Recu­pe­ració del PIB.

Produïm més, però no de la mateixa manera. De fet, si fem un cop d’ull a les xifres del mer­cat labo­ral, es podria arri­bar a una pri­mera con­clusió: neces­si­tem menys tre­ba­lla­dors per gene­rar un 11% més de riquesa. El segon tri­mes­tre del 2008 hi havia 3,6 mili­ons d’ocu­pats a Cata­lu­nya. La crisi els va reduir a menys de 3 mili­ons (això va ser en el pri­mer tri­mes­tre del 2013). És a dir, es van per­dre més de 700.000 llocs de tre­ball, gai­rebé 3 mili­ons a tot l’Estat. D’aquests llocs per­duts, se n’han recu­pe­rat una bona part i ara hi ha un total de 3,4 mili­ons d’ocu­pats. La indústria en va per­dre i n’ha recu­pe­rat, però el saldo encara és nega­tiu. Els 634.000 ocu­pats en aquest sec­tor avui dia són 150.000 menys que fa una dècada. “Això reflec­teix millo­res de pro­duc­ti­vi­tat”, diu Josep Oli­ver, catedràtic d’eco­no­mia apli­cada de la UAB. Cer­ta­ment, la indústria expor­ta­dora ha estat el motor de la recu­pe­ració econòmica, tot i que ja comença a donar senyals d’esgo­ta­ment.

Ara bé, el gran plan­ter de l’ocu­pació a Cata­lu­nya són els ser­veis. Tres de cada qua­tre tre­ba­lla­dors per­ta­nyen a aquest sec­tor; la crisi i la poste­rior recu­pe­ració ha reforçat la ter­ci­a­rit­zació de l’eco­no­mia, i això té mol­tes impli­ca­ci­ons, per exem­ple, els sala­ris en els ser­veis són, de mit­jana, més bai­xos que els de la indústria, això mal­grat que el sec­tor està gene­rant fei­nes d’un valor afe­git supe­rior.

El cas de la cons­trucció mereix una reflexió a part. En el segon tri­mes­tre del 2008, el sec­tor del totxo donava feina a 420.700 per­so­nes, però l’esclat de la bom­bo­lla va atu­rar l’acti­vi­tat de manera sob­tada i d’aquell xoc només es van sal­var 182.000 llocs de tre­ball: una reducció de gai­rebé el 57%. El sec­tor de la cons­trucció s’ha recu­pe­rat a poc a poc, i avui dia és un sec­tor que aporta crei­xe­ment al PIB. Tan­ma­teix encara està lluny del seu poten­cial. L’última edició del Bar­ce­lona Mee­ting Point va ser el reflex d’un sec­tor encara enso­pit i que se sent mal­trac­tat pels poders públics. Lluís Marsà, pre­si­dent de l’APCE (Asso­ci­ació de Pro­mo­tors de Cata­lu­nya), recor­dava en unes jor­na­des en el marc del saló que històrica­ment Espa­nya havia sor­tit de les cri­sis pro­mo­vent habi­tatge públic: “És la pri­mera vegada que això no passa”, va dir. Pot­ser per aquest motiu, pot­ser perquè la crisi va arra­sar el tei­xit empre­sa­rial de la cons­trucció, pels can­vis nor­ma­tius cons­tants o pot­ser perquè el finançament pro­mo­tor s’ha tor­nat prim­mi­rat, el cert és que l’any pas­sat es van ini­ciar a Cata­lu­nya 14.500 habi­tat­ges, lluny dels 127.117 del 2006, l’any més actiu, però també dels 25.000 que l’APCE cal­cula que cal­dria en funció de les neces­si­tats demogràfiques del país. La baixa pro­ducció d’habi­tatge és una de les cau­ses de l’aug­ment dels preus de llo­guer i de com­pra­venda en algu­nes zones de Cata­lu­nya, un fet que està en el cen­tre del pro­blema de l’accés a l’habi­tatge que tenen mol­tes famílies.

Des del punt de vista labo­ral, l’esclat de la bom­bo­lla del totxo ha estig­ma­tit­zat el sec­tor i encara hi ha molts joves que no en volen ni sen­tir par­lar com a sor­tida pro­fes­si­o­nal. De fet, els cos­tos de cons­truir han evo­lu­ci­o­nat a l’alça, perquè costa tro­bar deter­mi­nats per­fils pro­fes­si­o­nals.

