En llen­guatge finan­cer, el palan­que­ja­ment finan­cer és la capa­ci­tat d’una empresa de finançar-se recor­rent al deute amb ter­cers. S’ano­mena palan­que­ja­ment posi­tiu quan el cost del deute és infe­rior a la ren­di­bi­li­tat que s’obté de les inver­si­ons finançades amb aquests recur­sos. Si, en canvi, el ren­di­ment és menor al cost del finançament, el palan­que­ja­ment esdevé nega­tiu.

En llen­guatge col·loquial, diem que algú s’apa­lanca quan s’aco­moda a una situ­ació a la seva “zona de con­fort”, que se’n diu en psi­co­lo­gia. Aquest apa­lan­ca­ment implica adap­tar-se a unes ruti­nes, sense can­viar massa coses i sense assu­mir gai­res ris­cos.

El con­fi­na­ment en què estem immer­sos com a resul­tat de la pandèmia que estem vivint ha pro­vo­cat que mol­tes empre­ses, en no poder ofe­rir els seus pro­duc­tes i ser­veis, hagin gene­rat for­tes pèrdues i neces­si­tin finançament per cobrir aquest forat. Aquest finançament ha de venir d’apor­ta­ci­ons de capi­tal per part d’acci­o­nis­tes, d’ajuts a fons per­dut per part d’admi­nis­tra­ci­ons o bé de nou deute. En aquesta dar­rera línia, les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques estan ofe­rint línies de finançament a través de les enti­tats finan­ce­res.

Les orga­nit­za­ci­ons -les que poden i tenen accés a aques­tes línies-, en la mesura que no saben fins quan dura­ran els efec­tes de la cai­guda de les ven­des, es cobrei­xen les espat­lles dema­nant al màxim de deute pos­si­ble.

Els actu­als bai­xos cos­tos del finançament fan que mol­tes empre­ses dema­nin més del que les seves pre­vi­si­ons més pes­si­mis­tes fan supo­sar. Això no pre­senta cap pro­blema en si mateix, tret que, poste­ri­or­ment, s’oblidi el sen­tit de la decisió presa.

Les empre­ses han de fer ser­vir el deute per com­pen­sar les pèrdues, però han de ser capa­ces d’adap­tar els seus models de negoci, per tal que fun­ci­o­nin en un futur imme­diat i siguin capaços de gene­rar els flu­xos de caixa sufi­ci­ents que per­me­tin el paga­ment d’aquest deute i la via­bi­li­tat del mateix.

Si el deute que es demana és massa gran, es pot caure en l’apa­lan­ca­ment (l’aco­mo­da­ment) en la presa de deci­si­ons. I aquest fet pot ser molt perillós. El deute ha d’aju­dar –com els res­pi­ra­dors aju­den als malalts de Covid-19-, però les orga­nit­za­ci­ons han de pren­dre les deci­si­ons estratègiques que els per­me­tin sor­tir d’aquesta crisi.