La conspiració
Atès el creixement exponencial dels afectats pel coronavirus comencem a sentir la teoria de la conspiració: la malaltia l’han escampat les companyies farmacèutiques per fer el negoci del segle, o més aviat els productors de mascaretes respiratòries, que són els que de debò estan fent l’agost. Podríem intentar justificar el contrari, però no cal, ja que, de fet, és cert! Igual que el cas de la tempesta Glòria, que va ser una conspiració dels meteoròlegs… I si no, mireu quants hores de programació han guanyat a les cadenes de ràdio, TV i a les xarxes socials, i com se’ls escapa el somriure malvat sempre que anuncien el final d’un d’aquells anticiclons tan agradables.
Personalment aposto també per la participació d’alguna adolescent sueca que no aconsegueix fer-se sentir (prou) i va generant el caos arreu del món a veure si la gent comença a veure que potser sí que el clima està una mica raret darrerament. No hi ha dubte, les tempestes devastadores són beneficioses per a alguns igual que els desastres sanitaris globals responen als plans malèfics de quatre científics xalats i sobretot dels seus caps, capitalistes perversos.
En fi, suposo que és la por i la impotència que ens produeixen certs fenòmens naturals que fan que les persones adquirim la dimensió i la consistència de petits titelles a expenses de forces que no controlem. I de fet, això tampoc no és nou: en el teatre grec ja apareix la figura del deus ex machina, que es fa servir quan convé per donar un gir a la trama.
L’avantatge d’aquest tipus de figura és que igual que en un moment donat et crea un embolic considerable, també té el poder màgic de solucionar el problema quan convé. Avui dia ja sabem tots que els déus no existeixen, i per això el seu lloc l’ocupen la ciència i la tecnologia, que són igualment responsables dels mals del món com, en un moment donat, capaces de resoldre qualsevol problema que ens afligeix. En fi, no és que no hi hagi solucions per als nostres problemes, algunes de molt senzilles i que ja es comencen a aplicar: limitar en la mesura que sigui possible l’exposició de la gent al coronavirus i limitar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. El que és clar és que per millorar les situacions cal analitzar-les amb realisme i evitar teories exòtiques i solucions màgiques.
