L’etern debat

Col­pe­jats encara per l’esco­mesa sob­tada i cruel de la covid-19, pas­sem els dies entre resig­nats i sor­pre­sos. Resig­nats, perquè ningú s’espe­rava que una cosa així pogués pas­sar en ple segle XXI, i sor­pre­sos, perquè sem­bla que cami­nem a les pal­pen­tes, sense saber ben bé què fer. No hi ha encara vac­cins ni trac­ta­ments eficaços. No sabem si convé des­con­fi­nar-se més o menys. No aca­bem de tro­bar l’equi­li­bri entre salut i eco­no­mia.

Sorprèn que hi hagi tan­tes diferències entre països. Sem­bla que els core­ans ho han fet molt bé. El seu apa­rent èxit es deu exclu­si­va­ment a la seva gestió o hi ha altres fac­tors (genètics, ambi­en­tals, etc.) que se’ns esca­pen? No cal dir res de la genial idea del somi­a­trui­tes Trump d’inge­rir desin­fec­tants. Sem­bla que la Xina té la cosa bas­tant con­tro­lada. Els ale­manys també sem­blen que se n’han sor­tit força. Hi ha pràcti­ques més exi­to­ses que d’altres? No sem­bla que ningú ho tin­gui clar. No hem estat capaços encara de demos­trar científica­ment quina és la millor manera de plan­tar cara a la pandèmia.

A la pell de brau hi ha hagut, hi ha encara, un debat clàssic. El govern espa­nyol ha pre­fe­rit cen­tra­lit­zar totes les deci­si­ons i dei­xar sense com­petències els dife­rents ter­ri­to­ris. Molta gent segur que dona suport a aquesta opció sota expres­si­ons del tipus: “Hi ha d’haver algú que mani” o “no pot ser que cada auto­no­mia vagi pel seu compte”. És el clàssic model cen­tra­lit­zat, jeràrquic, d’“auto­ri­tat única”, ador­nat, a més, amb una posada en escena mili­ta­rit­zada.

Passa, però, que països en teo­ria més “qua­dri­cu­lats” que el nos­tre s’han decan­tat per altres opci­ons. Ale­ma­nya, per exem­ple, ha dei­xat fer als lands. La ino­perància de Trump ha estat com­pen­sada per la rapi­desa d’actu­ació d’alguns dels estats més poblats, com ara Califòrnia, que han pres deci­si­ons al marge de Was­hing­ton. Sem­bla que a Xile s’ha donat molt poder als ajun­ta­ments i als ens locals.

No m’atre­veixo a afir­mar categòrica­ment que hi hagi una millor manera de fer front a la pandèmia del coro­na­vi­rus. Però em sem­bla que si mol­tes de les millors empre­ses del món estan ente­nent que per ges­ti­o­nar entorns com­ple­xos no valen les eines del pas­sat (con­trol, orga­ni­gra­mes, etc.) no hau­ria de ser gaire dife­rent quan ens enfron­tem a un pro­blema públic d’aquesta mag­ni­tud. La pro­xi­mi­tat i el conei­xe­ment dels recur­sos hau­rien de per­me­tre una millor gestió que l’actu­ació des de la distància. El govern cen­tral ha par­lat de “coor­di­nació” quan en rea­li­tat volia dir: “No sabeu encara qui mana aquí?”

He insis­tit molt en aques­tes pàgines en la pro­gres­siva subs­ti­tució de models jeràrquics per d’altres més basats en les holocràcies, el poder dis­tribuït o els equips auto­or­ga­nit­zats. Can­viar piràmides per cer­cles orgànics. Crec que a Espa­nya s’ha per­dut una magnífica opor­tu­ni­tat per ser reco­ne­guts com un país real­ment modern. Una llàstima.

Què diria l’amic Mic­hel Fou­cault? Ara tin­dria 94 anys. Espe­rem que tot el que està pas­sant no sigui la tem­pesta per­fecta per tor­nar a pràcti­ques tota­litàries que ja crèiem obli­da­des per sem­pre més.