Lle­geixo en repe­ti­des enques­tes als mit­jans i xar­xes digi­tals que la gent diu que els efec­tes econòmics de la pandèmia de la covid-19 seran molt més nefas­tos que els efec­tes sani­ta­ris. Més enllà d’afir­mar que és molt difícil dis­so­ciar una crisi sanitària d’una crisi econòmica, ara mateix l’eco­no­mia encara la fan les per­so­nes, i crec que és molt impor­tant que refle­xi­o­nem sobre com afron­tem la pandèmia sanitària i la crisi econòmica i, sobre­tot, sobre què farem per sor­tir-ne. De tot el que està pas­sant aquests dies, n’extrec dues con­clu­si­ons bàsiques que estan, a més, inter­re­la­ci­o­na­des. Pri­mera, la tec­no­lo­gia, espe­ci­al­ment la intel·ligència arti­fi­cial (IA) i les pla­ta­for­mes col·labo­ra­ti­ves, ens poden aju­dar molt ara i, espe­ci­al­ment, en el futur. Segon, i fent ser­vir la intel·ligència econòmica, a pro­ble­mes glo­bals, solu­ci­ons glo­bals. Sense dubte, la IA serà la peça clau per avançar en aquesta res­posta glo­bal.

Abans de res crec que la IA serà impres­cin­di­ble per a la solució de la crisi sanitària. Usant la IA podrem pre­dir el com­por­ta­ment del virus i també el com­por­ta­ment de les per­so­nes que tenen el virus. Això és impres­cin­di­ble perquè els sis­te­mes sani­ta­ris no vagin a remolc i tin­guin la capa­ci­tat d’avançar-se a les neces­si­tats d’atenció. De fet, és molt sor­pre­nent veure com la res­posta a una crisi sanitària glo­bal no s’enfronta encara amb una res­posta glo­bal, de manera que la majo­ria de països van come­tent molts dels matei­xos errors en les fases ini­ci­als de la pandèmia.

Cen­trant-nos en el tema econòmic, la situ­ació és molt simi­lar al tema sani­tari. Pro­blema glo­bal, res­posta glo­bal. Hau­rem de treure Key­nes del calaix i, per com­pen­sar-ho, relle­gir i fer molt cas també de Schum­pe­ter. Per cert, tots dos molt con­tra­ris als postu­lats mal­thu­si­ans: “Com que la població creix en pro­gressió geomètrica i els recur­sos ho fan en pro­gressió aritmètica, sor­gei­xen malal­ties i pandèmies per ajus­tar la diferència”, que, molt em temo, es tor­na­ran a posar de moda en versió segle XXI en breu.

El que ens està pas­sant en ter­mes econòmics és un feno­men molt poc freqüent. Es diu xoc extern simètric i es refe­reix a una crisi econòmica devas­ta­dora cau­sada per com­por­ta­ments de fora de l’eco­no­mia (xoc extern) i que afec­ten tot­hom per igual (xoc simètric). Ens n’hem d’anar un segle enrere (del 1918 al 1920) per tro­bar un refe­rent simi­lar: la grip espa­nyola. El virus, que va ser el res­pon­sa­ble de la mort (gene­ral­ment, per pro­ble­mes pul­mo­nars i res­pi­ra­to­ris molt greus, amb absència de vacu­nes) de més de 39 mili­ons de per­so­nes a tot el món (equi­va­lent al 2% de la població mun­dial), s’asso­cia amb Espa­nya (amb 8 mili­ons d’afec­tats i 300.000 morts) perquè, en ser un país neu­tral en la Pri­mera Guerra Mun­dial, va ser l’únic que va anar infor­mant amb regu­la­ri­tat de l’expansió de la mor­ta­li­tat. Malau­ra­da­ment, els dos xocs externs simètrics no són del tot com­pa­ra­bles perquè al de la grip espa­nyola s’hi ha de sumar els efec­tes devas­ta­dors de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Les pri­me­res esti­ma­ci­ons com­pa­ra­ti­ves ens asse­nya­len que, extra­po­lat a l’eco­no­mia d’avui, les taxes de reducció del PIB i del con­sum pri­vat com a resul­tat de xoc se situ­a­rien en un 6% i un 8%, res­pec­ti­va­ment.

Davant d’aquests ordres de mag­ni­tud, és molt impor­tant assu­mir ràpida­ment que un xoc extern simètric és la situ­ació ideal per al desen­vo­lu­pa­ment de polítiques key­ne­si­a­nes, tal com van començar a fer la majo­ria de països del món, sobre­tot a par­tir de la crisi del 29. Això vol dir que tota la política econòmica s’ha de pre­pa­rar per a un període, més o menys llarg, d’excep­ci­o­na­li­tat en què el flux econòmic s’atura i, per tant, hi ha injec­ci­ons mas­si­ves de liqui­di­tat i una des­pesa pública que assu­meix gran part de la reducció d’ingres­sos. És a dir, apli­car les recep­tes key­ne­si­a­nes de tota la vida. El Banc Cen­tral Euro­peu (BCE) ja ho ha començat a fer. D’aquí a poc li tocarà a la política fis­cal, als governs. No des­car­tin veure coses impen­sa­bles fins ara: per exem­ple, moratòries i exemp­ci­ons d’impos­tos. A les empre­ses ja han arri­bat i segu­ra­ment també arri­ba­ran als ciu­ta­dans. Quan el flux econòmic s’atura, cobra­ments, paga­ments i impos­tos dei­xen de tenir sen­tit i són la base de dis­tor­si­ons poste­ri­ors. Ara bé, en un con­text d’endeu­ta­ment ele­vat, qui paga les recep­tes key­ne­si­a­nes? Aquesta és la gran pre­gunta que el món haurà d’afron­tar els pro­pers mesos. En països com Espa­nya i Itàlia, ja de per si molt endeu­tats, no queda més remei que el BCE assu­meixi gran part del deute públic que s’haurà d’eme­tre. Ara bé, això no serà sufi­ci­ent i caldrà veure com s’afronta el pro­blema real del deute en l’àmbit glo­bal. En ter­mes econòmics, el mateix que en ter­mes sani­ta­ris. Reso­lució en l’àmbit glo­bal. Aviat farà cent anys que Key­nes ja par­lava d’un Banc Cen­tral i d’una moneda mun­dial.

