Men­tre aquí celebràvem la nit de Reis, a milers de quilòmetres de distància començaven a arri­bar les pri­me­res veus d’alarma sobre l’apa­rició d’un nou virus molt con­tagiós a la ciu­tat de Wuhan, a la Xina. A mit­jans de gener, l’amenaça ja s’havia con­fir­mat i, tot i les mesu­res de con­tenció adop­ta­des pels dife­rents governs, dos mesos després els pit­jors esce­na­ris pel que fa a l’impacte glo­bal del que s’ha bate­jat com a coro­na­vi­rus (Covid-19) s’han anat com­plint.

A casa nos­tra vam ser dels pri­mers a pren­dre consciència sobre els impac­tes econòmics nega­tius que tin­dria aquesta crisi sanitària glo­bal a curt ter­mini, amb la can­cel·lació del Mobile Word Con­gress d’enguany, però els efec­tes a mitjà i llarg ter­mini encara poden ser pit­jors. Segu­ra­ment, una part de les for­tes cai­gu­des que han expe­ri­men­tat les bor­ses mun­di­als durant les dar­re­res set­ma­nes no està prou jus­ti­fi­cada pel risc econòmic real, però no podem negar que l’esce­nari ini­ci­al­ment pre­vist, segons el qual el coro­na­vi­rus havia de tenir un efecte tran­si­tori sobre l’eco­no­mia mun­dial, queda clara­ment des­car­tat. En aquest sen­tit, la com­pa­ra­tiva feta ini­ci­al­ment amb els ante­ce­dents de la SARS (síndrome res­pi­ratòria aguda greu) entre el 2002 i el 2004 i del MERS (síndrome res­pi­ratòria de l’Ori­ent Mitjà) el 2012 no ha estat de gaire ajuda. En pri­mer lloc, perquè el pes de l’eco­no­mia xinesa sobre la mun­dial i el grau d’inter­re­lació econòmica entre els dife­rents països són ara molt supe­ri­ors. En segon lloc, perquè l’expansió mun­dial del coro­na­vi­rus està sent molt supe­rior que en el cas de la SARS i el MERS i, per tant, ja no només hem de tenir en compte els efec­tes indi­rec­tes de la situ­ació a la Xina, sinó que en haver-hi més països afec­tats de manera directa per la malal­tia els efec­tes nega­tius seran supe­ri­ors i més pro­lon­gats en el temps.

Què es pot fer des de la política econòmica per inten­tar pal·liar aquests efec­tes? En trac­tar-se d’un xoc d’oferta que redu­eix/para­litza l’acti­vi­tat econòmica de tre­ba­lla­dors i empre­ses de manera gene­ra­lit­zada, poca cosa es pot fer per pal·liar-ne els efec­tes nega­tius. Per exem­ple, supo­sant que l’acti­vi­tat es repartís de manera uni­forme al llarg de l’any, una cai­guda del 50% de la pro­ducció només durant un mes (per exem­ple, a causa de dues set­ma­nes de qua­ran­tena de tota la plan­ti­lla o a la inter­rupció en l’arri­bada de matèries pri­me­res) repre­sen­ta­ria una reducció del 4% de la pro­ducció anual. Des de la política fis­cal, es podria inten­tar expan­dir la demanda, però hi hau­ria poc marge. La des­pesa pública aug­men­ta­ria, però es con­cen­tra­ria necessària­ment en mesu­res ori­en­ta­des a fer front a la malal­tia i que no com­pen­sa­rien prou la cai­guda de l’acti­vi­tat en els altres sec­tors. La reducció de tipus d’interès pot faci­li­tar un millor accés al finançament, però tam­poc resoldrà tot el pro­blema. Venen, per tant, temps difícils per a aque­lles empre­ses més ober­tes a l’exte­rior. Si cul­pem la glo­ba­lit­zació de la ràpida expansió de la malal­tia, també hem de reconèixer, però, que un dels seus efec­tes posi­tius és que científics de tot el món estan coo­pe­rant per tro­bar una solució que espe­rem que arribi ben aviat.