Els enemics de l’agilitat

El dar­rer número de la pres­ti­gi­osa Har­vard Busi­ness Review està dedi­cat als exe­cu­tius àgils. No es tracta tant d’agi­li­tat física sinó men­tal i orga­nit­za­tiva, com és lògic.

No és un terme radi­cal­ment nou. Les meto­do­lo­gies àgils (Scrum, Lean, Kan­ban, etc.) exis­tei­xen des de fa alguns anys. Però les cir­cumstàncies que ens toquen viure en el moment pre­sent (entorns volàtils, incerts, ambi­gus i com­ple­xos als quals s’afe­geix la murga de la covid-19) fan que l’agi­li­tat sigui un con­cepte més impor­tant que mai.

Ser àgil vol dir ser eficaç i efec­tiu. Mol­tes vega­des, a les empre­ses, els pro­jec­tes s’eter­nit­zen i aca­ben gene­rant molts pro­ble­mes afe­gits. Una de les claus de l’agi­li­tat, doncs, és subs­ti­tuir mètodes anti­quats (com ara el pro­ce­di­ment en cas­cada, per exem­ple) per esprints de pro­jecte de tres o qua­tre set­ma­nes, acom­pa­nyats de reu­ni­ons diàries de revisió en què s’ana­litza el que no va bé o es pot millo­rar. El feed­back, per tant, és fona­men­tal.

I aquest és un pri­mer ene­mic de l’agi­li­tat. Mol­tes per­so­nes, massa cen­tra­des en l’ego, no saben rebre ni donar feed­back. Ten­dei­xen a cul­par els altres de qual­se­vol mal i són inca­pa­ces d’accep­tar comen­ta­ris de retro­a­li­men­tació dels seus com­panys. En pen­sa­ment de dis­se­nya­dor, per exem­ple, una altra eina àgil, és impor­tantíssim con­viure amb l’error i com­pren­dre que forma part del procés de des­co­berta.

Una altra carac­terística de l’agi­li­tat orga­nit­za­tiva és que, per tal que fun­ci­oni, cal subs­ti­tuir els caps per coac­hes. En un equip àgil, per exem­ple, hi pot haver coor­di­na­dors però no caps ni direc­tius amb galons. I això topa amb l’estruc­tura exces­si­va­ment jerar­quit­zada –encara avui en dia- de mol­tes orga­nit­za­ci­ons. Els direc­tius estan massa acos­tu­mats a pren­dre deci­si­ons pel seu compte, com si fos­sin super­do­nes o super­ho­mes, i els costa accep­tar que a la seva empresa o al seu depar­ta­ment imperi el poder dis­tribuït, els equips auto­or­ga­nit­zats o les holocràcies.

Però els cru­els temps que vivim no estan per romanços. Neces­si­tem com­pa­ti­bi­lit­zar l’ordre i l’esta­bi­li­tat, sem­pre neces­sa­ris, amb l’agi­li­tat i la cre­a­ti­vi­tat, sem­pre impres­cin­di­bles. Una empresa orde­nada sense gus­pira cre­a­tiva acaba mala­ment. I a l’inrevés, també.

Neces­si­tem empre­ses amb objec­tius ins­pi­ra­dors i com­par­tits, que encai­xin amb allò que els cli­ents espe­ren –sense pot­ser ni saber-ho- de nosal­tres. Neces­si­tem fulls de ruta intel·ligents i fle­xi­bles i no pla­ni­fi­ca­ci­ons estratègiques rígides i avi­ci­a­des. Neces­si­tem equips amb auto­no­mia i no burocràcies ni jerar­quies inne­cessàries. Hi ha empre­ses com ara Toyota, Goo­gle i Ama­zon que estan tre­ba­llant de forma àgil des de fa molt temps. Tenim, doncs, una opor­tu­ni­tat, no la dei­xem esca­par.