Un convuls con sud

A mit­jans de febrer, vaig ini­ciar un viatge de tres set­ma­nes per Xile, l’Argen­tina i l’Uru­guai, els tres països del Con Sud, immer­sos en cri­sis soci­als i can­vis polítics.

Ara, també afron­ten els efec­tes de la irrupció del coro­na­vi­rus, que agreu­jarà la crisi econòmica i social. Vaig aga­far l’avió de tor­nada des de Bue­nos Aires el 7 de març, el dia en què l’Argen­tina anun­ci­ava la pri­mera víctima lla­ti­no­a­me­ri­cana de la pandèmia. Pocs dies després, se sus­pe­nien les con­ne­xi­ons amb Bar­ce­lona. L’Amèrica Lla­tina, la regió amb menys crei­xe­ment del món, pot recaure en una altra recessió que agu­dit­zarà els seus pro­ble­mes estruc­tu­rals.

Xile és un altre exem­ple d’una tran­sició pac­tada d’una dic­ta­dura (1973-1990) a una democràcia que va dei­xar massa coses lli­ga­des i ben lli­ga­des. Uns lli­gams que han aca­bat per­ju­di­cant el país. Pinoc­het se’n va anar el 1990, va arri­bar la democràcia, però la Cons­ti­tució del 1980, a penes reto­cada, va con­ti­nuar vigent. I el sis­tema econòmic va con­ti­nuar pri­vi­le­gi­ant els interes­sos de deter­mi­na­des elits. El model ultra­li­be­ral va domi­nar les polítiques econòmiques i es van pri­va­tit­zar sec­tors clau com la salut, l’edu­cació i el sis­tema de pen­si­ons.

Xile va créixer fins a con­ver­tir-se en la cin­quena eco­no­mia lla­ti­no­a­me­ri­cana, i els seus 19 mili­ons d’habi­tants tenen una renda per capita de 14.000 mili­ons de dòlars. És el pri­mer expor­ta­dor mun­dial de coure que va ges­ti­o­nar millor el volàtil cicle de preus de les matèries pri­me­res. Xile va pro­gres­sar, però a par­tir del 2011, van començar els movi­ments soci­als que exi­gien unes refor­mes estruc­tu­rals que només es van impul­sar després que explotés una revolta social incu­bada durant trenta anys.

Què va ocórrer? El PIB va créixer, però la riquesa es va con­cen­trar en poques mans en detri­ment de la gran majo­ria, que veia com l’ascen­sor social s’ava­ri­ava. L’1% de la població con­cen­tra el 27% de la riquesa. I l’oasi xilè va escla­tar el 18 d’octu­bre del 2019. Sebastián Piñera es va com­pro­me­tre a cele­brar un referèndum per impul­sar un període cons­ti­tu­ent per redac­tar una nova cons­ti­tució. Aquest referèndum, pre­vist per al 26 d’abril, s’ha poster­gat després de la irrupció de la covid-19.

L’Argen­tina s’enroca en la seva enèsima crisi econòmica. Després del fracàs del libe­ral Mau­ri­cio Macri, el pero­nisme va retor­nar amb Alberto Fernández i Cris­tina Kirch­ner, gua­nya­dors de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 27 d’octu­bre. La seva pri­o­ri­tat: rene­go­ciar un deute insos­te­ni­ble amb una eco­no­mia en recessió que s’agreu­jarà amb el caos glo­bal del coro­na­vi­rus. El pit­jor esce­nari en un país que torna a vore­jar la sus­pensió de paga­ments. Una atu­rada expor­ta­dora a causa de la covid-19 fre­narà els ingres­sos i afe­blirà les ja min­ses reser­ves de divi­ses. També el con­sum intern, el 70% del PIB. L’FMI i altres cre­di­tors s’hau­ran de mos­trar fle­xi­bles i accep­tar una qui­tança par­cial del deute. Els inver­sors inter­na­ci­o­nals no aca­ben d’apos­tar per un país amb rein­ci­dents cri­sis finan­ce­res, els ciu­ta­dans del qual tam­poc con­fien en la seva moneda. Els pro­ble­mes venen de lluny. L’Argen­tina ha estat mal gover­nada per unes elits polítiques i econòmiques que mal­ba­ra­ten les grans poten­ci­a­li­tats del país. El pero­nisme va afa­vo­rir un model pro­tec­ci­o­nista que frena la com­pe­ti­ti­vi­tat de molts sec­tors econòmics i soci­als, molt depen­dents de les sub­ven­ci­ons ofi­ci­als. L’eco­no­mia segueix con­tro­lada per un apa­rell esta­tal que retro­a­li­menta el cli­en­te­lisme polític, social i sin­di­cal.

L’Uru­guai és un petit país de 3,5 mili­ons d’habi­tants entre dos gegants, el Bra­sil i l’Argen­tina, de 212 i 45 mili­ons d’habi­tats. En les últi­mes dècades, ha gau­dit d’una evo­lució política i soci­o­e­conòmica esta­ble, tran­quil·la i fins i tot pro­gres­sista, amb menys desi­gual­tats soci­als. La seva capi­tal, Mon­te­vi­deo, és la seu de Mer­co­sur. El país va girar cap a la dreta en la segona volta de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 24 de novem­bre. Luis Laca­lle Pou va tri­om­far ajus­ta­da­ment, amb el 48,71% dels vots, al davant de Daniel Martínez (47,51%), gràcies a Coa­lición Mul­ti­co­lor, que va sumar al Par­tit Naci­o­nal el cen­tre­dreta Par­tit Colo­rado i l’extrema dreta Cabildo Popu­lar. Les esquer­res del Front Ampli van patir un des­gast polític després de quinze anys de govern. El 2019, l’eco­no­mia es va fre­nar en créixer només un 0,4%; la inflació va pujar al 8%; l’atur, al 9,5%, i les inver­si­ons van caure enmig de la crisi regi­o­nal que afecta l’Argen­tina, el Bra­sil i Xile. Laca­lle va pro­me­tre fre­nar la desac­ce­le­ració econòmica i reta­llar el dèficit públic (4,7% del PIB). La dreta també va jugar dues car­tes popu­lis­tes: l’aug­ment de la inse­gu­re­tat ciu­ta­dana i de la immi­gració. El nou pre­si­dent, secun­dat per les elits econòmiques, pretén atreure més inver­si­ons estran­ge­res. I man­tindrà una posició cen­trista i de con­tinuïtat de les polítiques davant del potent movi­ment sin­di­cal.