El deute és el dimoni (o no)
Al llarg dels darrers sis mesos, he estat fent la mateixa pregunta a diferents empresaris i directius: “Sabent el que saps ara, què hauries fet de diferent l’any anterior?” La resposta habitual ha estat estalviar més diners i no endeutar-se
El deute crea una falsa sensació d’abundància, mentre et manté sota el nivell del mar.
El senyor Garcia era un home fet a ell mateix. Va arribar a Barcelona en els anys setanta i va crear una empresa de material elèctric del no-res. No tenia ni diners ni patrimoni previs. L’única cosa que tenia era una idea de negoci en un sector normal i corrent: proveïdor de material elèctric.
L’any 2009, en plena crisi financera, dirigia una empresa de més de 6 milions d’euros de facturació, sense haver demanat mai res a ningú. Tenia grans quantitats d’efectiu al banc, malgrat que tothom li deia que era ineficient. Tot i així, ell tenia una idea clara sobre com va crear i fer créixer el seu negoci. Em va explicar un cop que per cada milió d’euros que ell demanés al banc, hauria d’augmentar les seves vendes en un 6%, tenint en compte el seu marge brut i benefici net. Vaig fer els càlculs, i tenia raó.
De fet, durant aquells anys de turbulències, va comprar dues naus i tres empreses competidores, expandint així seva àrea d’influència al llarg del país. No va demanar ni un euro a ningú. Actualment, dirigeix una empresa de més de 30 milions d’euros de facturació, i els seus beneficis segueixen creixent any rere any.
Deia el polític Earl Wilson que “hi ha tres tipus de persones: els que tenen, els que no tenen, i els que encara no han pagat pel que tenen”. El meu client era (i és) dels que tenen.
Al llarg dels darrers sis mesos, he estat fent la mateixa pregunta a diferents empresaris i directius: “Sabent el que saps ara, què hauries fet diferent l’any anterior?”
La resposta habitual ha estat estalviar més diners i no endeutar-se. Durant aquest temps (i el que vindrà) aquells que tenen diners al banc i més de sis mesos de reserves per viure sense més ingressos, estan en una posició més forta per al futur. Poden:
· Mantenir la calma i prendre millors decisions.
· Centrar-se en el creixement futur i no en la supervivència.
· Aprofitar les oportunitats que apareixen, ja sigui tant en l’àmbit financer com en l’industrial.
En canvi, i utilitzant les paraules d’Earl Wilson, el focus per a aquells que no tenen o que no han pagat pel que tenen estarà en la supervivència, i no en el creixement, per la qual cosa passaran temps difícils retallant i gestionant nou deute. Significa això que endeutar-se és sempre negatiu? No. Hi ha bon deute i mal deute, i ara us explicaré un altre cas.
La senyora Garcia era una dona feta a ella mateixa. Va crear una empresa de construccions metàl·liques del no-res. No tenia diners, ni patrimoni, només una professió normal en un sector normal. Però la senyora Garcia va aprendre ràpidament com funcionava el seu negoci. Era una qüestió de quantitat i qualitat. És a dir, produir el màxim d’unitats possibles per als millors clients possibles. El resultat?
Una petita empresa que va créixer des de zero fins als 5 milions d’euros de facturació en deu anys. Va estalviar molts diners i va començar a invertir en productes financers, com fons o accions, entre d’altres.
Va ser en aquest moment que es va fer la pregunta següent: “I si finanço la meva propera màquina amb deute, mentre utilitzo l’efectiu per invertir a llarg termini?” El seu marit li va dir que estava equivocada: “Si tens diners al banc, per què et cal endeutar-te?”
Ella sabia, però, que el 4% (llavors) que el banc li carregava pel deute, era inferior al 20% que obtenia gràcies a la nova maquinària, ja que aquesta produïa productes d’alta qualitat per a clients d’alt nivell; a més d’allò que obtenia de les seves inversions en el mercat borsari.
Coneixia els seus números.
El deute és part del món empresarial. Hi ha gent que pensa que és imprescindible, però el senyor Garcia de la primera història ho desmenteix. Com va dir Mathon, el prestador d’or a Babilònia “Els bons comerciants són un actiu a la nostra ciutat, per la qual cosa em surt a compte ajudar-los a mantenir el moviment que fa que Babilònia sigui pròspera.”
És a dir, que quan els estalvis estan a lloc, el deute pot ser útil si, i només si, es vincula al creixement. Com la senyora Garcia amb la maquinària, el deute funciona quan l’utilitzes per accelerar en la bona direcció. La seva empresa va invertir en maquinària nova per produir millors productes per a millors clients. A més, el deute anava relacionat amb l’amortització de l’actiu, per la qual cosa era a curt termini i a llarg impacte.
A més, els emprenedors o les expansions ràpides necessiten fons que, sovint, ni els socis ni l’empresa tenen. Aquí és on el deute fa la seva entrada triomfant, i on els negocis haurien de tenir una idea clara del seu futur, de cara a utilitzar-lo per generar futurs ingressos.
En conclusió, el deute és el dimoni, però podria no ser-ho. Tot depèn de dos aspectes que tant el senyor com la senyora Garcia tenien molt clars: direcció i control. El senyor i la senyora Garcia tenen un model de negoci clar, i una estratègia de creixement que ha estat preparada a consciència, i no com a resultat d’una visió simplista del món empresarial.
D’altra banda, tots dos coincideixen en un aspecte central, que pot haver passat desapercebut: l’interès genuí pels números de la seva empresa. Això els va portar a prendre decisions fonamentades a partir de l’observació de la seva situació real i no a partir dels apriorismes d’altres.