En les dar­re­res set­ma­nes, els mit­jans de comu­ni­cació s’han fet ressò d’una pre­sumpta estafa comesa per Raúl B., broker que impar­tia cur­sos de borsa a Bar­ce­lona. De moment, el pre­sumpte esta­fa­dor ha fugit amb més de 2 mili­ons d’euros que li havien con­fiat una cin­quan­tena dels seus alum­nes. De tota manera, sem­bla que l’import total per­dut pot arri­bar als 10 mili­ons.

El modus ope­randi era l’habi­tual de les esta­fes pira­mi­dals, també cone­gu­des com esque­mes Ponzi, en honor a Char­les Ponzi, que va fer alguna cosa sem­blant el 1920. En l’esquema Ponzi, real­ment no s’inver­tei­xen els recur­sos apor­tats, i els interes­sos es paguen amb els diners dels nous inver­sors que van entrant. D’aquí ve el nom de piràmide. Quan dei­xen d’entrar nous cli­ents, ja no es poden pagar els interes­sos i tot col·lapsa.

En el cas de Raúl B., es trac­tava d’un home “encan­ta­dor” que vivia com un mul­ti­mi­li­o­nari i, fins al mes d’agost, exhi­bia tota mena de luxes, com els dos cot­xes d’alta gamma (un Mase­rati i un Fer­rari) amb què sor­tia foto­gra­fiat a les xar­xes soci­als. També mos­trava rellot­ges de luxe, res­tau­rants cars, grans viat­ges... Com a esquer per atraure els inver­sors pro­me­tia una ren­di­bi­li­tat d’un 5% tri­mes­tral, que es trans­for­mava en més del 20% anual. Com que aquesta ren­di­bi­li­tat era molt supe­rior a la que ofe­reix el mer­cat, deia que tenia una fórmula infal·lible per gua­nyar sem­pre ope­rant amb ins­tru­ments finan­cers d’alt risc. Com passa en aquests casos, no expli­cava la fórmula infal·lible, però apro­fi­tava els cur­sos per gua­nyar-se la con­fiança dels alum­nes, i molts li van apor­tar els seus estal­vis. Un d’ells va arri­bar a inver­tir-hi 400.000 euros, que ja no ha vist més. I la forma d’apor­tar els diners era ben pecu­liar, ja que en lloc de fer un con­tracte d’inversió, els estal­vi­a­dors feien un con­tracte de préstec per­so­nal a Raúl B. i aquest els pagava els interes­sos en efec­tiu. És clar que aquesta ope­ra­tiva no segueix les nor­mes obli­gatòries d’inversió finan­cera, ja que l’enti­tat ha d’estar auto­rit­zada i l’ope­ra­tiva s’ha de fer amb tota una sèrie de garan­ties que en aquest cas no exis­tien.

Tot ple­gat segueix el patró d’altres casos que s’han produït en el pas­sat recent com el de Ber­nard Madoff als EUA o els pagarés de Nueva Rumasa a Espa­nya. Costa enten­dre com algú pot con­fiar els seus estal­vis a aquest tipus de plan­te­ja­ments. Val la pena recor­dar que cal uti­lit­zar el sen­tit comú i no dei­xar por­tar-se per la cobdícia. Les ren­di­bi­li­tats mira­cu­lo­ses a curt ter­mini són impos­si­bles. Només hem d’inver­tir en enti­tats auto­rit­za­des i en què con­fiem. Casos com l’expo­sat mos­tren un cop més que el sen­tit comú és el menys comú dels sen­tits i, com recorda la dita popu­lar, un incaut i els seus diners no duren gaire temps junts.