Vents de canvi en l’agroalimentació catalana

L’agro­a­li­men­tació cata­lana és el pri­mer sec­tor pro­duc­tiu de Cata­lu­nya i un dels prin­ci­pals clústers agro­a­li­men­ta­ris d’Europa. És el ter­cer sec­tor expor­ta­dor, amb dades sor­pre­nents de crei­xe­ment i pene­tració en els mer­cats glo­bals, sens dubte el millor índex de com­pe­ti­ti­vi­tat. En con­cret, des de l’inici de la crisi, el 2008, fins avui, la taxa de cober­tura del comerç exte­rior ha pas­sat del 65% al 104%. Durant la greu crisi econòmica, el rol anticíclic d’aquest sec­tor, que en cap moment va reduir la seva pro­ducció, va ser el pun­tal més sòlid de la recu­pe­ració de l’eco­no­mia. Tan­ma­teix, mal­grat les evidències de la seva for­ta­lesa i importància estratègica, el sec­tor agro­a­li­men­tari ha estat en bona part menys­tin­gut des d’una soci­e­tat molt urba­nit­zada que no s’ha parat a pen­sar en la com­ple­xi­tat del procés de pro­ducció i dis­tri­bució dels ali­ments, ni en les con­seqüències crítiques d’una mala gestió en aquest àmbit.

Des de la mirada urbana, s’ha cri­mi­na­lit­zat sovint l’agri­cul­tura real, la que repre­senta més del 90% de la nos­tra pro­ducció, una agri­cul­tura moderna que segueix escru­po­lo­sa­ment les línies mar­ca­des per la Unió Euro­pea. Mis­sat­ges con­tra­dic­to­ris fan cri­des a la sobi­ra­nia ali­mentària men­tre que blo­que­gen la implan­tació de nous canals de rega­diu com el Segarra-Gar­ri­gues, fet que suposa un con­tra­sen­tit i una mal­ver­sació espec­ta­cu­lar de recur­sos des­ti­nats a una potent i moderna infra­es­truc­tura que podria rever­tir, en part, les carències en auto­su­ficiència agrícola (situ­ada avui en poc més del 40%). Des d’entorns auto­pro­cla­mats eco­lo­gis­tes, es parla d’eco­no­mia cir­cu­lar, però s’opo­sen a noves plan­tes de com­pos­tatge o de pro­ducció de biogàs. Des de l’admi­nis­tració pública es defen­sen posi­ci­ons con­tra­dictòries en aspec­tes agro­am­bi­en­tals a causa de la sepa­ració enfron­tada entre l’àmbit agrícola i el ter­ri­to­rial. Tot ple­gat res­pon a un feno­men cul­tu­ral de país petit i depe­nent que declina la res­pon­sa­bi­li­tat -no sem­pre fàcil o agra­da­ble- de resol­dre per si mateix les seves neces­si­tats bàsiques. Al con­trari, des de posi­ci­ons molt ide­o­lo­git­za­des, hom pot ima­gi­nar uto­pies -aques­tes sí fàcils en el seu dis­seny i agra­da­bles- que difi­cul­ten el desen­vo­lu­pa­ment de les polítiques més necessàries.

Aquesta reflexió gua­nya pes en un moment en què un con­junt de vec­tors d’abast glo­bal estan modi­fi­cant seve­ra­ment l’esce­nari i impac­ten direc­ta­ment sobre el model pro­duc­tiu esta­blert, basat en bona part en la rama­de­ria inten­siva, for­ta­ment depe­nent del mer­cat exte­rior. Aquests vec­tors són, en pri­mer lloc, l’incre­ment de la demanda en un món amb més població i que menja millor, fet que exi­geix incre­men­tar la pro­ducció. En segon lloc, una crei­xent tensió en recur­sos bàsics (aigua, sòl agrari, ener­gia, bio­di­ver­si­tat). En ter­cer lloc, les exigències de la lluita con­tra el canvi climàtic i vers la recu­pe­ració dels equi­li­bris medi­am­bi­en­tals. Tot ple­gat, acom­pa­nyat d’una revo­lució tec­nològica que obre por­tes de futur, però que faci­lita de retruc la trans­for­mació de les estruc­tu­res soci­o­e­conòmiques, les quals estan sot­me­ses a un fort procés de con­cen­tració o, fins i tot, d’oli­go­po­lit­zació en relació amb els inputs clau (lla­vors, fer­ti­lit­zants, fito­sa­ni­ta­ris...) i en la gran dis­tri­bució. Can­vis que també afec­ten en el con­sum d’una soci­e­tat cada vegada més urba­nit­zada, amb nous valors emer­gents en relació amb l’ali­men­tació, com salut, vege­tal, fresc, local (Km 0), sos­te­ni­ble, ecològic, como­di­tat o sabor.

Davant del nou esce­nari, l’agri­cul­tura i els bos­cos esde­ve­nen la base de la pro­ducció bio­tec­nològica i una peça essen­cial per avançar en un desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble. L’agri­cul­tura pot reduir les seves emis­si­ons, però sobre­tot pot pro­pi­ciar el més gran embor­nal de car­boni. En la mesura que s’està modi­fi­cant el model de con­sum caldrà incre­men­tar la pro­ducció vege­tal, i això sig­ni­fica opti­mit­zar els poten­ci­als de rega­diu. La tec­no­lo­gia ha de per­me­tre pro­duir de manera més ama­ble amb el medi i, alhora, més efi­ci­ent. Cal una agri­cul­tura medi­am­bi­en­tal­ment res­pon­sa­ble, però capaç de donar res­posta a les neces­si­tats (cal recor­dar que la FAO ens parla d’“inten­si­fi­cació sos­te­ni­ble”). En tots els casos hau­rem de comp­tar amb l’agri­cul­tura, de la mateixa manera que hau­rem de defen­sar els sis­te­mes natu­rals i la bio­di­ver­si­tat i poten­ciar les ener­gies reno­va­bles. Hi ha una plu­ra­li­tat d’objec­tius, tots impres­cin­di­bles, que tenen un espai comú per dur-se a terme. És, per tant, impres­cin­di­ble pres­cin­dir d’abso­luts i d’uto­pies. Ni tot ha de ser un parc natu­ral ni tot ha de ser un camp de con­reu. Ans al con­trari, cal pen­sar a com­par­tir, espe­ci­a­lit­zar, pri­o­rit­zar i posar límits. En qual­se­vol cas, cal que la gestió pública de l’agri­cul­tura i del medi ambi­ent actuïn de manera estre­ta­ment coor­di­nada i que la soci­e­tat urbana s’apropi a la com­ple­xi­tat del món agro­a­li­men­tari des del res­pecte i amb la dis­po­sició a com­par­tir les exigències d’aquest esce­nari sin­gu­lar.