L’impacte pro­vo­cat per la crisi de la covid-19 en les finan­ces públi­ques no té, en temps de pau, pre­ce­dents. Els seus efec­tes afec­ta­ran tant els ingres­sos, amb un fort des­cens de la recap­tació, com les des­pe­ses, que es veu­ran incre­men­ta­des pels impres­cin­di­bles ajuts a empre­ses, a col·lec­tius de tre­ba­lla­dors i autònoms i a amplis sec­tors soci­als de gran vul­ne­ra­bi­li­tat. Serà impres­cin­di­ble dis­se­nyar un procés de con­so­li­dació fis­cal que atenuï els forts dese­qui­li­bris macro­e­conòmics (com deute i dèficit) que s’hau­ran gene­rat. Cen­trant-nos en el capítol d’ingres­sos caldrà una reforma fis­cal, les línies bàsiques de la qual, en una obli­gada síntesi, es podrien clas­si­fi­car en: les que obe­ei­xen a tendències inter­na­ci­o­nals i de la nova fis­ca­li­tat del segle XXI, les sin­gu­lars del sis­tema espa­nyol i les de la tri­bu­tació de com­petència autonòmica.

En el pri­mer grup, cal­dria sense demora imple­men­tar, a poder ser coor­di­na­da­ment amb altres països de l’OCDE, una tri­bu­tació sobre els gegants digi­tals i tec­nològics que eviti l’elusió fis­cal (no pagar impos­tos apro­fi­tant les esclet­xes de la legis­lació) d’aques­tes soci­e­tats que sense gai­rebé presència física en molts estats hi obte­nen enor­mes bene­fi­cis (taxa Goo­gle). La segona línia (ins­pi­rada en la cone­guda taxa Tobin) seria la d’anar con­cre­tant l’impost sobre transac­ci­ons finan­ce­res, com ara la pre­vista taxa a la com­pra­venda d’acci­ons d’empre­ses cotit­za­des que tin­guin una deter­mi­nada capi­ta­lit­zació.

En el segon grup, la reforma més impor­tant és la que fa referència a la neces­si­tat d’adap­tar una legis­lació que pos­si­bi­liti que el tipus efec­tiu de l’impost de soci­e­tats de mol­tes empre­ses, espe­ci­al­ment les més grans, sigui molt baix i molt dis­tant del tipus nomi­nal, (prop de l’11% de mit­jana de tipus efec­tiu en relació amb el 25% nomi­nal). L’ano­ma­lia és encara més sag­nant, perquè la distància s’accen­tua com més gran és la soci­e­tat. (Segons les últi­mes dades dis­po­ni­bles és del 8%, apro­xi­ma­da­ment, en les grans empre­ses i de més del 18% en les peti­tes.)

Pel que fa al ter­cer grup, la ini­qui­tat del model vigent de finançament obliga la Gene­ra­li­tat a extre­mar la pressió dels impos­tos pro­pis i trans­fe­rits per garan­tir les pres­ta­ci­ons bàsiques de l’estat del benes­tar. Així, Cata­lu­nya suporta, com­pa­ra­ti­va­ment, una pressió fis­cal alta, espe­ci­al­ment en suc­ces­si­ons entre pares i fills, que gai­rebé ha des­a­pa­re­gut en mol­tes auto­no­mies, i en el de patri­moni, en què l’oasi fis­cal madri­leny per­met que dos terços de les grans for­tu­nes espa­nyo­les no el paguin.