‘Rebus sic stantibus’ opinió

Poc es devia imaginar el gran filòsof cordovès Sèneca, a qui se li atribueix aquesta expressió llatina, que tants segles després seria una de les expressions més emprades pels juristes d’avui dia. Es podria traduir com ‘així estan les coses’ o ‘mentre les coses es mantinguin així’, i fa referència a una consolidada doctrina jurisprudencial, que a hores d’ara encara no ha estat recollida dins del nostre ordenament jurídic positiu. Aquesta doctrina permet modificar, i excepcionalment resoldre, un contracte, quan les circumstàncies que l’envolten pateixen una alteració sobrevinguda i extraordinària. Val a dir que es tracta d’una doctrina d’aplicació absolutament excepcional i restrictiva, sobretot aplicable a contractes de tracte successiu, si bé hi ha resolucions que han admès la seva aplicació en contractes de tracte únic, però d’execució diferida en el temps.

El legislador hi ha fet referència a l’hora d’establir algunes de les mesures concretades en els reials decrets llei que ens han arribat per fascicles, especialment les que han fet referència als contractes de lloguer, préstecs hipotecaris i crèdits al consum. Però resulta obvi que el ventall de contractes signats entre els empresaris i que es troben pendents d’execució és molt més ample que el que preveuen aquestes mesures. Què passa, doncs, amb aquests contractes?

Sembla inqüestionable a hores d’ara que l’estat d’alarma declarat com a conseqüència de la crisi sanitària ha provocat una paralització de molts sectors econòmics, alguns fins i tot de manera total. Això es tradueix en la impossibilitat de complir determinats contractes, en què seria d’aplicació la figura de la força major i, en altres casos, el que ha provocat és una desproporció que trenca absolutament l’equilibri contractual, la qual cosa ens condueix a la rebus sic stantibus.

Tradicionalment, els requisits per poder aplicar aquesta doctrina jurisprudencial han estat els següents: a) una alteració completament extraordinària de les circumstàncies en el moment de complir el contracte en relació amb les circumstàncies concurrents en el moment del seu atorgament; b) una desproporció exorbitant entre les prestacions de les parts contractants que trenqui l’equilibri de les mateixes prestacions; c) que tot això esdevingui per circumstàncies radicalment imprevisibles, i d) que no hi hagi cap altre mitjà o eina que permeti esmenar aquest desequilibri generat.

Com es pot ben entendre, no estem al davant d’una doctrina d’aplicació automàtica, sinó que s’haurà d’avaluar cas per cas. Tenint en compte la seva aplicació excepcional i restrictiva, amb excepció d’algun miratge en alguna sentència del Tribunal Suprem de l’any 2014, i tenint ben present com va ser la seva aplicació en l’última crisi econòmica de l’any 2008, tot fa pensar, almenys per la major intensitat de la crisi actual, que els tribunals es mostraran més flexibles, sempre que actuem amb prudència i, sobretot, de bona fe.

Serà, per tant, molt recomanable abans de fer qualsevol actuació revisar detalladament els contractes que tenim signats i pendents de compliment, per verificar que dins dels mateixos no hi ha cap clàusula amb una previsió específica sobre aquest tema; que no hi hagi cap disposició legal o reglamentària específica que ens aporti una solució o marqui alguna directriu (pensem, per exemple, en els contractes de lloguer de locals de negoci quan el propietari no és un gran tenidor o una empresa o entitat pública) i que, sobretot, actuem de bona fe, mirant de mitigar en tot allò que puguem el dany que provoqui el nostre incompliment, per molt justificat que sigui. Haurem d’intentar esgotar les possibilitats de compliment, notificar a l’altra part aquestes circumstàncies sobrevingudes que més que impedir el compliment el fan exageradament costós; aplicar el sentit comú i el seny per poder arribar a un acord; recórrer a la mediació si és factible. I en últim cas, sempre tindrem la rebus sic stantibus i els tribunals...