Quan la gent, abans de la pandèmia, em preguntava si venia una nova crisi, jo el que els deia és que la crisi anterior no havia estat una crisi, sinó que uns quants desvergonyits havien fet una estafa enorme a mig món. Aquella crisi, es podia estimar quan acabaria, però el cas és que el que ha vingut després és molt gros, perquè s’estaven produint canvis molt grans en tots els àmbits, com les noves tecnologies, el Brexit i Catexit, l’envelliment de la població, els millennials, etc. A mi em surten fins a 38 canvis considerables, i és per això que vaig creure que no es tractava d’una nova crisi, sinó d’un canvi total. El canvi és gros i en el llibre parlo que no té data de finalització, per això l’he nomenat el cambiazo, que no té res de científic però és entenedor. Resulta que a aquest cambiazo hi hem d’afegir que, de sobte, el món s’ha aturat. Ja res és comparable, perquè aquesta crisi sanitària, social i econòmica afecta el món sencer, ningú en té cap experiència.

És el gran petard del cambiazo, és a dir que quan tot això s’endreci i tornem a la normalitat, continuarem amb el cambiazo. Ens hem d’adonar que la normalitat inclou tots aquests canvis.

Allò normal ho tenim a dins i és que malgrat tot el que passa al nostre voltant, allò normal és la lleialtat als principis, amb pandèmia o sense, allò normal és ser lleial a la teva empresa, a la teva família, a la teva gent. Hi ha hagut una globalització de la indecència, perquè molts han abusat i han interpretat com a normal una anormalitat reincident, com és el cas de la corrupció. Per passar de la globalització de la indecència a la decència, hi ha d’haver molta gent que faci coses decents. És un treball molt lent i dur perquè és intern.

Sí, és clar, si s’atura tot, en tots els sectors, les conseqüències poden ser brutals, però, malgrat tot, crec que encara hi som a temps, perquè hem estat tancats pocs mesos. Hi ha qüestions que han funcionat bé com els crèdits de l’ICO.

Tal com estem ara, és la millor opció. És molt simple d’entendre, perquè si Espanya demana un crèdit avala Espanya, però si el demana Europa, l’aval és mancomunat; a més, és més fàcil aconseguir el crèdit si el demana Europa, i per si no fos suficient es paguen menys interessos. Ara bé, qualsevol ajuda que ens vingui d’Europa comporta unes exigències molt elevades, però el nostre govern no té més remei. S’haurà de veure que se’ns exigeix i demanar celeritat. La injecció de capital hauria de ser immediata, i la Comissió Europea ja sabem que és molt lenta. Les pimes s’han gastat el matalàs que tenien per sobreviure i necessiten rebre diners directes de manera immediata.

La meva previsió que acabaria el 2026 prové d’un càlcul del temps que trigaria la banca europea a eixugar els crèdits porqueria. Ara, però, s’ha de sumar el que cuejava de la crisi del 2008, el cambiazo i la pandèmia. Els governs han d’anar molt amb de compte amb el que passa. En el moment en què a Brussel·les s’estava discutint quin tipus d’ajut se’ns assignaria, al govern espanyol el que se li ocorre és derogar la reforma laboral. Crec que no és el moment, jo no sé si s’ha de derogar, però ara segur que no. El govern ha de fer una tasca molt fina i quedar bé amb Europa perquè ens enviïn els ajuts ràpidament.

Doncs que no pot ser que la gent passi gana, però d’on aconseguim els diners? Perquè no en tenim. Ens hauríem d’haver esperat a veure com Europa ens pot ajudar financerament per a sortir d’aquesta crisi.

Per descomptat. Seguiu somrient, l’optimisme no és dir que no passa res, perquè el que passa és terrible, sinó que consisteix a lluitar amb dents i ungles per seguir endavant i deixar de banda les queixes. No hi ha res que no s’aconsegueixi treballant molt. El que és inútil és queixar-se. L’altre dia en parlava amb Claudia de la Riva, fundadora de Nannyfy, que ofereix cangurs en línia i que amb el confinament ha tingut el doble de demanda que l’any passat.

La meva dona i jo no hem sortit de casa des del dia 15 de març. Cada x dies, un dels nostres fills ens portava menjar i hem estat molt bé. Volíem fer alguna cosa per motivar la gent durant el confinament. El meu fill diu que hem arribat a tenir 100.000 visites.