Una normalitat no gaire nova

Escric aquest arti­cle aca­bant les vacan­ces. Em fa una mica de man­dra sor­tir al car­rer amb la mas­ca­reta, que és evi­dent que cal por­tar. Em pre­gunto si aquesta etapa de la vida em con­ver­tirà en una per­sona (més) intro­ver­tida… Serà la meva “nova nor­ma­li­tat”?

Quina expressió més curi­osa aquesta de “nova nor­ma­li­tat”, oi? Em sorprèn la faci­li­tat que tenim per adap­tar-nos-hi, fent ser­vir situ­a­ci­ons expres­sa­des amb eufe­mis­mes. Busco a Goo­gle “nueva nor­ma­li­dad” i trobo 131 mili­ons de resul­tats.

Sem­bla ser que té el seu ori­gen en la crisi del 2008, encara que hi ha algu­nes entra­des que expli­quen que fins i tot és ante­rior. En resum, és un terme per des­criure noves con­di­ci­ons, per fer enten­dre que alguna cosa que abans era estra­nya, esdevé o esde­vindrà comuna. Podrien ser exem­ples de nova nor­ma­li­tat: els mileu­ris­tes, que després de la crisi del 2008, van pas­sar de repre­sen­tar les per­so­nes amb menor retri­bució a sim­bo­lit­zar el pri­vi­legi i a nor­ma­lit­zar la pre­ca­ri­e­tat; les pesa­des cues a l’aero­port després dels atemp­tats de l’11-S, que en el meu cas fan que escu­lli una indu­mentària fàcil per pas­sar el con­trol d’embar­ca­ment... Sem­bla que aquesta “nova nor­ma­li­tat” gai­rebé sem­pre va cap a pit­jor.

Tan­ma­teix, hi ha “nor­ma­li­tats” que per desgràcia no són gaire noves. La covid-19 ha fet emer­gir l’ice­berg de les desi­gual­tats estruc­tu­rals i ha evi­den­ciat totes aque­lles que esta­ven invi­si­bi­lit­za­des o que sem­bla­ven supera­des. Però que quedi clar: no són noves.

Ja sabíem que les dones eren les que supor­ta­ven la majo­ria de tre­ball de cures i domèstic, i amb la covid-19 han donat res­posta a la seva feina remu­ne­rada alhora que cui­da­ven cri­a­tu­res sense escola o per­so­nes grans. Ja ho adver­tia l’Orga­nit­zació Inter­na­ci­o­nal de Tre­ball: les dones fan el 76% d’hores de tre­ball no remu­ne­rat, el tri­ple que els homes. El tele­tre­ball ha evi­den­ciat que estem lluny de la cor­res­pon­sa­bi­li­tat entre dones i homes, i de nou han estat elles les que han supor­tat més càrrega.

També sabíem que “les fei­nes de dones” no es con­si­de­ren “tre­ball” i que, per tant, sem­bla que no merei­xen drets. Un exem­ple para­digmàtic són les tre­ba­lla­do­res de la llar, mol­tes de les quals no estan dona­des d’alta a la Segu­re­tat Social i, per tant, no tenen cap dret labo­ral. Durant el con­fi­na­ment, no han pogut tre­ba­llar i han que­dat al marge de les aju­des.

I sí, d’aquesta ens en sor­ti­rem, no en tinc cap dubte, però també hem de tenir clar que serà gràcies a les dones, perquè la majo­ria de per­so­nal sani­tari, social i d’atenció a les per­so­nes són dones: met­ges­ses, infer­me­res, assis­ten­tes soci­als, psicòlogues… Tan­ma­teix, en els mit­jans de comu­ni­cació les per­so­nes exper­tes de nou han estat en la seva majo­ria homes i s’ha con­ti­nuat par­lant “de met­ges i d’infer­me­res”. Sense obli­dar les nete­ja­do­res o cai­xe­res de super­mer­cat, col·lec­tius femi­nit­zats i amb sala­ris bai­xos. Així doncs, mol­tes de les pro­fes­si­ons més expo­sa­des al virus estan femi­nit­za­des.

El Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal feia cons­tar recent­ment que un dis­seny ade­quat de polítiques que incor­po­rin la pers­pec­tiva de gènere miti­ga­ria els efec­tes nega­tius de la pandèmia, ja que els efec­tes de mesu­res ara tem­po­rals poden tenir un efecte per­ju­di­cial per a les dones a llarg ter­mini. De tota manera sem­bla que, de nou, s’està obvi­ant aquesta neces­si­tat. Ja ens ho adver­tia la mes­tra Simone de Beau­voir: “No obli­deu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o reli­gi­osa perquè els drets de les dones tor­nin a ser qüesti­o­nats. Aquests drets mai no es donen per adqui­rits. Heu de roman­dre vigi­lants durant tota la vos­tra vida.”