Ara bé, totes aques­tes acci­ons només aju­den a pal·liar els pro­ble­mes de demanda, i la crisi també és d’oferta. Per tant, ara li toca a Schum­pe­ter. El període més llarg d’esta­bi­li­tat, crei­xe­ment i reducció de desi­gual­tats que ha vis­cut l’eco­no­mia mun­dial en la seva història (del 1945 al 1973) va venir pre­ce­dit d’un xoc extern simètric (la grip espa­nyola), dues guer­res mun­di­als i la base tec­nològica (motor com­bustió, ener­gia elèctrica, com­bus­ti­bles fòssils) que va con­so­li­dar la segona revo­lució indus­trial. Un segle després, sem­bla que si som capaços d’apro­fi­tar la base tec­nològica que ens ofe­reix la segona onada de la digi­ta­lit­zació (lide­rada per la IA) i l’impuls per al canvi gene­rat pel xoc extern simètric de la covid-19 i altres que en vin­dran, segu­ra­ment més vin­cu­lats amb l’emergència climàtica, podríem assen­tar un nou període de crei­xe­ment i esta­bi­li­tat sobre la base d’una quarta revo­lució indus­trial. Ara bé, la ins­tau­ració d’orga­nis­mes d’orde­nació i regu­lació glo­bals són impres­cin­di­bles. Ja veu­rem què passa amb els estats nació al llarg del segle XXI.

Anem, però, a l’oferta. En relació amb la IA i els seus com­po­nents, espe­ci­al­ment la robòtica i els sis­te­mes d’apre­nen­tatge intel·ligent, la meva per­cepció és que la crisi actual incen­ti­varà, i molt, la seva apli­cació a l’estruc­tura pro­duc­tiva. El nou esce­nari de les xar­xes glo­bals de valor és el següent: a) incer­tesa res­pecte a l’evo­lució dels virus (l’actual i altres) i les neces­si­tats (actu­als i futu­res) de con­fi­na­ment; b) xoc extern simètric de demanda i d’oferta; c) neces­si­tat impe­rant de pre­dir com­por­ta­ments i pos­si­bles evo­lu­ci­ons de mer­cat; i d) la força de tre­ball dis­persa, amb pos­si­bi­li­tats de pro­ducció però amb neces­si­tats de fle­xi­bi­li­tat.

En aquest con­text, sem­bla clar que aque­lles tec­no­lo­gies que pre­di­uen com­por­ta­ments, per­me­ten l’acti­vi­tat remota i orga­nit­zen la pro­ducció i el tre­ball de manera fle­xi­ble crei­xe­ran amb molta força quan el flux econòmic es rei­niciï. I vet aquí que la com­bi­nació d’IA i pla­ta­for­mes col·labo­ra­ti­ves crec que gua­nyarà la par­tida. La potència d’apre­nen­tatge i pre­visió de com­por­ta­ments de la IA, afe­gida a la capa­ci­tat de des­in­ter­me­di­ació (con­nexió més directa entre agents econòmics) de les pla­ta­for­mes, gene­ren un avan­tatge com­pe­ti­tiu gai­rebé insu­pe­ra­ble. Només cal veure durant aquests dies l’acti­vi­tat de totes aque­lles pla­ta­for­mes que con­nec­ten vir­tu­al­ment neces­si­tats de pro­duc­tes i ser­veis de tota mena amb per­so­nes, i que per fer-ho usen algo­ris­mes de tota mena. Aquest model de negoci és gai­rebé extra­po­la­ble a totes les bran­ques d’acti­vi­tat, i crec que crei­xerà molt en el futur.

Ara bé, compte, perquè sem­pre que can­vien les for­mes d’orga­nit­zació del tre­ball, el model de rela­ci­ons labo­rals i el con­tracte social tri­par­tit entre empre­ses, tre­ba­lla­dors i governs també s’ha de modi­fi­car. En el con­text de la pro­ducció i el tre­ball intel·ligent amb dades i a través de pla­ta­for­mes, la tec­no­lo­gia per­met la repro­ducció i el con­trol del món físic a través del món vir­tual, però alhora també és capaç de divi­dir aquest tre­ball remot en tas­ques o micro­tas­ques. En cadas­cuna d’aques­tes tas­ques o micro­tas­ques, la tec­no­lo­gia i el tre­ball humà interac­ci­o­nen cre­ant, ges­ti­o­nant o inter­can­vi­ant dades d’una manera específica. Per tant, les per­so­nes en si matei­xes pas­sen a ser una funció de pro­ducció, un aglo­me­rat de tas­ques o micro­tas­ques, que són com­ple­men­ta­des o subs­tituïdes per una tec­no­lo­gia que aprèn i col·labora. En tot aquest con­text, és bas­tant evi­dent que la nego­ci­ació col·lec­tiva i el con­tracte social basat en con­trac­tes i sala­ris fixos per pro­duc­ti­vi­tat està dei­xant de tenir sen­tit. Hau­rem de cons­truir entre tots un nou con­tracte social que, sobre la base de la tasca o la micro­tasca en pla­ta­forma, cons­tru­eixi les noves con­di­ci­ons de gover­nança del tre­ball en el segle XXI.