Catalunya 2030-2040

Les cam­bres de comerç cata­la­nes, el 2019 (gràcies al bon cri­teri dels seus asso­ci­ats, que –votant– van dur-ne a la seva direcció a la can­di­da­tura Eines de País, par­tidària de mirar cap al futur), han pre­sen­tat a la soci­e­tat el que és gai­rebé un mani­fest: Cata­lu­nya 2030-2040. De fet, se situen en la línia ini­ci­ada el 1758 per la Junta de Comerç de Bar­ce­lona (i, per cert, la pre­sen­tació s’ha fet a la seu històrica de la Junta, que, abans, havia estat Con­so­lat de Mar).

Els docu­ments i els estu­dis de la Junta de Comerç (inclosa la minu­ci­osa anàlisi retros­pec­tiva d’Antoni de Cap­many) van pre­pa­rar el pas a la revo­lució indus­trial del vapor (i del gas) i a les revo­lu­ci­ons libe­rals (amb cre­mes de con­vents inclo­ses) del segle XIX.

El que és gai­rebé un mani­fest de les cam­bres cata­la­nes, pre­sen­tat per Joan Cana­dell, se situa dins del que Jeremy Rifkin n’ha dit ter­cera revo­lució indus­trial, que és paral·lela –o interac­tua- amb una revo­lució política, que, per pri­mer cop, té una dimensió glo­bal/local. Només així s’explica la presència d’este­la­des en les mani­fes­ta­ci­ons de Hong-Kong o d’Edim­burg.

La ter­cera revo­lució indus­trial es basa en les xar­xes d’infor­mació/conei­xe­ments/comu­ni­cació. La digi­ta­lit­zació i inter­net les fan pos­si­bles, i les fan créixer. De fet, la xarxa telefònica de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya (1914-23) va con­tri­buir deci­si­va­ment a con­so­li­dar la segona revo­lució indus­trial, la de l’elec­tri­ci­tat, la química i el petroli (i, per cert, la dic­ta­dura espa­nyola de 1923-30 es va apro­piar d’aquesta xarxa de la Man­co­mu­ni­tat, i va subs­ti­tuir els sub­mi­nis­tra­ments de telèfons de la sueca Erics­son pels de la nord-ame­ri­cana ITT). Unes xar­xes informàtiques sem­blants a les que fan pos­si­ble la ter­cera revo­lució indus­trial són les que han permès la hiper­mo­bi­lit­zació política cata­lana. Al segle XXI, el govern de l’Estat espa­nyol ha inten­tat diver­ses vega­des fer el que va fer la dic­ta­dura de 1923 amb la xarxa telefònica cata­lana. Sense èxit, és car, ara, les xar­xes esca­pen al con­trol d’un estat tècni­ca­ment fallit com l’espa­nyol.

La mobi­lit­zació política cata­lana és pos­si­ble, en part, pel cost mar­gi­nal gai­rebé zero d’alguns pro­duc­tes bàsics, que és un dels trets que carac­te­rit­zen la ter­cera revo­lució indus­trial. Entre aquests pro­duc­tes hi ha: 1. La inter­co­mu­ni­cació en xarxa mas­siva, dis­se­nyant acci­ons, 2. La infor­mació mul­ti­ca­nal en línia, en directe, i la pos­si­bi­li­tat de con­tras­tar-la, con­tes­tar-la o reba­tre-la, 3. L’adqui­sició de conei­xe­ments, i la gene­ració sense cost de conei­xe­ments, en tots els camps, amb, per exem­ple, l’excel·lent Viquipèdia, 4. Molts pro­duc­tes audi­o­vi­su­als, que, tot i el seu for­mat d’entre­te­ni­ment, tenen -sem­pre- una dimensió for­ma­tiva.

Altres pro­duc­tes, en canvi, són lluny d’aquest cost mar­gi­nal zero, i jus­ta­ment la fixació del seu preu és a les mans del paquet Estat espa­nyol-grans empre­ses. Aquests pro­duc­tes cars són els diners, els pisos, els vials i algu­nes (necessàries) grans infra­es­truc­tu­res, l’elec­tri­ci­tat, el gas, l’aigua de l’aixeta i de la dutxa i, és clar, els hos­pi­tals i les uni­ver­si­tats.

Abans d’ara, als anys de la segona revo­lució indus­trial se’n van començar a pro­duir alguns, amb bons resul­tats. Però, el 2019, l’única forma d’aba­ra­tir-los és des­fent el paquet. Aquesta pot ser una de les fun­ci­ons de les cam­bres pen­sant en el futur.