UE més aparent que real
Les desavinences entre els estats deutors del Sud i els creditors del Nord en la cerca d’una solució de corresponsabilitat com podrien ser els eurobons fa perdre credibilitat a la UE
Cal fer rutllar l’economia perquè l’Estat recuperi ingressos
La crisi sanitària ha tornat a ser malauradament, una ocasió perquè es carreguin de raons els que veuen la UE més com una competició de dues divisions o una família disfuncional que com el que s’escauria, una comunitat d’auxili mutu incondicional entre els seus integrants.
La pugna entre els falcons del Nord, alemanys i holandesos, i coloms del sud, italians i espanyols, per veure de quina manera Europa s’auxilia a si mateixa ha dut altre cop al primer pla la impossibilitat d’una unió plena, en què els rics assimilin que han de compartir deute amb els que no ho són tant. Més enllà d’habilitar un paquet d’ajut immediat de 500.000 milions d’euros en crèdits i un pla de recuperació, la impossibilitat d’arribar al compromís, sòlid, amb títols de deute comú europeu, amb el suport dels 19 de la Zona Euro, cosa que evitaria a països als més endeutats, com Grècia, Itàlia o Espanya haver de pagar quantitats astronòmiques per poder finançar-se als mercats, torna a fer miques la fe en el projecte europeu.
Falcons i coloms.
El catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona (UB) Joan Tugores creu que “ara el marc no era un xoc simètric entre deutors del Sud contra creditors del Nord, no hi havia culpables, sinó una crisi sanitària que afecta totes les societats europees.” Al seu parer, es donaven totes les condicions per mutualitzar el deute, “s’haurien de perdre les manies sobre si al final hi ha un deute perpetu, s’arxiva al balanç del BCE i no es paga. Ha estat una fórmula amb tradició, reestructurar deute ja s’ha donat altres vegades.”
Per al professor Tugores, la UE també més aviat que tard hauria de reflexionar sobre la conveniència d’habilitar una renda bàsica, “incondicional i transitòria”, donat que “seria una forma de democràcia monetària directa, eficient i equitativa.”El problema però, “serien els sistemes polítics de cada estat, que voldrien ser-ne els intermediaris i es tornaria a perdre un temps preciós.”
Per a Tugores és clar que és el moment de mesures excepcionals, i quan es pugui es torna a la consolidació fiscal.”
Per al professor d’Economia d’Esade, Josep Manuel Comajuncosa, és clar que durant el temps d’aturada, “la solució immediata ha de ser els diners des de l’helicòpter, un suport econòmic dels estats als ciutadans, per després escometre la represa. És fonamental garantir els fluxos de diners per evitar fallides d’empreses i acomiadaments.” En una fase de represa, caldria “fer un esforç important de despesa pública en camps, per exemple, com la recerca, i baixar l’IVA durant un temps, per esperonar el consum.” Caldria ser valent, “i no tenir por al cost fiscal, amb el benentès que si l’economia no rutlla, l’Estat no té ingressos.”
Els 750.000 milions d’euros que el BCE vol destinar per a la compra d’actius, amb la possibilitat d’anar més enllà, pot ser fonamental, en opinió de Comajuncosa, perquè l’augment del deute públic dels estats no es tradueixi en un indesitjable augment desfermat dels costos del seu finançament. “El BCE podria comprar bons a partir dels crèdits del MEDE, que esdevindrien així una mena de coronabonus.” Una solució que al seu parer “s’hi podria recórrer per un temps concret, amb una emissió determinada.”
Una mala concertació de la solució per afrontar la crisi podria conduir la UE a la seva desintegració, si els països del Sud esgrimeixen com a argument negociador la sortida de la UE, com ja es comença a projectar en determinats fòrums.