Emancipació
Des de fa anys, de manera insistent, es diu que “a Espanya els joves s’emancipen molt tard”, que se’n van de casa dels seus pares molt grans, vaja. I quan es diu això, es mira i es pren com a referència Europa.
Si observem per països les edats mitjanes en què els joves s’emancipen, veurem que a Espanya és molt més elevada que en altres indrets. Per exemple, mentre que a Espanya ho fan als 29,5 anys, a Letònia ho fan als 26,6; a la República Txeca, als 25,8; a Estònia, als 22,2, i a Luxemburg, als 20,1. És a dir, que quantitativament, i encara que hi hagi països que superin Espanya (Sèrbia, 31,1 i Croàcia, 31,8, per exemple), el cert és que l’edat mitjana a Espanya és molt elevada.
No obstant això, penso que fer la comparació tenint en compte únicament l’edat dels joves quan s’emancipen és molt limitat, perquè les característiques estructurals dels països enumerats són diferents o molt diferents, per la qual cosa, crec, la comparació s’hauria de fer considerant diversos factors.
A continuació, compararem l’edat mitjana d’emancipació dels joves d’una mostra de països tenint en compte el PIB per capita de cadascun dels països de la mostra (dades referides al 2019). Per a això, prenem l’edat mitjana de la UE com a índex 100 i el PIB per capita mitjà de la UE 28 també com a índex 100; és el que recull el gràfic que il·lustra aquesta plana.
Com podeu observar, prenent com a referència les mesures de la UE, el gràfic queda dividit en quatre zones. A l’esquerra de la referència 100 a l’eix d’abscisses, hi ha els països en què els joves s’emancipen a una edat més primerenca que la mitjana europea; a la dreta, aquells que s’emancipen a una edat més tardana. Atenent a l’eix d’ordenades, per sota de 100, els països que tenen un PIB per capita menor que la mitjana de la UE i per sobre, els que el tenen major. Quines conclusions se’n poden extreure? D’entre els països analitzats, no n’hi ha cap que el seu PIB per capita es trobi per sota de la mitjana de la UE i que els seus joves s’emancipin a una edat més primerenca que la de la mitjana europea. Això, per si sol, ja indica alguna cosa.
En el cas contrari, sí que hi ha força països: en bastants dels que tenen un PIB per capita superior a la mitjana de la UE, l’edat mitjana d’emancipació dels seus joves se situa per sota de l’edat mitjana d’emancipació europea. Però, hi ha diferències: Suècia, Dinamarca, els Països Baixos i Àustria tenen un PIB per capita molt semblant, però, no obstant això, les diferències en les edats en què els seus joves s’emancipen difereixen substancialment, un indicador que hi ha factors socials i culturals associats a l’emancipació dels joves.
Només hi ha un país que té un PIB per capita superior –molt superior–, de fet, a la mitjana europea i on l’edat mitjana d’emancipació dels seus joves és superior a la mitjana de la UE: Irlanda. El cas irlandès és triplement especial. D’una banda, aquest PIB per capita tan elevat és esbiaixat: Dublín i el seu cinturó, i en menor mesura Cork i Limerick, tenen una sèrie d’activitats, com a conseqüència de la inversió estrangera, que la majoria de la resta del territori no té i que eleven el PIB per capita del país; només fa falta recórrer-lo per percebre aquest fenomen. D’altra banda, Irlanda és un país on l’Església catòlica continua influint molt en la societat i en el concepte de família. A més, malgrat que actualment sigui menor, l’emigració sempre ha desenvolupat un paper regulador clau en la societat irlandesa, de tal manera que els que es queden al país tenen un paper molt més estable al si de la família.
Per acabar, hi ha els països que tenen un PIB per capita menor al de la mitjana de la UE i una edat d’emancipació dels seus joves també més tardana. En aquest quadrant hi ha Espanya. Són països pobres on les expectatives són reduïdes. En qualsevol cas, i Itàlia n’és un bon exemple, seria interessant establir diferències per zones quant a l’edat d’emancipació dels seus joves: no es troben en la mateixa situació econòmica el nord d’Itàlia que la zona sud del país.
Com a resum: el nivell de PIB per capita sí que influeix en l’edat en què els joves s’emancipen. La correlació no és absoluta, però la interrelació és important. Un major PIB per capita suposa més oportunitats i un major nivell de formació i de qualificació, la qual cosa implica més possibilitats d’assajar nous camins fora del si de la família. En qualsevol cas, que el PIB per capita no és l’única variable que determina l’emancipació dels joves queda patent en la diferència que hi ha entre Suècia i Espanya. Espanya té un PIB per capita 29 punts inferior al de Suècia, la qual cosa, indubtablement, és molt, però és una diferència molt menor que els 45 punts que separen l’edat mitjana a la qual els joves suecs s’emancipen respecte de l’edat a què ho fan els joves espanyols. Una realitat que hauria de comportar una reflexió.
