He hagut d’aprofundir en dos aspectes que aleshores eren importants però no tant com ara: d’una banda, la tecnologia, i sobretot les xarxes socials, i d’una altra, la preocupació pel medi ambient. Ara bé, amb independència d’aquests dos aspectes, el 98% del llibre no ha canviat.

Les bases de la comunicació en viu són les mateixes que fa dos mil anys. Jesucrist, amb les seves paràboles, era un mestre del que ara s’anomena storytelling: reunia la gent i els traslladava un missatge vestit amb una història perquè arribés millor i tothom el recordés, i tot per intentar modificar comportaments. Igual que ara, però amb altres eines.

És cert. I això ens ajuda a entendre per què les emocions són tan importants. Les emocions són rellevants per al cervell perquè generen unes reaccions, i si sabem controlar aquestes reaccions sabrem afinar millor els nostres missatges. Per això cada cop estem entrant més en el món de les emocions per obtenir reaccions en la línia dels objectius del client.

Sí, la tendència és fer cada dia més esdeveniments. I és lògic, perquè la competència dels mercats és brutal i la diferència entre els productes es redueix a un tema d’imatge de marca. En mercats molt competitius, el factor humà té cada cop més rellevància. Per això, l’esdeveniment d’empresa està més viu que mai, perquè relaciona persones amb persones.

Hi pot ajudar, si es fa servir bé. Però el fet de portar un famós o un expert va més en la línia de reforçar la credibilitat del missatge. Tanmateix, hi ha un risc: que poden fer ombra. L’“efecte ombra” és quan demanes un bistec i et porten un plat amb una guarnició tan espectacular que perds de vista la carn. Quan convides un famós pots acabar aconseguint l’efecte contrari: que el missatge quedi amagat.

La sorpresa és molt important per captar i retenir l’atenció de la gent. En els esdeveniments, pel fet de ser actes en directe, només tenim una oportunitat. Si la perdem i part de l’audiència desconnecta, és molt difícil recuperar-la.

El nivell d’atenció té uns cicles amb pics i moments en què l’atenció màxima es perd. Quan comença a baixar és quan necessites reclamar l’atenció de la gent mitjançant estímuls. És com en el cinema. Si la pel·lícula no té ritme, és quan dius que és molt lenta i pel mig t’has perdut coses. En canvi, si una pel·lícula té molt ritme, passa el temps volant i no te’n perds ni una coma. Això és el que pretenem.

La nostra feina té molts paral·lelismes amb la del director de teatre o de cinema, i amb allò del platejament, el nus i el desenllaç.

Tot el que fem nosaltres es susceptible de tractament creatiu, això no vol dir que haguem d’aplicar creativitat en tot. Ens hem de posar en el lloc de l’assistent per imaginar com viu l’esdeveniment i detectar quines parts poden necessitar creativitat.

La part creativa és molt important, perquè a sobre hi descansa el fons del projecte, però al que dediquem més temps és a planificar: a coordinar proveïdors i a harmonitzar les tasques de manera que tot sigui àgil.

La part oral és relativament poc important, en canvi, la part no oral –els gestos, l’expressió de la cara, el to de la veu, la il·luminació o l’entorn– comunica molt més que les mateixes paraules.

Aquests suports visuals ens ajuden a il·lustrar un discurs. El que passa és que sovint els que surten a l’escenari no són oradors professionals i per la pressió de parlar davant una gran audiència i la por que se’ls oblidi què volen dir, opten per posar-ho tot a la pantalla. Si tota la informació és al PowerPoint, el públic llegeix. I quan llegeix, no escolta. No sempre l’ús que se’n fa és bo.

En parlem molt. Es té en compte quan s’escull la destinació, perquè el 80% de les emissions de carboni venen dels desplaçaments en avió. En comptes de triar llocs que requereixin volar, una millor opció és que estiguin ben connectats per alta velocitat. Alguns hàbits estan canviant. Acabem de fer una convenció per a 500 persones i no hem posat moqueta, perquè és un material plàstic que s’utilitza i es llença. I el client hi va estar absolutament d’acord. Quan vols comunicar no pots entrar en contradiccions: no pots preparar un menú amb productes de proximitat i de temporada i posar moqueta.