Això és espe­ci­al­ment des­ta­cat en un país on la taxa d’atur encara és ele­vada: prop de l’11% (ter­cer tri­mes­tre del 2019), per sota de l’espa­nyola, que és de prop del 14%, però supe­rior a la de la UE, del 7%. Cal pen­sar que abans de la crisi l’indi­ca­dor va arri­bar a estar prop del 6%. Ara bé, dar­rere de la millora gene­ral de les xifres de l’atur s’ama­guen fenòmens que reve­len difi­cul­tats estruc­tu­rals del mer­cat labo­ral com una ele­vat atur de llarga durada per a per­so­nes de més de 55 anys i una ele­vada tem­po­ra­li­tat con­cen­trada sobre­tot en els grups més joves, segons des­taca Oriol Car­rera, eco­no­mista de Cai­xa­Bank Rese­arch. El 2018, la pro­porció d’atu­rats de llarga durada (és a dir, més d’un any sense tro­bar feina) era del 45,3%, si bé fa uns anys superava el 60%. Des de finals del 2013, a Cata­lu­nya s’està cre­ant ocu­pació neta, però els sin­di­cats posen l’èmfasi en la baixa qua­li­tat d’aquesta ocu­pació. Així la taxa de tem­po­ra­li­tat està aug­men­tant, i en el ter­cer tri­mes­tre de l’any està en el 22,76%, que per al grup d’edat de 16 a 24 anys és del 66,5%. A més, molts d’aquests con­trac­tes tem­po­rals són de molt curta durada (el 43% és, com a màxim, d’un mes), cosa que pro­voca una alta rotació. El per­cen­tatge d’ocu­pació a temps par­cial invo­lun­tari també és molt ele­vat i afecta sobre­tot les dones.

La pre­ca­ri­e­tat del mer­cat labo­ral és una de les cau­ses que estan dar­rere la mode­ració dels sala­ris que ha carac­te­rit­zat la recu­pe­ració i sobre la qual ha des­can­sat en bona mesura la millora de la com­pe­ti­ti­vi­tat de l’eco­no­mia cata­lana. Altres fac­tors són que l’IPC s’ha mos­trat con­tin­gut i que els tre­ba­lla­dors han per­dut capa­ci­tat nego­ci­a­dora.

Durant la crisi, els sala­ris van patir un ajust, que només entre els anys 2010 i 2014 va ser del 2,1% a Cata­lu­nya. En rea­li­tat, el dels homes va caure un -0,6%, men­tre que el de les dones ho van fer en un -3,4%. Amb la recu­pe­ració, les coses no s’han res­tau­rat. Un estudi ela­bo­rat per la con­sul­tora Adecco sobre els sala­ris a Cata­lu­nya asse­nyala que entre el 2013 i el 2018, només van aug­men­tar un 1,5%, i que si es rela­ci­ona amb l’incre­ment dels preus al con­sum del mateix període per deter­mi­nar el poder de com­pra, el salari mitjà català acu­mula en el període una pèrdua del 2,5% de la capa­ci­tat de com­pra.

Ara bé, quan el salari men­sual dels cata­lans es divi­dei­xen en deu grups iguals (dels més bai­xos als més alts de manera esgla­o­nada) s’observa que qui real­ment està supor­tant aquesta pèrdua de poder adqui­si­tiu són els més bai­xos, perquè els més alts, n’han gua­nyat (vegeu gràfic). Una de les con­seqüències és que s’ha acce­le­rat la dis­mi­nució de la classe mit­jana. En aquesta línia, alguns estu­dis esti­men que el pes de la classe mit­jana en el con­junt de l’Estat s’ha reduït 3,7 punts en tres dècades, i que la classe baixa ha aug­men­tat en la mateixa pro­porció.

Una de les vari­a­bles clau per enten­dre el que ha pas­sat és l’edat, segons asse­nyala Car­re­ras. Un estudi de Cai­xa­Bank Rese­arch sobre el con­junt de l’Estat con­clou que “la tra­jectòria de la riquesa neta de cada gene­ració es troba per sota de la gene­ració pre­ce­dent i, en el cas con­cret dels millen­ni­als, la seva riquesa és de 3.000 euros davant dels 63.400 euros que acu­mu­la­ven els joves de la gene­ració ante­rior quan tenien la mateixa edat”. Una de les raons que expli­quen aquesta bretxa és l’habi­tatge en pro­pi­e­tat.

La millora econòmica i altres fac­tors han por­tat asso­ci­ats un incre­ment dels preus immo­bi­li­a­ris, tant del llo­guer com dels pisos en venda, que ara sem­bla que s’esta­bi­lit­zen. Un estudi sobre el mer­cat de l’habi­tatge 2019 del por­tal immo­bi­li­ari Foto­casa dibuixa un pano­rama en què qui lidera les cer­ques de casa de llo­guer o com­pra són els joves menors de 35 anys (la mei­tat del grup està deman­dant habi­tatge), en canvi qui acaba tan­cant ope­ra­ci­ons, sobre­tot d’adqui­sició, és el grup de 45 a 55 anys. “És un grup menys actiu en el mer­cat, però gràcies al poder adqui­si­tiu són els que poden acce­dir a immo­bles en pro­pi­e­tat”, asse­gura Bea­triz Tori­bio, direc­tora d’estu­dis de Foto­casa. La falta d’estal­vis, en un con­text de con­cessió d’hipo­te­ques més sever que en el pas­sat, és la prin­ci­pal expli­cació a Cata­lu­nya. “No és cert que els joves d’ara siguin més par­ti­da­ris del llo­guer, és la segona opció quan veuen que no poden com­prar, però ho dei­xen per a més enda­vant, la falta d’ocu­pació de qua­li­tat els està pesant molt”, subrat­lla Tori­bio. És un pro­blema avui i encara ho serà més en el futur, quan els millen­ni­als es vul­guin jubi­lar, segons indica Cai­xa­Bank Rese­arch, ate­ses les con­di­ci­ons finan­ce­res en què arri­ba­ran a la jubi­lació. Així, no poden estal­viar per al seu pre­sent i ben aviat hau­ran de començar a fer-ho per a la jubi­lació. Als Estats Units ha bai­xat l’edat en què es fan plans de pen­si­ons.

