És cert que això és així i que s’evi­ta­ria si el grup sabés en cada estadi de la seva evo­lució què neces­sita, perquè ales­ho­res tot seria molt més sen­zill. La relació és com­pli­cada quan els equips no ente­nen la base del que neces­si­ten. I la base són tres idees molt sim­ples: en pri­mer lloc, el conei­xe­ment per­so­nal per evi­tar els malen­te­sos que estan en el rere­fons de molts dels pro­ble­mes; en segon lloc, el fet de resol­dre els pro­ble­mes i les diferències que apa­re­guin: els con­flic­tes no s’evi­ten, sinó que s’enca­ren de manera sana; per aca­bar, neces­si­tem que cada equip enten­gui que s’ha de man­te­nir sin­cro­nit­zat. En la mesura que aques­tes tres idees fona­men­tals es res­pec­tin, els equips fun­ci­o­na­ran bé.

Efec­ti­va­ment, no hi ha aquesta consciència. I el pro­blema d’avui dia és que els equips par­len poc. I quan par­len, no ho fan bé. I una altra cosa que obser­vem en mol­tes orga­nit­za­ci­ons és que els pro­to­cols s’han car­re­gat la comu­ni­cació. El que abans era una con­versa o una tru­cada, ara s’ha con­ver­tit en un pro­to­col. Per a la feina és efec­tiu, però per a la relació és letal.

Jo diria que és un dels aspec­tes més trans­cen­dents i alhora una de les qüesti­ons que més recels des­perta en alguns equips. Quan­tes vega­des hem sen­tit allò de: “Jo he vin­gut aquí a tre­ba­llar, no a fer amics”? És l’excusa per­fecta de qui no vol com­par­tir emo­ci­ons. Tan­ma­teix, resulta fona­men­tal que par­lem d’emo­ci­ons, perquè és la manera que tenim de poder-nos enten­dre i evi­tar malen­te­sos. Hem d’apren­dre a dife­ren­ciar entre amis­tat i con­fiança. No neces­si­tem caure’ns bé, però sí tenir la cer­tesa que l’altra per­sona com­plirà amb els seus com­pro­mi­sos.

El que diem és que les orga­nit­za­ci­ons que fun­ci­o­nen són aque­lles que tenen equips que fun­ci­o­nen, i per acon­se­guir això hem d’incre­men­tar el nivell de con­fiança. Com més con­fiança, més pro­duc­ti­vi­tat i, de pas­sada, és viu millor.

Sí, hem iden­ti­fi­cat qua­tre esta­dis que van de la mínima a la màxima con­fiança. I qua­tre pos­si­bles des­car­ri­la­ments, que és quan el grup es des­pista. El que diem és que neces­si­tem iden­ti­fi­car on es troba l’equip, és a dir, fer un diagnòstic. El meu pare, cirurgià, sem­pre deia que el 80% de l’èxit és el diagnòstic. Només si sabem on està l’equip, podrem tenir la con­versa que ens cal per avançar.

Cer­ta­ment. El que nosal­tres fem amb el nos­tre diagnòstic és fer una foto­gra­fia objec­tiva del grup a par­tir d’un qüesti­o­nari. I quan hem pre­gun­tat a alguns equips on pen­sen que estan, ens hem tro­bat habi­tu­al­ment que la res­posta està molt lluny de la rea­li­tat. Que la visió indi­vi­dual que cada mem­bre té sol ser molt esbi­ai­xada.

No és infreqüent que el diagnòstic palesi que bona part dels mem­bres estan en un estadi evo­lu­ci­o­nat amb un alt grau de con­fiança i que hi ha una o dues per­so­nes des­pen­ja­des. El que és impor­tant és enten­dre que aques­tes per­so­nes són el símptoma d’alguna cosa que no fun­ci­ona bé en l’equip. Tenim la tendència a dis­pa­rar con­tra la per­sona díscola, però és a qui més hem d’escol­tar, perquè ens pot pro­por­ci­o­nar més infor­mació per enten­dre què està pas­sant.

Hi ha grups que fun­ci­o­nen tan i tan bé que, incons­ci­ent­ment, no dei­xen entrar nous mem­bres per por de per­dre aquesta màgia. I això és molt evi­dent en grups d’amics molt ben avin­guts, on costa ter­ri­ble­ment accep­tar la incor­po­ració de noves amis­tats. I això també és una dis­funció.

És així, i aquesta és la reflexió que a Fer­ran Ramon-Cortés i a mi ens va por­tar a fer aquest lli­bre: no s’està posant el focus en la com­prensió dels equips i és total­ment clau, sobre­tot avui dia. Els rep­tes que tenim són molt com­ple­xos i, o els abor­dem con­jun­ta­ment amb les per­so­nes que tenim al vol­tant, o és molt difícil, fins i tot impos­si­ble, avançar. Hi ha mol­tes recep­tes i visi­ons per tre­ba­llar en aquest camp, però no s’havia fet un veri­ta­ble esforç per enten­dre què li està pas­sant a un equip i, per tant, per pro­por­ci­o­nar res­pos­tes més objec­ti­ves i més ajus­ta­des a cada estadi de madu­resa del grup.

Les dar­re­res set­ma­nes hem par­lat molt sobre com man­te­nir-nos pro­pers com a equip en aquesta època de con­fi­na­ment. I un dels errors més habi­tu­als que estem fent és desa­ten­dre l’aspecte més per­so­nal, perquè els equips estan posant el focus en l’aspecte més exe­cu­tiu i pro­duc­tiu. L’èmfasi està en la pro­ducció i no en la relació. Nosal­tres pro­po­sem mane­res molt sim­ples d’ali­men­tar la relació, subs­ti­tuint, per exem­ple, el que abans era un cafè fàcil per un de vir­tual. Hi ha mol­tes mane­res perquè els equips es man­tin­guin con­nec­tats.