Es pre­pa­ren pres­su­pos­tos als governs català i espa­nyol. Aquí, a Cata­lu­nya, sem­bla que s’anun­cia la rara fili­grana de voler apro­var pres­su­pos­tos, con­vo­car elec­ci­ons i, per tant, dei­xar al govern que surti de les elec­ci­ons el mort d’uns comp­tes públics dis­se­nyats i apro­vats pel govern sor­tint. No es pot negar que, per a deter­mi­nats col·lec­tius o acti­vi­tats, uns pres­su­pos­tos del 2017 poden donar una res­posta ina­de­quada a impor­tants neces­si­tats, si bé les tècni­ques de gestió pres­su­postària i el fet de dis­po­sar de més ingres­sos han anat pal·liant par­ci­al­ment les man­can­ces de l’esmen­tat pres­su­post del 2017, pror­ro­gat en els dos anys poste­ri­ors. Aques­tes res­tric­ci­ons, -diguem-ho tot-, no han estat només nega­ti­ves, sinó que han aju­dat a qua­drar les exe­cu­ci­ons, a reduir els dèficits i, per tant, a sane­jar els comp­tes de la Gene­ra­li­tat. En tot cas, la dependència d’una auto­no­mia de règim comú com la cata­lana (contrària­ment a la basca o a la navar­resa) i la total inac­ces­si­bi­li­tat als mer­cats que avui la carac­te­rit­zen, fa que els límits en què es mou el govern català siguin força estrets i poc “pre­o­cu­pants” en el ter­reny de l’endeu­ta­ment com sí que ho són per als tre­sors sobi­rans.

A Madrid (entès com a govern cen­tral) el que es pre­senta és un govern nou de trinca que, lògica­ment, ha fet mol­tes pro­me­ses, espe­ci­al­ment en el ter­reny de la des­pesa, com cor­res­pon a un exe­cu­tiu de clara incli­nació soci­a­lista. Òbvi­a­ment, i també pres­si­o­nat per un exer­cici amb pres­su­pos­tos pror­ro­gats, la pri­o­ri­tat és fer-ne uns de nous que reflec­tei­xin el pacte de govern entre el PSOE i UP, amb el suport neces­sari d’ERC. Davant d’aquest segur crei­xe­ment de la des­pesa (ja con­fir­mats els aug­ments de pen­si­ons i sala­ris públics però amb molts d’altres fent cua), la teòrica solució són les puja­des d’impos­tos. Si la suau però con­fir­mada desac­ce­le­ració econòmica estreny, les puja­des es poden trans­for­mar en recap­ta­ci­ons per sota de l’espe­rat i es poden gene­rar dèficits més impor­tants. Afor­tu­na­da­ment, els pac­tes d’esta­bi­li­tat de la UE fixen límits tant als dèficits com al sub­següent major endeu­ta­ment, però la situ­ació dels tipus d’interès i l’abun­dant liqui­di­tat gene­ren una forta temp­tació en forma de quasi ine­xis­tent cost del nou endeu­ta­ment.

Per tant, una com­bi­nació pre­o­cu­pant d’un govern interes­sat a inflar el pit de la seva ori­en­tació social amb més i majors pres­ta­ci­ons, un ja molt ele­vat endeu­ta­ment públic pro­per al 100% del PIB i uns cos­tos de finançament públics nega­tius en dura­des cur­tes i gai­rebé nega­tius a deu anys. Pen­sem que, mal­grat que la ràtio d’endeu­ta­ment sobre el PIB a Espa­nya es va quasi mul­ti­pli­car per tres entre el 2008 i el 2019, s’ha gene­rat un cert mite de l’aus­te­ri­tat i de les reta­lla­des sense ava­luar la influència de la gra­ve­tat de la crisi patida en els dar­rers dotze anys amb efec­tes sobre l’acti­vi­tat, l’ocu­pació i lògica­ment en els recur­sos públics. La rea­li­tat és que la mateixa sor­tida de la crisi es va fona­men­tar en una política monetària molt agres­siva, que ha usat i abu­sat dels ins­tru­ments tra­di­ci­o­nals i dels que s’han anat ide­ant per man­te­nir l’eco­no­mia en un per­ma­nent estat de dopatge. A falta d’ins­tru­men­tal mone­tari, alguns han girat la vista cap a la política fis­cal sense valo­rar que també aquesta ha que­dat molt des­gas­tada.

No hi ha con­sens ni entre eco­no­mis­tes ni entre polítics sobre els ris­cos even­tu­als d’aug­men­tar uns nivells d’endeu­ta­ment ja de per si molt alts, i menys encara sobre com con­tri­bui­rien a acce­le­rar pro­pe­res cri­sis.

Un estudi recent del FMI, Debt is not free, prevé de l’ele­vada capa­ci­tat pre­dic­tiva del nivell d’endeu­ta­ment de cada país sobre futu­res cri­sis. Per tant, adver­teix dels ris­cos que s’assu­mei­xen en aug­men­tar el deute per anar retar­dant l’assumpció de les refor­mes que totes les nos­tres eco­no­mies neces­si­ten per com­pe­tir. Per exem­ple, un sis­tema de pen­si­ons en crisi i insos­te­ni­ble com l’espa­nyol genera uns dèficits crei­xents; i és la raó més impor­tant per tenir molt en compte el gran volum d’endeu­ta­ment sub­mer­git en forma de drets dels actu­als i futurs pen­si­o­nis­tes. És a dir, l’endeu­ta­ment públic real és més alt que el comp­ta­bi­lit­zat i, per tant, encara més pre­o­cu­pant el seu volum.

Més impos­tos, més deute, o segu­ra­ment les dues coses. Al govern li cos­tarà resis­tir la pressió política de molts col·lec­tius, sobre­tot perquè pro­ba­ble­ment com­par­teix la creença en la innocuïtat d’aug­men­tar l’endeu­ta­ment. Seran les gene­ra­ci­ons poste­ri­ors les que s’encar­re­ga­ran d’amor­tit­zar-lo men­tre un altre govern es gua­nya el cel de l’aug­ment de des­pesa.