El tipus de con­tracte, el salari i l’accés a l’habi­tatge clara­ment dibui­xen una dua­li­tat en la soci­e­tat que les xifres agre­ga­des ocul­ten. Pre­gun­tat per capa­ci­tat de la soci­e­tat d’afron­tar un dete­ri­o­ra­ment de la situ­ació econòmica, Oriol Amat, degà de la UPF Bar­ce­lona School of Mana­ge­ment, recorda que avui dia, dis­po­sar de feina no és garan­tia de suficiència econòmica, i encara menys si les coses can­vien: “Els sous d’una part impor­tant de la població són insu­fi­ci­ents per poder viure dig­na­ment. Encara hi ha mol­tes per­so­nes en risc de pobresa”, afirma. Segons dades de l’Ides­cat, Cata­lu­nya té una taxa de pobresa o de risc d’exclusió social del 24,7%, que afecta la població de 18 a 59 anys, i que lluny de millo­rar ha aug­men­tat els dar­rers anys. A més, la xifra de les per­so­nes que decla­ren que arri­ben a final de mes amb dife­rents graus de difi­cul­tat s’apro­xima a la mei­tat de la població.

Palan­que­ja­ment a la baixa.

Oriol Car­re­ras, que ha estu­diat la salut finan­cera de les famílies, subrat­lla el fet que “no només s’ha reduït el deute, sinó que també ha can­viat la com­po­sició, i avui dia el pes del deute immo­bi­li­ari és menor”. La situ­ació finan­cera de les llars i el model del crei­xe­ment actual és el que porta Josep Oli­ver a afir­mar: “Som més sol­vents i més resis­tents als xocs exte­ri­ors.”

Tan­ma­teix, també és cert ara hi ha més pobres i menys recur­sos públics per fer-hi front. Una paraula estre­ta­ment lli­gada a la crisi pas­sada és reta­lla­des. Les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques van haver de fer front a una emergència social amb una cai­guda d’ingres­sos de grans pro­por­ci­ons i unes neces­si­tats de des­pesa crei­xents. En aquest con­text, el nivell d’endeu­ta­ment es va dete­ri­o­rar ràpida­ment i això va aca­bar afec­tant l’euro­zona, que va impo­sar polítiques d’aus­te­ri­tat als països: limi­tació del dèficit públic i de la capa­ci­tat d’endeu­ta­ment.

Pel que fa a la Gene­ra­li­tat, sobre qui recau la pres­tació dels ser­veis bàsics de l’estat del benes­tar i l’atenció a les per­so­nes, va apli­car uns ajuts de la des­pesa no finan­cera del 12% entre el 2010 i el 2015, anys en què es va començar a recu­pe­rar tímida­ment. En aquest període la inversió també es va reduir en 5.000 mili­ons s’euros.

La recu­pe­ració no ha fet res més que con­fir­mar que les polítiques d’aus­te­ri­tat han arri­bat per que­dar-se. La vigilància euro­pea al dèficit públic pesa com una espasa de Dàmocles, i els nivells d’endeu­ta­ment no cedei­xen sig­ni­fi­ca­ti­va­ment. Contrària­ment al que han fet famílies i empre­ses, que han reduït la seva expo­sició al finançament exte­rior, les admi­nis­tra­ci­ons no han fet pro­gres­sos. El deute de la Gene­ra­li­tat equi­val a un 34% del PIB de Cata­lu­nya, i en el con­junt de l’Estat, el deute de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques arriba a gai­rebé el 100% del PIB, és a dir a 1,2 bili­ons d’euros. En aquest con­text, els dife­rents governs han per­dut capa­ci­tat de redis­tri­buir la renda per fer una soci­e­tat més justa.

Per si això no fos sufi­ci­ent, la con­vulsió política que viu el país, que en part té el seu ori­gen en la crisi pas­sada i en les seves con­seqüències, està difi­cul­tant la con­fi­gu­ració de majo­ries sòlides de govern (tant a Cata­lu­nya com a Espa­nya), que puguin apro­var pres­su­pos­tos. El blo­queig actual només per­met avançar amb comp­tes pror­ro­gats que difícil­ment es poden ajus­tar al moment en què està entrant l’eco­no­mia i les neces­si­tats soci­als que se’n poden deri­var.