Canvis de fiscalitat a causa de la pandèmia

Lamen­ta­ble­ment, la crisi econòmica pro­vo­cada per la pandèmia –tant la que vivim actu­al­ment com la que pro­ba­ble­ment viu­rem, que tant ana­lis­tes com ins­ti­tu­ci­ons pre­ve­iem com a devas­ta­dora–, no ha estat sufi­ci­ent per fer veure a l’admi­nis­tració que cal avançar cap a una fle­xi­bi­lit­zació i sua­vit­zació dels impos­tos.

Tant empre­ses jurídiques com empre­sa­ris indi­vi­du­als, l’única cosa que hem obtin­gut amb la decla­ració de l’estat d’alarma han estat uns mínims vitals: l’apli­cació dels expe­di­ents de regu­lació per cau­ses de força major amb exo­ne­ració de quo­tes, l’allar­ga­ment de ter­mi­nis per a la pre­sen­tació d’impos­tos, moratòries per al paga­ment tant per part de l’Agència Tri­butària Espa­nyola, com de l’Agència Tri­butària Cata­lana, algu­nes admi­nis­tra­ci­ons locals i la Segu­re­tat Social.

Per exem­ple, en el cas de l’AEAT, la moratòria ha estat de sis mesos, els qua­tre pri­mers dels quals sense interes­sos. Els autònoms han obtin­gut les aju­des de les mútues o bé la de la Gene­ra­li­tat, que es van exhau­rir més ràpid que les entra­des d’un con­cert de Bruce Springs­teen. A més, són incom­pa­ti­bles entre si, i han estat més pal·lia­ti­ves que cura­ti­ves, és a dir que han fun­ci­o­nat més per tapar l’hemorràgia que no pas per curar la malal­tia, per uti­lit­zar un símil mèdic.

L’AEAT també inclou en un dels seus enèsims reials decrets una modi­fi­cació en relació amb els índexs dels mòduls, els quals van que­dar reduïts sense que comp­ta­bi­lit­zes­sin els dies de decret d’estat d’alarma.

Ara ja comen­cem a reem­pren­dre l’acti­vi­tat. De mica en mica, retor­nem a la nos­tra vida ante­rior. Hi tor­nem, però, amb uns grans efec­tes secun­da­ris: l’alen­ti­ment és latent i evi­dent i les mag­ni­tuds macro­e­conòmiques par­len per si soles (decrei­xe­ment del PIB, defla­ci­ons en els preus del con­sum i, el pit­jor, un pro­blema endèmic al nos­tre país: es pre­ve­uen unes taxes d’atur que podrien arri­bar fins al 25%).

En defi­ni­tiva, no hi ha hagut cap canvi res­pecte a la fis­ca­li­tat, i no només això, sinó que l’admi­nis­tració con­ti­nua amb una política impo­si­tiva dub­tosa; sem­pre moti­vada, però, amb un clar objec­tiu, més recap­tació i més pressió via directa i/o indi­recte per al con­tri­bu­ent.

Per posar alguns exem­ples: el 30 d’abril pas­sat, en el DOGC es publi­cava la Llei 5/2020 de mesu­res fis­cals. Aquí es reco­llien incre­ments en l’impost sobre els habi­tat­ges buits i l’impost sobre les begu­des ensu­cra­des.

Per no par­lar de la cre­ació d’un nou tri­but propi: l’impost sobre les ins­tal·laci­ons que inci­dei­xen en el medi ambi­ent i, de camí, un altre d’imper­tor­ba­ble i que afecta tots els usu­a­ris de turis­mes i fur­go­ne­tes: el nou impost sobre les emis­si­ons de diòxid de car­boni dels vehi­cles de tracció mecànica. El padró pro­vi­si­o­nal es publi­carà de l’1 al 15 de novem­bre del 2020, el defi­ni­tiu de l’1 al 15 de març del 2021 i es començarà a pagar de l’1 al 20 d’abril.

Davant tot aquest preàmbul d’esde­ve­ni­ments, neces­si­tem alguna injecció d’adre­na­lina; les mesu­res adop­ta­des no han estat ni són sufi­ci­ents perquè només han estat con­ce­bu­des per cor­re­gir momentània­ment els efec­tes immi­nents pro­vo­cats per la crisi de la covid-19. Cal una acció valenta i deci­dida que sigui una aposta per reai­xe­car la nos­tra eco­no­mia i, per què no dir-ho, una rela­xació d’una pressió fis­cal que ara mateix és un agreu­jant més per al sec­tor empre­sa­rial. Espe­rem pro­pos­tes, espe­rem res­pos­tes, doneu-nos una mica d’ale­gria.