L’efecte papallona i la covid-19

L’efecte papa­llona es defi­neix com “peti­tes vari­a­ci­ons que en les con­di­ci­ons ini­ci­als d’un sis­tema dinàmic poden pro­duir grans vari­a­ci­ons en el com­por­ta­ment del sis­tema a llarg ter­mini”, i els ter­mi­nis depen­dran sem­pre de les velo­ci­tats de tot ple­gat. Tinc la impressió que es vol “fer el pont” a la crisi; és cert que hi ha una emergència social impor­tant que s’ha d’abor­dar i que per fer-ho cal liqui­di­tat, préstecs, bons, mone­ta­rit­zació, etc. Estem farts que sem­pre haguem de pagar les cri­sis els matei­xos, la deva­lu­ació interna, l’empo­bri­ment que no aus­te­ri­tat, ara no té gaire prèdica i el risc d’inflació està des­car­tat, però hi ha can­vis en el sis­tema que afec­ten l’estruc­tura econòmica i el tre­ball mateix. Tapo­nar la ferida és neces­sari i urgent, però no sufi­ci­ent.

Com ja va pas­sar a par­tir del 2008, el capi­tal i el valor afe­git es “repa­tri­a­ran”; el cas més clar és el de l’Estat francès, vin­cu­lant-hi les aju­des. Això afec­tarà l’auto­moció en ple procés de tran­sició cap al motor elèctric. Tran­sició ecològica, del marró al verd, i tran­sició numèrica, amb la robo­tit­zació de cada cop més pro­ces­sos indus­tri­als.

La crisi sanitària ha posat sobre la taula la neces­si­tat de l’auto­no­mia estratègica res­pecte als recur­sos sani­ta­ris i de pre­venció. A Europa no es fabrica ni un sol gram de para­ce­ta­mol o és impos­si­ble tro­bar guants. Inves­ti­gació, pro­ducció i estocs, estem en un nou repar­ti­ment de car­tes.

El tele­tre­ball ha pas­sat del 4,8 al 30% de la població ocu­pada sense una regu­lació adi­ent. Cal resol­dre els cos­tos, la gestió del temps, la salut labo­ral, la vul­ne­ra­bi­li­tat de les dades. El risc d’exter­na­lit­zació o de des­lo­ca­lit­zació sem­pre hi és.

El sis­tema món està fent can­vis espec­ta­cu­lars, que afec­ta­ran l’ocu­pació i, de retruc, la via­bi­li­tat de les pres­ta­ci­ons soci­als, i en aquesta cursa con­tra rellotge tot­hom pren posi­ci­ons. És urgent fer pro­pos­tes potents: banca pública, agència cata­lana de segu­re­tat social, renda de ciu­ta­da­nia, repar­ti­ment de la feina, reforma horària, aposta ferma per la for­mació, infra­es­truc­tu­res, comu­ni­cació i trans­port en el nou esce­nari.

Neces­si­tem un nou esta­tut dels tre­ba­lla­dors del segle XXI, en clau cata­lana i repu­bli­cana, però per obrir el meló cal una bona cor­re­lació de for­ces. Men­tres­tant, podem anar recu­pe­rant el caràcter tuïtiu de la legis­lació labo­ral, dero­gant les suc­ces­si­ves refor­mes labo­rals i dotant de recur­sos tant ins­pecció de tre­ball com els jut­jats soci­als.

No tinc clar que cada crisi sigui una opor­tu­ni­tat. Sí que tinc clar que cada crisi és una crisi i que no per això abai­xa­rem els braços.