi ha reve­la­ci­ons cre­a­ti­ves o insights sense aquest procés biunívoc.

Reco­ma­na­ci­ons pràcti­ques? Alter­nar moments de pen­sa­ment pro­fund i anàlisi amb d’altres de rela­xació i de joc men­tal desor­de­nat. És per això que empre­ses com ara Goo­gle tenen sales de des­cans amb petits aqua­ris, etc. Cami­nar i tenir acti­vi­tat física després d’un esforç d’hiper­fron­ta­li­tat, dei­xant que la ment voli i des­co­breixi coses més enllà del pen­sa­ment raci­o­nal. Prac­ti­car la medi­tació i apren­dre a obser­var des de lluny el nos­tre dis­curs men­tal. Dedi­car-se a coses, durant algu­nes hores, que no tin­guin res a veure amb el que estem fent o el pro­blema que estem inten­tant resol­dre.

El procés cre­a­tiu, per tant, neces­sita alter­nar aquests dos estats men­tals o cere­brals. Com més pola­rit­zats esti­guem en només un d’ells més difi­cul­tats cre­a­ti­ves tin­drem.